Responsabilitat política

Davant catàstrofes com la del metro de València, o les anteriors del xapapote a Galícia, dels 64 militars morts al jakovlev-42 llogat pel ministei de defensa quan tornaven de l’Afganistà, de l’atemptat del 11-M , o de l’enfonsament del Carmel, i tantes altres en què el resultat es presenta com un complex indestriable d’errors humans, de falta de previsió i de falles d’infraestructures materials o d’organització, els ciutadans no podem deixar de preguntar-nos per la responsabilitat del sistema polític i dels polítics, independentment de les lluites partidistes que tots els grups plantegen aprofitant la conjuntura dels fets per escombrar cap a les files pròpies, amb raó o sense.

Al marge de les responsabilitats civils, penals o administratives que es poden plantejar, i que tenen totes la seva via jurisdiccional pròpia de tractament, els ciutadans tenim la sensació que els partits que governen passen autèntic pànic a l’hora d’assumir la responsabilitat purament política que s’hauria de reconèixer simplement per haver-se produït els fets estant ells al front del departament que hi estigui directament relacionat. En l’àmbit del dret civil s’ha obert cada vegada més camí la doctrina de la responsabilitat objectiva o per risc que no té a veure fonamentalment amb el factor culpa sinó sobretot amb el resultat vinculat a qualsevol activitat que per la seva naturalesa o circumstàncies de desenvolupament és susceptible de crear, sense voler-ho i moltes vegades sense incórrer en negligència per acció o omissió, un perjudici material o personal. Aquesta obligació de respondre és pròpia de la sensibilitat d’una societat que viu immersa en situacions de risc (en el transport i la circulació, en el joc i l’oci, en el treball, en la intervenció sanitària, en la prestació de serveis de tota mena, en les activitats escolars, de guarda i custòdia...) Per què no ha de donar-se també una obligació de respondre políticament quan es realitza una situació de risc, amb perjudici de molts, relacionada amb qualsevol activitat integrant de les competències dels poders públics ? Aquesta obligació de respondre políticament voldria dir, és clar, dimitir del càrrec polític que s’ocupa quan es produeix un fet d’aquestes característiques, hi hagi o no hi hagi culpa.

Tant la Constitució com els Estatuts preveuen la responsabilitat política solidària dels governants davant el Congrés o el Parlament de què es tracti. En una societat avançada socialment i política aquesta responsabilitat no hauria de ser, com fins ara, la germana petita de les altres responsabilitats. Que un càrrec polític dimiteixi en reacció a una catàstrofe no vol dir que reconeix la seva culpabilitat sinó que paga amb dignitat el preu de la quota de responsabilitat política que lliurement va assumir en ser elegit. La responsabilitat política no hauria de limitar-se a l’àmbit de les institucions representatives sota forma de moció de censura, de confiança o de reprovació, sinó que hauria de retornar i s’hauria de fer efectiva també enfront del cos electoral que té dret a verificar i a millorar la sensibilitat dels poders públics en tots els camps i en cada moment, no només amb l’exercici cada quatre anys del dret de vot.

Dimitir, doncs, per retornar el càrrec a la societat d’on en definitiva ha sortit, per confirmar que la grandesa del poder polític rau en el servei als ciutadans, que la tasca de govern ens pertoca a tots i a tots ens depassa posant en evidència riscos, fragilitats i debilitats. Per què no exigir un codi de responsabilitat política a tots els partits que obligui a la dimissió dels càrrecs quan es vegin objectivament afectats per fets d’aquesta naturalesa, tinguin o no responsabilitats d’altra índole ?