JUNTS disposat a obrir (i a tancar) portes

 


  Entrevisten Jordi Turull al Cafè d’Idees de la 2 i a Ràdio 4 i deixa anar una bateria d’advertències de JUNTS que sonen com autèntiques amenaces que podrien culminar, segons diu, amb demanar eleccions generals. Obre la porta a tancar els CIE a Catalunya i obre la porta a fer caure el govern a Madrid amb noves eleccions. I, naturalment, tanca la porta a continuar negociant amb el PSOE si no es concreta el traspàs íntegre de les competències sobre immigració i si el president Sánchez no demostra tenir prou confiança en el debat sobre la qüestió plantejada i que ha de tenir lloc els propers 25 de febrer o 11 de març. Arriba a l’extrem d’atribuir passivitat al govern per no querellar-se contra els tribunals que no compleixen amb la llei d’amnistia.

   Tot un programa de mesures orientades a mantenir la pràctica del funambulisme polític sobre la corda fluixa. Corda fluixa per al govern Sánchez, i corda fluixa per a JUNTS, perquè és de suposar que JUNTS deu mesurar la probabilitat de caure i anar a parar a les mans de PP-VOX amb un nou govern.

   El que hi ha al darrere d’aquest llenguatge pretesament performatiu, i que sembla que no té límits, és el mateix principi que regeix per al funambulisme, és a dir, mantenir l’equilibri mirant de no caure. Però el que pot resultar emocionant en un exercici de circ pot acabar cansant a l’elector en un exercici de funambulisme tant constant i avorrit com el que practica JUNTS, fins al punt que corre el risc que no se’l creguin ni els seus propis electors. Si obren la porta a la corda fluixa d’unes eleccions generals, i cauen, potser els serà impossible recuperar les condicions d’equilibri en una altra corda, com sap molt bé Artur Mas que recomana a JUNTS unir-se al pacte pel finançament i a parlar amb Aliança C., l’altre extrem on pot anar a rebotar la caiguda.

   Mantenir l’equilibri i guanyar temps és, avui per avui, el  gran objectiu de JUNTS. I estendre les mans de tant en tant sobre la corda fluixa per demostrar als espectadors fidels la convicció del seu exercici, allò que després del procés han definit com mantenir la posició. Mantenir la posició és mantenir l’equilibri mentre els set escons al Congrés ho permetin.

   Les advertències de Turull no es poden entendre si no es desxifren els equilibris i contradiccions que contenen tenint en compte aquesta pràctica de funambulisme. Tancar la porta als CIE i gestionar les competències d’immigració per equilibrar les exigències d’AC i el risc electoral que suposen per a JUNTS. Debatre una insòlita qüestió de confiança per posar en evidència la fragilitat del govern Sánchez, deixant a l’aire la moció de censura que pogués presentar PP-VOX. Mantenir la tensió entre l’equilibri i el buit. Dinamitar el poder judicial amb querelles però sense perdre l’equilibri de l’amnistia exigida a Sánchez. Que els bombin però que me la donin. Decantar la barra  de l’equilibri del costat de la reducció de l’horari laboral cap al costat menys perillós de la qüestió salarial (“A Catalunya a la majoria de la gent els agradaria cobrar més i no treballar menys”). Obrir la porta a unes eleccions generals anticipades, però quan un treballat acostament a les posicions econòmiques i fiscals del PP, després de l’Amnistia al TC, ho faci possible. Tot un espectacle. Picar l’ullet a la dreta mentre es vol fer veure que “es manté la posició” de cara als incondicionals de Waterloo.

 


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació