Imperis

 

   L’historiador mataroní Josep Maria Fradera, a la seva obra “Antes del antiimperialismo” (premi Anagrama d’Assaig 2022), conclou que “l’ordre internacional d’entreguerres i de postguerra mundial va assegurar les fronteres conquerides en el camp de batalla, va fabricar Estats-tap i protectorats a Europa, Japó i la Commonwealth, va blindar els territoris considerats irrenunciables, va sostenir i prolongar, en definitiva, la vida dels imperis del signe ideològic que fos” (p.317).  I així mateix conclou que “la construcció nacional i la imperial van avançar de bracet i mai de manera excloent, i aquest va ser el receptacle de noves idees sobre l’individu, sobre els drets socials i sobre la posició de les minories de sexe, religioses, de color de pell i orígens, idees de drets i deures que estan a la base del nucli dur del liberalisme com idea i com a pràctica, projecte i fracàs” (p.321).

  En una de les qüestions, entre d’altres que es van suscitar després de la presentació d’aquesta obra fa uns dies en un cercle d’amics i coneguts, es preguntava si en el futur immediat podrien aparèixer noves formes de domini “imperial” amb la irrupció del trumpisme, o el nacionalcapitalisme autoritari en general, tenint en compte, sobretot, la lluita aferrissada pel domini de la tecnologia de la informació amb la proliferació de plataformes digitals i de IA a EUU, Xina, Rússia, Europa i altres Estats. La resposta a la pregunta només aconseguia apuntar cap a un wait and see molt cautelós, pendent de l’evolució i la concreció dels fets que diàriament s’encadenen de manera vertiginosa des de l’inici del segon mandat de Trump.

    Aquets lluita aferrissada per la tecnologia de la informació  té com a objectiu el domini de fet sobre l’economia internacional, les ideologies, la cultura i els conflictes territorials, com evidencien les posicions unilaterals de Trump sobre Gaza i Ucraïna, proposant la deportació massiva dels palestins i acusant Zelenski de dictador i responsable del començament de la guerra. La construcció nacionalista i la imperial continuen anant de bracet, ara entre EEUU i Rússia que miren da facilitar-se la tasca recíprocament

   Reflexionant sobre el poder dels algoritmes, l’historiador i filòsof Y. Noah Harari (“Nexus”, 2024) es pregunta si el teló de silici que es va construint sobre les bases d’aquest poder pot arribar a crear diferents imperis digitals i una divisió global (pp 503 i ss). “És una temeritat, diu Noah Harari, esperar que els nous imperis digitals es comportin millor que els imperis industrials dels Ss XIX i XX que van explotar i reprimir les seves colònies”. Sosté que “al segle XXI, per dominar una colònia ja no cal enviar canoners. Has d’extreure dades. Unes quantes empreses o governs que recullen les dades mundials podrien transformar la resta del món en colònies de dades, territoris que controlen no pas amb una força militar oberta sinó amb informació”. Les diferències polítiques, culturals i normatives en els diferents àmbits en què es desenvolupa aquesta colonització de dades en competència (EEUU, Xina, Rússia, Europa a distància, i altres) determinen programaris diferents amb objectius diferents. La majoria de països depenen del programari Xinès i nord-americà més que de la tecnologia local.

   Una inquietant hipòtesi dedueix Noah Harari d’aquest domini concentrat en els nous àmbits imperials de la informació: “Les dues esferes digitals poden separar-se cada cop més... Com que el codi digital influeix en el comportament humà i, al seu torn, el comportament humà dona forma al codi digital, és possible que les dues parts estiguin seguint trajectòries diferents que les faran cada cop més diferents no només en la tecnologia, sinó també en els valors culturals, les normes socials i les estructures polítiques... Durant segles, les noves tecnologies de la informació han alimentat el procés de globalització i han posat en contacte persones de tot el món. Paradoxalment, la tecnologia de la informació d’avui és tan poderosa que pot dividir la humanitat tancant diferents persones en capolls d’informació separats, i posant fi  a la idea d’una única realitat humana compartida. Si bé la xarxa ha estat la nostra metàfora principal en les últimes dècades, el futur podria pertànyer als capolls”.

   Estaríem assistint, doncs, a la configuració d’un nou receptacle en el que els imperis digitals podrien determinar no ja l’aparició de noves idees sobre els drets socials i les minories, sinó que podrien posar en qüestió la concepció d’una realitat humana compartida.

   Les reflexions de Noah Harari presenten un punt que es podria qualificar d’apocalíptic, o almenys d’excessivament pessimista. Tot i això, ell mateix matisa la seva visió i apel.la a la possibilitat de cooperació que sempre és una opció: “Sempre que hi hagi la possibilitat de conversar, potser trobarem alguna història compartida que faci que ens acostem”.

   Val a dir, però, que les opinions d’assagistes i analistes que predodominen aquests dies incideixen de manera quasi unànime en relacionar el moment social i polític actual, a nivell internacional, amb una amenaça de neoimperialisme que apunta cap a una nova repartició de territoris i zones d’influència sota la vigilància dels estats més potents, EEUU, Rússia i Xina, en la que Europa corre el risc de quedar marginada.

   Estats Units contra Europa, senyala Enric Juliana, recordant la distribució de Ialta i les declaracions de Duguin, l’ideòleg de Putin: ”Occident ha mort. Rússia i Amèrica estan redibuixant el món. Parts de l’Europa de l’Est pertanyen a Rússia”.Timothy Garton Ash reivindica una resposta europea al Múnich de Trump , recordant el precedent de la Conferència de Múnich de 1938 en la que es va aprovar la incorporació dels Sudetes a l’Alemanya de Hitler prescindint de Txecoslovàquia.

   Un particular interès desvetlla la incidència de la dominant nova tecnologia digital en aquest nou imperialisme. Francisco Sierra Caballero y Daniela Monje (“Soberanía digital y Europa social”) denuncien la colonització digital d’Europa per les plataformes imperials  americanes. Hi ha un procés de llarga evolució que ha debilitat l’ordre mundial tal com l’hem conegut, constata Dan Smith, director de l’Institut Internacional d’Estudis per la pau d’Estocolm.

   En un discurs agressiu el vicepresident  americà J.D.Vance, durant la recent conferència de Seguretat de Múnich ha acusat Europa d’atemptar contra el dret d’expressió per la regulació de l’ús de les plataformes digitals. Diu Vance que Europa és l’enemic interior (no Xina ni Rússia) per no respectar els valors democràtics. Estaríem davant un feixisme de nova generació,una lluita descarnada per ampliar el poder, però sense sang a la vista: amb liti, amb terres rares, clics i bits (Jordi Gracia a El País d’avui).

   Al discurs violent de Vance caldria sumar-hi la perspectiva messiànica de Musk en la presentació de Grok3, la seva nova eina per superar ChatGPT i DeepSeek. Diu Musk: “La missió de xAI i Grok3 és entendre l’univers. Hem d’entendre la naturalesa de l’univers i saber què és el que passa. On es troben els aliens? Quin és el sentit de la vida? Com s’acaba l’univers? Com va començar? La IA ha de ser un buscador màxim de la veritat, inclús si aquesta veritat xoca contra el que és políticament correcte.” Un biaix netament imperialista i messiànic que mira ni més ni menys que cap al domini digital de l’univers. Quasi res!  Això sí, la crida optimista als ingenus digitalistes  d’arreu comporta emprendre la lluita contra el que és políticament correcte, en la línia de Vance de guardar-nos d’atemptar contra la llibertat d’expressió que ara protegeix Trump, el nou Scheriff universal. Ja cal que ens protegim nosaltres d’aquest messianisme digital i d’aquestes pretensions imperialistes.