CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012 - 2022). CAPÍTOL III : Del "mandat democràtic" al "referèndum o referèndum"

   En aquest 3er capítol es passa d’Artur Mas a Carles Puigdemont, del “mandat democràtic” a la fugida endavant del “referèndum o referèndum” per obra de la Cup. Un any i mig de  ziga-zagues en el bucle de la unilateralitat.

  D’entre els comentaris d’aquesta fase en destacaria els de les pàgines que subratllo :

  P.5, 3 de novembre 2015. “Qui no atura l’inici no sap aturar la cursa”

  De quin inici partim per haver-nos ara de conformar amb aquest seguit de precipitacions, improvisacions, fugides endavant, sortides d’estudi, tensió i enfrontaments verbals que només fan que augmentar i ceguen definitivament la sortida del laberint de la política catalana?

P. 12, 27 de novembre 2015 . “Entre l’engany i la prudència”

 L'immediatisme és el tret més característic de la política catalana des de fa uns anys, de manera que el que està a punt de succeir fa oblidar tots els fracassos del que ja ha passat. Dels resultats no se'n treu mai cap lliçó.

 P. 56, 26 de maig 2016. “Quan un príncep no vol perdre’s”

  En tot aquest vaivé, el que cal veure és com el president Mas ha anat canviant el seu plantejament segons ha cregut en cada moment tenint en compte els seus interessos polítics, i de partit, i no els del país. Ha seguit al peu de la lletra el consell de Maquiavel sobre com els prínceps han de mantenir el compromís donat: “Quan un príncep dotat de prudència veu que la seva fidelitat a les promeses es gira en perjudici seu i que ja no es donen les circumstàncies que les van determinar, no pot ni ha de mantenir-les, si és que no vol perdre’s”

  P.64, 21 de juny 2016. “Confiança, de qui i per a què?”

 La singularitat d’aquesta qüestió de confiança rau en el  fet que es dirigirà específicament al grup minoritari del Parlament, la Cup (i retòricament al propi grup de JuntsxSí), i que versarà sobre un tema, el procés cap a la independència, quin pronunciament ve expressament descartat per la legislació vigent a la que, paradoxalment, recorre el president per continuar-lo. En dret d’això se’n diu frau de llei.

P. 70,  22 de juliol 2016. “El miratge de la unilateralitat”

Es parla de mecanisme unilateral d’exercici democràtic i no es té en compte que aquesta fórmula és un oxímoron jurídic i polític, perquè l’exercici democràtic és incompatible amb el recurs sistemàtic a la unilateralitat. Es parla també de legitimitat democràtica com a principi absolut de l’acció política, però no es té en compte que les normes jurídiques que emanen de tota acció política democràtica han de ser avalades pel principi del reconeixement col.lectiu sense el qual no poden gaudir d’eficàcia.

 P. 75, 14 de setembre 2016. “Diades”

  La perspectiva de cinc diades consecutives des de setembre de 2012, amb la participació massiva de ciutadans reclamant la independència, porta a reflexionar no ja sobre la singularitat del moviment capaç d’articular manifestacions d’aquestes característiques, úniques en el concert internacional per la seva organització i la seva estètica, sinó sobre les conseqüències polítiques que s’han anat produint després de cada manifestació, per veure si la magnitud de les mobilitzacions periòdiques, com a fets polítics indiscutibles en si mateixes, es correspon amb la traducció de mesures concretes que signifiquin un avenç real en el procés cap a la independència.

 P. 82, 29 de setembre 2016. “Del “mandat democràtic” al ”referèndum o referèndum”

  De referèndum que es pugui celebrar amb els estàndards internacionals de legitimitat, legalitat i seguretat jurídica, com té dit el mateix president que necessàriament hauria de tenir el referèndum català per ser reconegut internacionalment, només n’hi pot haver un, el pactat amb l’Estat. L’altre, l’alternatiu, l’unilateral, el de la segona part de l’expressió, ja no podria ser un referèndum perquè no tindria les notes essencials de legitimitat, legalitat i seguretat jurídica, ni per tant les de vinculació jurídica i de reconeixement internacional.

 P. 97, 16 de gener 2017. “Convèncer els indecisos o el buidament estètic del rigor ètic (recordant Zygmunt Bauman)”

  Allà on és més necessària l’activitat social per corregir les desigualtats, on s’han fet més evidents els efectes demolidors de la crisi i de les retallades, on s’han concentrat durant generacions els esforços de sindicats, moviments socials i partits d’esquerres per recuperar i vigoritzar la dignitat i el benestar de les classes menys afavorides, allà la campanya vol convèncer els indecisos perquè facin pinya amb les tesis de l’independentisme.

  P. 107, 16 de febrer 2017. “El referèndum unilateral, a cara o creu”

  Doni cara o doni creu, la moneda del referèndum unilateral és una moneda equivocada, una moneda falsa, que ens allunya encara més de poder-nos situar en condicions objectives de millorar l’autogovern. Una moneda falsa que conté l’obsessió pel control del poder polític a Catalunya i a Espanya. Si cau de cara, la simple declaració d’inconstitucionalitat és suficient per fer palesa la seva falsedat; si cau de creu, ens podem estar barallant sense adonar-nos de la falsedat i perdent l’oportunitat de buscar una moneda autèntica.

 P.117. 27 de febrer 2017. “Puigdemont i la (im)prudència”

   El president Puigdemont ha sigut molt aplaudit pels seus, però passada l’eufòria del moment el seu discurs es podria qualificar d’imprudent més que de valent, des del punt de vista polític. Deia Aranguren que la prudència és la virtut del sentit de la realitat: “El veritable projecte, el possible, es fa amb vistes a la realitat, i per tant s’ha de plegar i atenir-se a ella, recolzar-se en les coses, comptar amb elles, recórrer a elles”. Amb el seu discurs Puigdemont no honora precisament la virtut del sentit de la realitat, de la prudència.

 P. 129,  31 de març 2017. “Dues meitats no fan un poble “

  El més llastimós és que la suma d’aquestes dues meitats, mentre perdurin, no faran mai un poble. Com en totes les realitats dinàmiques i creadores, la totalitat és sempre qualitativament més gran que la suma de les seves parts. Un sol poble no es fa imposant una meitat a l’altra, ni tampoc sumant les dues meitats mentre aquestes es manifestin incompatibles. La realitat viva de Catalunya passa pel tràngol de veure dividida en dues meitats la seva essència com a poble, menystenint l’experiència recent d’haver sabut mantenir la consciència de cohesió social i de poble que li ha donat durant quasi quaranta anys el catalanisme transversal.

 P. 142, 25 de maig 2017. “El futur és un país estrany”

  Estranyesa relativa a la confrontació de poders que pot acabar amb un resultat no només estèril sinó perillós des de tots els punts de vista. Confrontació, com la va dibuixar el president Puigdemont, entre tot el poder de l’Estat i tot el poder de la democràcia tal com l’entén l’independentisme, autocondemnat en el bucle diabòlic del tot o res. 

 

 




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat