Notes de l’arxiu històric familiar (10) La guerra civil

 

  El diumenge 19 de juliol del 36, en sortir de missa, la gent anava comentant les notícies de la ràdio sobre la situació a Barcelona. A la tarda del dia 20 una patrulla vinguda de fora va saquejar l’església del poble i va calar foc a les imatges apilades a la plaça. Va ser fusellada la Verge de l’altar major i deixada al seu lloc fins que algú la va portar al museu improvisat de les esglésies romàniques de Terrassa, d’on va ser recuperada una cop acabada la guerra. Raonen les memòries, en el context de la situació catalana global en aquells moments, que quan semblava que a Catalunya les coses s’anaven encarrilant el recurs a les armes per part dels conjurats contra la República i l’Autonomia de Catalunya provocà sobtadament l’actuació violenta dels grups més elementals i fanàtics.

  Expliquen les memòries, pel que fa a la repercussió dels primers esdeveniments en la vida quotidiana del poble, que “l’esglai del primer moment fou substituït per un instintiu sentiment de solidaritat entre tots els veïns, bona gent al cap i a la fi, i totes les mesures que es van prendre anaren encaminades a evitar el pitjor. Hom constituí l’inevitable Comitè Revolucionari i es posaren guardes a les entrades del poble. El Casino es convertí en el casal de la CNT i quan els escamots de patrullers hi acudien per informar-se d’on podien trobar els presumptes feixistes, el cafeter els servia un bon àpat i beguda abundant. Si cridaven, ell cridava encara més, donant-los a entendre que ja es cuidaria ell mateix d’eliminar-los. El Serralet va ser la seu de la Joventut Socialista, i més tard el local del PSUC. Els rabassaires i l’Esquerra continuaren al Progrés, i tots els pagesos es feren socis de la cooperativa”.

   Quan un dels escamots va saber que el rector del poble, el Dr Brugal, s’havia amagat a la masia de Can Ametller, hi van anar tot seguit. El masover els va guiar per totes les estances i va dissimular amb molta sang freda davant la torreta del generador d’electricitat, on es va tancar el rector, dient-los que allò era cosa de la companyia elèctrica. L’endemà d’aquest fet el rector es va poder traslladar a Barcelona acompanyat de dos homes de confiança.

   El pare exposa amb detall l’assassinat de l’amo de Can Rodó, Joan Amat i Turu, a mans d’una patrulla dels Comitès: “Comminats els propietaris a retornar les quantitats cobrades als parcers l’any 1.934, en concepte de pagament de les parts retingudes per aquests els primers anys de la República, l’amo de Can Rodó, Joan Amat i Turu, es traslladà a Terrassa per tal de proveir-se d’efectiu. A la sortida de la ciutat, en passar per davant dels burots, el cotxe de línia fou detingut per una patrulla que obligà l’esmentat senyor a baixar-ne, amb el pretext de portar-lo només a declarar, assegurant que ells mateixos el tornarien després a casa seva i que no havia de passar-li res. Alertat el Comitè d’Ullastrell, uns membres seus van personar-se immediatament al Gran Casino de Terrassa, aleshores quarter general de la FAI, on els van informar que efectivament el Sr Amat havia estat allà i que ja l’havien conduït a la seva masia sense novetat. En retornar al poble van trobar el seu cos al primer revolt de la baixada de Can Amat. L’havien executat justament quan començava a albirar els llumets de la seva casa pairal, el 10 d’agost de 1.936.” Joan Amat i Turu no tenia llavors cap parentiu amb els Amat de Cal Llobet. La relació familiar directa es va establir uns quants anys més tard, ja en la postguerra, quan la meva germana Josefa es va casar amb en Joan Garcia Amat de Can Rodó, net del Joan Amat a qui no va arribar a conèixer.

   Les memòries continuen narrant fets sinistres d’aquells primers mesos de la guerra civil: “Al llarg de la carretera general de Terrassa a Martorell s’hi van trobar molts cadàvers durant alguns mesos, i des de diferents indrets hom sentia sovint les sinistres detonacions homicides. En el bosc de Can Amat uns escamots procedents d’Olesa van matar i cremar uns infeliços que duien presoners, coronant després la gesta amb la celebració d’un festival orgiàstic i macabre en el mateix lloc dels fets”.

   La gran majoria de joves del poble en edat de servei militar, o a la reserva, com era el cas del pare que llavors tenia trenta anys, van fer la guerra formant part de l’exèrcit republicà en els fronts d’Aragó, Andalusia, de l´Ebre i de Balaguer. Constata que quan l’abril de 1.938 van ser cridades les lleves de minyons nascuts el 1.920, havent ja arribat a Lleida les tropes “nacionals”, la guerra estava virtualment perduda per Catalunya i la República.

  Al pare li va tocar anar al front de Balaguer. A rel dels fets de maig de 1.937 a Barcelona, protagonitzats per les forces comunistes contra el POUM i els dirigents de la CNT i la FAI per imposar més disciplina als combatents i més tranquil·litat a la rereguarda, les memòries fan una breu però significativa reflexió sobre el que van suposar en l’ànim dels qui es trobaven al front: “Els afiliats a la CNT i al POUM que entraven a formar part d’una unitat comanada per elements pro-soviètics eren objecte d’una vigilància especial, més que els procedents del camp catòlic i de partits dretans. De totes maneres, hom tenia sovint la sensació de trobar-se entre dos perills, el de l’enemic que teníem enfront, amb la superioritat militar de què disposava, i el que al nostre entorn ens espiava qualsevol moviment sospitós de derrotisme o de simpatia amb els feixistes”.

   Després dels desastres de la batalla de l’Ebre en tots els seu fronts, els soldats del poble tingueren sorts diferents, alguns van evadir-se i van arribar a casa sense novetat, d’altres van passar a França, i d’entre els que van caure presoners, els d’edat militar van ser incorporats a l’exèrcit, gairebé tots a batallons de treballadors forçats dedicats a obres de reconstrucció. El pare concreta breument, i amb un cert deix irònic, la seva situació: “Personalment em van agafar presoner junt amb altres companys al front de Balaguer i coneguérem les delícies de “San Marcos” de León i “La Vidriera d’Avilés”.

  San Marcos de León abans de ser Parador Nacional va ser un dels camps de concentració més durs del franquisme, muntats expressament per als presoners de la guerra civil i represaliats. Molts hi van morir malalts o executats. Es calcula que hi van passar entre 15.000 i 20.000 presoners. Els seus arxius van desaparèixer. “La Vidriera” d’Avilès era una gran empresa dedicada a la fabricació de vidre que va ser rehabilitada com a camp de concentració entre desembre de 1.937 i novembre de 1.939. Hi van ser detinguts més de 2.000 presoners republicans. Actualment és el Centre d’Art Modern de la ciutat. El pare va ser traslladat d’un centre a l’altre després de ser fet presoner a Balaguer, fins que en va sortir el 22 de març de 1.939. No ho concreta, però hi devia estar pres uns onze mesos, després de la caiguda de Balaguer l’abril de 1.938.

   El dia 24 de gener de 1.939 el poble d’Ullastrell havia estat ocupat per forces italianes i de la 4a Brigada de Navarra, dos dies abans de la caiguda de Barcelona. “La contribució d’Ullastrell a la guerra civil representà, deixant a part tota altra consideració, la pèrdua de dotze homes, cinc dels quals eren casats i pares de família”. El pare no ho diu, però entre aquestes pèrdues hi havien dos cunyats seus, oncles meus que no vaig arribar a conèixer, donats per desapareguts, Josep Bigordà Marcet, germà de la mare, i Josep Palet, marit de la tia Adelaida Bigordà Marcet, germà de la Carme Palet que es casaria amb el Josep Puig de Cal Correu i oncle de la Maria Puig que es casaria amb el meu germà Miquel els anys cinquanta. A l’arxiu familiar es guarden dues fotografies de les vídues amb els fills respectius que llavors tenien, la Maria de Cal Forner i el noi de Cal Estevet, en record del qual vaig escriure això quan va morir.En totes dues fotografies apareix en un requadre de la part superior la cara del marit per donar fe de la continuïtat entre el present de les mullers i els fills amb el passat dels pares desapareguts. En milers de famílies es deuen conservar els mateixos records.

   A l’arxiu familiar també es conserva el quadern de poemes que el pare va escriure durant els anys de la guerra, estant al front i estant pres a San Marcos de León o a La Vidriera d’Avilés. És un quadern amb tapes negres plastificades, de mida reduïda, apte per portar i guardar a les butxaques de l’uniforme militar. L’interior està escrit amb bolígrafs de tinta diferent, amb lletra pulcra i perfectament llegible, seguint el traç de les línies horitzontals. A l’encapçalament hi ha la signatura de pare i el títol, “Poesies”. Comença amb un poema del Nadal del 36 i acaba amb un altre del Nadal del 38, recordant la data del 19 de desembre de 1.929 en què es va casar amb la mare, Maria Bigordà Marcet. A la meitat hi ha una sèrie de poemes encapçalats amb el títol “Endreces en l’absència (temps de guerra)”. Són endreces a l’esposa, als pares i als tres fills que llavors tenia, la Francesca, el Miquel i l’Eulàlia.  Transcric el primer d’aquesta sèrie, un sonet:

 

A la meva esposa

 

Veig els teus ulls en la blavor del cel

que brillen com la llum de les estrelles

i traspuen, puríssims com són ells,

els càlids sentiments d’un cor fidel.

 

En braços de l’oreig dolç i suau

em porta l’aire les besades teves

que calmen a l’instant les penes meves

i omplen mon esperit de dolça pau.

 

I quan de la tristesa arriba l’hora,

quan els éssers volguts l’ànima enyora,

llavors em fa reviure el teu record

i sento sospirant amb melangia

que el teu amor ve a fer-me companyia

i es queda, esposa meva, prop del cor.