“No vam anar a l’exili per demanar l’indult”

 

 

  Puigdemont reivindica la seva condició d’exiliat. I demana respecte al seu Govern (al Govern de la Generalitat) per si ha tingut la temptació d’incloure la negociació del seu indult anticipat en les converses que manté amb el govern espanyol. “No vam anar a l’exili per demanar l’indult”, diu, i en aquesta proclama solemne s’hi inclou tant un avís a ERC perquè assumeixi la inutiltat de la taula de diàleg, com una reivindicació de la legitimitat superior que li atorga la seva condició d’exiliat per damunt de la presidència autonòmica que accidentalment ostenta Pere Aragonès. D’això se’n diu matar dos pardals amb una pedra. L’exili voluntari com a font de legitimitat superior i via per a justificar la formació d’un govern propi sota la seva presidència a l’exili sobre la base d’un Consell per la República a Waterloo.

  Posant-hi una bona dosi d’empatia es podria entendre, ras i curt, que Puigdemont defensés la tria de l’exili com la millor opció per esquivar la reacció desproporcionada de l’administració de justícia que sabia que li vindria a sobre després de la vergonyant DUI que no va voler assumir personalment. Entenent-ho així, es tractaria d’una opció personal a l’espera del pronunciament definitiu del TJUE, i sobretot del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En aquest context resultaria comprensible haver optat per l’exili voluntari amb el convenciment que la justícia europea pot acabar donant-li la raó en el sentit de declarar el judici del procés contrari als drets fonamentals.

  Però aquest no és el propòsit de Puigdemont. El seu objectiu no és denunciar un judici que considera injust sinó aprofitar l’exili voluntari per demostrar des de la seva particular fantasia política que és capaç de crear un govern a l’exili del que ell és el president legítim, amb projecció sobre el govern de la Generalitat que li hauria d’estar subordinat.

  Diu Puigdemont per mirar de donar coherència als seus actes “Vaig emprendre el camí de l’exili per defensar la legitimitat dels meus actes com a president de Catalunya, per defensar la institució que representava per mandat del Parlament, i per defensar la declaració d’independència com a acte polític sobre el qual traçar la ruta fins al reconeixement internacional de la república catalana. Havíem de combatre el cop d’estat del 155 en les millors condicions per poder-ho fer.” Res de tot això es correspon amb el que realment va succeir. S’ha de ser molt temerari per exposar-ho amb tanta lleugeresa, i molt crèdul per creure una mínima part del que diu. És pura hipèrbole.

  Va emprendre el camí voluntari de l’exili per esquivar l’ingrés a la presó que van afrontar la majoria de companys de govern. Tot el que va venir després a Waterloo va ser improvisació sobre la marxa, un muntatge per justificar la seva opció personal dissimulant-la sota capes i més capes de fantasia política. Com a president de Catalunya no tenia cap raó legal ni democràtica per trencar unilateralment amb les previsions constitucionals i estatutàries, les úniques fonts que li atorgaven legitimitat. No es podia acollir a cap mandat del Parlament per defensar la declaració d’independència, perquè tal mandat no podia sortir del Parlament, i encara menys suposar que era el Parlament el que li dictava les condicions de la futura acció política a Waterloo.

  Pretendre així traçar la ruta fins al reconeixement internacional de la república catalana és d’un egocentrisme desmesurat. Es mou en el pitjor terreny, el de l’antipolítica, el terreny de la deriva personal narcisista, de la constant creació de fantasies per ensibornar els més crèduls. Quan emprèn l’exili voluntari el cop d’estat del 155 encara no s’havia produït. Ens vol fer passar per causa el que va ser l’efecte dels seus actes.

  Si no vol demanar l’indult que no el demani, però que no ens vulgui fer veure que la seva fugida va ser un acte ple de futur per Catalunya, ni tan sols un acte de responsabilitat política personal. Va ser només una reacció d’emergència, després revestida d’heroïcitat per continuar reivindicant una autoritat que ja no li correspon.

  Les eurordres d’extradició continuaran navegant sense rumb per l’espai europeu ,i això ajudarà Puigdemont a mantenir la seva fantasia. Però en algun moment haurà de plantejar-se el retorn a Catalunya, i llavors haurà de renunciar definitivament a la seva ambició distòpica. Si els companys de govern van tenir l’indult, ell també el tindrà. Mentrestant, que deixi de fer xantatge a ERC aprofitant la condició d’autoexiliat. Tampoc els seu companys van anar a presó per demanar l’indult.