Un govern sota tutela

 


   Les intervencions telefòniques de l’exconseller d’ERC Xavier Vendrell posen de manifest una realitat que ja sabíem però que podíem suposar que anava quedant enrere amb el decurs dels fets una vegada senyalada data de les eleccions al Parlament i sobretot després de la incidència de la pandèmia: l’existència d’un nucli de persones que han tingut càrrecs rellevants en política, a ERC en aquest cas, i en el Govern tripartit, i que ara mateix continuen tutelant el dia a dia de la governança a Catlunya. Formaven part del conegut com “estat major” en els temps més durs del procés, abans i després dels fets de setembre i octubre de 2017. Però resulta que aquest “estat major” continua condicionant el dia a dia del Govern en un aspecte tan rellevant com la política de sanitat en temps de pandèmia.

   Xavier Vendrell i Joan Puigcercós fa temps que no tenen cap càrrec públic, no desenvolupen cap funció pública dins de l’administració de la Generalitat ni són càrrecs electes en cap altra administració, però resulta que es permeten tutelar i criticar les decisions de les conselleries d’afers socials i de sanitat com si els resultats depenguessin no ja de la seva opinió sinó de la seva capacitat per concretar una o altra actuació. Amb independència de l’opinió que ens pugui merèixer la manca de sensibilitat del Sr Vendrell quan afirma que “parlant en plata el que cal fer és ajudar que morin (les persones grans de les residències) sense dolor”, qui és aquest Sr. per decidir res en relació amb les residències geriàtriques des de les conselleries de sanitat i d’afers socials? Qui li dona bula en aquestes intromissions invasives de les funcions dels consellers?

  Una cosa, ja greu, és el caos en la gestió de la pandèmia que es desprèn de les converses telefòniques, i una altra cosa, encara més greu, és la constatació que el Govern de la Generalitat ha estat constantment tutelat, i ho continua estant, des d’instàncies exteriors a la pròpia estructura institucional, sense possibilitat de cap control parlamentari. És l’herència més negativa del Govern Puigdemont que va convertir en normal i habitual la intervenció de la decisió de tercers, aliens a la responsabilitat i al control representatius, en les interioritats i en les decisions més determinants del propi Govern. Una cosa és demanar consell, una altra cosa és fiar en aquest consell la governança i les directius  d’acció política de les conselleries.

   Coneixíem les profundes desavinences a l’interior del Govern i la tutela exercida des de Waterloo per Puigdemont. A aquestes anomalies se suma ara la tutela exterior de personatges que han sigut rellevants en la política d’ERC sobre les conselleries d’ERC. Quina confiança pot transmetre als votants d’ERC l’opinió d’aquests personatges dient que “ara veuràs el drama de l’administració per dintre”, que “Marta Rovira puja per les parets”, que “l’equip mèdic Junqueras és per sortir corrents”, que “els equips de gestió deixen molt a desitjar”, que “les enganxades entre les conselleries han estat bestials” o que “Pere Aragonès sembla que està cagat, que no pren decisions i quan se’l pressiona reacciona com una criatura””.

  Després de les eleccions, amb el Govern que en surti, si continua format per JuntsxC i ERC, seguirem amb aquests paràmetres de desgavell intern i tuteles exteriors? Sembla ben bé que les fornades de polítics novells que han accedit els últims temps als càrrecs de representació al Parlament i de responsabilitat al Govern necessiten aquesta tutela, o almenys que a les instàncies exteriors que els controlen no mereixen prou confiança. Una prova més que el procés, i a continuació el processisme, no el condueixen els que es posen a un primer pla sinó els que mouen els fils des de l’exterior. Continuarà havent-hi un “estat major” dirigit pels que porten la veu cantant. Això és democràcia?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat