Marchena i el compliment de la pena

 

  La Sala penal del TS, presidida per Manuel Marchena, no deixa de sorprendre’m pel rigorisme i, segons el meu parer, la desproporció amb què es pronuncia sobre els presos del procés. Deixant de banda la sentència condemnatòria del passat octubre, i centrats ara en el compliment de la pena, convé situar en els següents antecedents  la revocació de l’aplicació de l’article 100.2 del Reglament Penitenciari a Carme Forcadell, premonitòria de la suspensió dels permisos als altres condemnats i de la més que probable anul.lació posterior del tercer grau (equivalent a la semillibertat) recentment concedit a tots ells.

  La sentència va desestimar la petició del fiscal d’incloure en el pronunciament de condemna la circumstància que no es concedís el tercer grau fins haver complert la meitat de la pena, amb aquests termes: “El art. 36.2 del CP lo que otorga al tribunal sentenciador es la facultad de efectuar un pronóstico de peligrosidad que preserve los bienes jurídicos que fueron violentados con el delito. Y solo desde esta perspectiva debe ser respondida la petición del Fiscal. Los acusados han sido castigados, además de a las penas privativas de libertad asociadas a los tipos por los que se formula condena, a penas de inhabilitación absoluta que excluyen el sufragio pasivo y la capacidad para asumir responsabilidades como aquellas que estaban siendo ejercidas en el momento de delinquir”. Es a dir, es considerava que la inhabilitació absoluta, amb independència de la privació de llibertat, era suficient per respectar el pronòstic de perillositat, ja que en tot cas els condemnats quedaven privats de la capacitat d’assumir les responsabilitats que exercien en el moment de delinquir a l’hora d’accedir al tercer grau.

  En el recurs contra el permís penitanciari a Jordi Cuixar per sortir de la presó de Lledoners cinc dies a la setmana per a treballar i prestar servei social, el fiscal al.legava que Jordi Cuixart no assumia el caràcter delictiu dels fets que van ser objecte de condemna, i que en no presentar cap dèficit personal ni en l’àmbit laboral ni en l’àmbit social la mesura penitenciària no estava justificada i venia a  ser l’equivalent d’un tercer grau encobert; el que s’havia d’aplicar era un programa de correcció que tingués per objecte ensenyar-li que cal respectar la llei. Afegia que les condemnes de presó també tenen la finalitat de retribució i prevenció general, com un “instrument d’intimidació al conjunt de la societat i al propi delinqüent per dissuadir-lo d’aquesta forma de la comissió de nous delictes”.

  La jutgessa de vigilància penitenciària va desestimar la pretensió del fiscal i li recordava el que ja havia raonat en un recurs anterior, és a dir, que si Cuixart no havia seguit un tractament específic pel delicte de sedició havia estat perquè el centre de Lledoners no disposava d’un programa a l’efecte donada la falta d’antecedents històrics respecte d’aquesta tipologia, insistint en el fet que “no pot pretendre’s que l’intern realitzi un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política , ja que  aquest tipus de pensament és legítim en l’ordenament polític espanyol.”

   En la revocació del permís a Carme Forcadell, avalat igualment pel jutjat de vigilància penitenciària nº 3 de Lleida, el TS fa seus del tot els arguments que el fiscal ja havia exposat en el recurs contra el permís a Jordi Cuixart, entrant en contradicció amb el propi de la Sentència condemnatòria a l’hora d’excloure el compliment mínim de la meitat de la condemna per la concurrència d’inhabilitació absoluta en els condemnats a més de la privació de llibertat.

  Exposa el TS en aquesta revocatòria: “Ninguna relación guarda la realización del voluntariado descrito en dicha propuesta o el programa de acompañamiento de su madre con la tipología delictiva por la que la interna cumple condena, ni se alcanza a ver qué efecto en el tratamiento penitenciario encaminado a su reinserción puede tener su contenido… No se advierte en qué medida el voluntariado propuesto, consistente en el acompañamiento de itinerarios formativos y profesionalizadores de jóvenes en situación de vulnerabilidad por abandono escolar, migración o desamparo, entre otros, así como el acompañamiento de su madre, con el carácter complementario que se propone, puede tener influencia en su proceso de reinserción…El principio de flexibilidad que incorpora el art. 100.2 del RP sólo se entiende a partir de una estricta subordinación entre el régimen diseñado en la propuesta de aplicación y el objetivo de reinserción frente al delito por el que se ha impuesto una pena privativa de libertad”. En definitva, considera que el permís no està justificat perquè no veu relació entre el tractament penitenciari seguit i la finalitat de reinserció social, el mateix que al.legava el fiscal en el recurs contra el permís a Cuixart demanant un programa específic de correcció i que va ser desestimat per la jutgessa de  vigilància penitenciària amb l’argument que “no pot pretendre’s que l’intern realitzi un programa específic per canviar o modificar el seu pensament o ideologia política , ja que  aquest tipus de pensament és legítim en l’ordenament polític espanyol”.

   Efectivament, cal preguntar-se: quin tractament individual específic podrien seguir els presos per un delicte polític  pensant en reforçar un programa de reinserció social? Tots els presos del procés estan plenament insertats en la societat, i la pena d’inhabilitació els priva de la capacitat de reincidir en el delicte des dels càrrecs públics que ocupaven en el moment dels fets. És absurd pretendre que se’ls imposi un programa de correcció que aniria contra el dret fonamental a la llibertat ideològica.

  Amb aquesta revocatòria es confirma que persisteix en el TS el clima d’alarma i d’exasperació política que va donar lloc a l’enjudiciament del procés i a la desproporció de les penes imposades. Adaptat a aquest clima, el TS es lliga ell mateix de mans i peus perquè després de revocar ara els permisos, i molt probablement el tercer grau, tindrà cada vegada més difícil argumentar contra les successives noves peticions de tercer grau que s’aniran produint a mida que els presos vagin complint una quarta part de la condemna. Jordi Sánchez i Jordi Cuixar ja l’han complerta, i la resta la complirà entre el setembre d’enguany i el gener de 2021. Continuarà el TS demanant un impossible (i contrari als drets fonamentals) programa de correcció ideològica per convalidar el tercer grau?

   D’aquesta manera el TS corre el risc d’anar consolidant i perllongant el cercle viciós en què ens ha insta.lat el judici al procés i d’acceptar el principi d’intimidació, fronterer amb el de revenja, que utilitza la fiscalia. I, més greu encara, va subministrant arguments de batalla a l’independentisme radical i va aprofundint i cronificant la divisió al si de la societat catalana, a més de contribuir de manera decisiva a la paràlisi institucional en un moment en què necessitem imperativament recuperar un mínim d’entesa i de sentit comú.

   Per sortir de l’atzucac s’imposa una solució política que passa, bé per l’executiu directament, amb un indult almenys parcial relatiu a les penes de presó, bé pel legislatiu amb la reforma del delicte de sedició en el Codi penal que beneficiaria retroactivament a tots els presos del procés. La sortida legislativa potser seria la més adequada perquè exigeix el compromís de la majoria absoluta del Congrés i malgrat els escarafalls de la dreta contribuiria a desencallar el debat sobre la qüestió catalana. Podrien interpretar-se aquestes sortides com una esmena al poder judicial? Si ens ho agafem pel cantó positiu, també es podria interpretar com que se li treu un pes de sobre i es fa un pas per clarificar situacions sociopolítiques de les que el dret penal s’hauria de mantenir al marge.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat