La mirada d’Urkullu sobre Catalunya

 

  Entre les consideracions que el president Urkullu es va permetre fer a rel dels fets d’octubre de 2017, i que consten en els documents entregats a l’abadia de Poblet, n’hi ha una de particularment rellevant. Una consideració molt personal que potser no va comunicar explícitament als polítics catalans que li van demanar la mediació però que expressa la raó més definitiva de la seva visió sobre la qüestió, més enllà de la crida genèrica al diàleg. Urkullu transcriu aquesta breu reflexió quan exposa la seva opinió contrària a la demanda de l’expresident Ibarretxe perquè el Parlament basc fos el primer a reconèixer la declaració d’independència de Catalunya: “Yo no podía votar a favor de reconocer la República catalana. No podía hacerlo por coherencia. No solo porque no soy partidario de las vías unilaterales, y menos de las que se gestionan fracturando la sociedad. Por coherencia porque a mí el propio president Puigdemont me solicitó ayuda porque él no quería proceder a la declaración unilateral de independencia”.

  Hi ha en aquesta reflexió una dada de fet que l’obligava a ser coherent amb la petició d’ajuda del president Puigdemont que li havia confessat que ell no era partidari de la declaració unilateral d’independència (com podia votar a favor si el mateix Puigdemont no n’era partidari?), però quelcom molt més definitiu s’expressa en la consideració prèvia que es deixa anar com de passada: “No soy partidario de las vías unilaterales, y menos de las que se gestionan fracturando la sociedad”.

  Refús, doncs, de la via unilateral, i sobretot refús de la fractura social que la gestió d’aquesta via unilateral comportava. I encara, entre la unilateralitat i la fractura social estableix una distinció que qualifica la primera com siginificativament greu: “…y menos de las que se gestionan fracturando la sociedad”. Podia pensar Urkullu en una gestió de la unilateralitat que no desemboqués en una fractura de la societat? Potser sí que els líders del procés en algun moment havien pensat que era possible una determinació unilateral enfront del govern de l’Estat sense que s’hagués de produir una fractura social. Quelcom d’aquest convenciment es pot entreveure en les apel.lacions constants dels líders a la voluntat democràtica del poble que, segons deien, l’Estat no podria desatendre. Però a mesura que el procés guanyava en unilateralitat es feia més i més evident, sobretot a partir del moment de l’aprovació de les lleis de referèndum i de desconnexió, que el mode de gestió escollit comportava inevitablement la fractura de la societat catalana.

   Continuem instal.lats en la determinació unilateral. Així ho confirmen les declaracions de Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu: “L’única via transitable, realista i sense falses il.lusions que queda, encara que sigui incerta i potser la menys segura, és la de la confrontació intel.ligent amb l’Estat a partir d’una estratègia compartida de tot l’independentisme”. Via incerta, potser la menys segura, però determinada a continuar la confrontació amb l’Estat. No se sap quin grau de confiança pot desvetllar en la ciutadania el fet que ara s’afegeixi que la confrontació ha de ser “intel.ligent”. Fins ara havia sigut estúpida? D’altra banda, poc realisme afegeixen les matisacions d’ERC dient que “cal conjugar sempre de manera intel.ligent la confrontació i el diàleg, juntament amb la mobilització”.

  La gestió de la unilateralitat va comportar la fractura social a Catalunya. La resistència a reconèixer els errors d’aquella gestió ens condemna a continuar indefinidament immersos en la mateixa confrontació. Una confrontació que afecta la convivència i que de cap manera es vol començar a corregir. Per als més convençuts de la via unilateral la confrontació deriva simplement del fet que qui la denuncia no ha volgut donar el pas endavant i ha optat irremissiblement per estar al costat dels qui volen el pitjor per a Catalunya. Sí, hi ha raons per explicar aquesta tessitura a partir de la reacció de les institucions de l’Estat, en particular de la reacció judicial, però no hi ha cap raó intel.ligent per sortir de l’atzucac que es pugui formular a partir de l’absència més clamorosa d’autocrítica, i més en un moment en què aquesta societat fracturada és alhora víctima, aquesta vegada sí en la seva totalitat, sense distinció de classes ni d’ideologies, de la Covid-19.

  No es podrà guanyar un mínim de confiança per fer-hi front sense recuperar les bases d’una convivència fracturada. Parlant de la construcció social de l’estupidesa, Daniel Innerarity es pregunta: “Què està passant en les societats democràtiques que massa sovint es troben en situacions pèssimes que  en el fons no beneficien ningú i que els actors polítics haurien evitat si haguessin sabut anticipar-les? Per què hi ha tants encadenaments fatals, cercles viciosos, crispació contagiosa, radicalitzacions mútues i cadenes d’errors?”. Sembla que en aquest moment d’estupidesa col.lectiva ens hem instal.lat.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat