Confrontació o independència

   

 És el 20 d’agost, fa una calorada insuportable però el president vicari Quim Torra  es troba molt còmode davant l’auditori de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent que sap que li és incondicionalment addicte, i desgrana sense embuts el seu discurs de dotze pàgines, deixant per a una segona part, que sembla que desenvoluparà el proper 5 de setembre en una conferència a Madrid, la seva aportació per concretar la resposta davant la Sentència del procés.

  Torra parteix de la consideració del moviment independentista com d’un moviment transversal caracteritzat per la seva iniciativa i sentit constructiu des dels orígens, característiques que segons ell cal recuperar i enfortir de cara al futur immediat. Fins aquí s’hi podria estar més o menys d’acord, encara que s’hauria de matisar la percepció del sentit constructiu en el passat si es té en compte el que s’ha aconseguit, però el discurs emprèn un volada impossible de compartir, en diferents graus, quan assimila el que entén com a resposta constructiva immediata amb una confrontació inevitable amb l’Estat, condició sine qua nom per aconseguir l’autodeterminació.

  Així, Torra es fa portaveu de les tesis del seu rector Puigdemont per afirmar amb contundència: “No soc president per gestionar una autonomia. És per fer la República que jo vaig anar a una llista electoral el 21-D. I és per acabar la feina començada pel president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, el seu govern, la presidenta Forcadell i en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart que vam votar dos milions de ciutadans. No van votar cap altra cosa que avançar. Aquest i no pas altre és el meu mandat i el meu deure en tant en quant sigui president de la Generalitat. Que ningú compti amb mi per convertir el Primer d’Octubre en un record melancòlic. Jo seré sempre al costat dels que viuen el Primer d’Octubre com el moment fundacional de la República Catalana”.  I reblant el clau de la determinació inexcusable per la confrontació va dictaminant: “Però no ens mentim ni ens enganyem més a nosaltres mateixos. Descartat un govern espanyol que ens consideri interlocutor per a pactar un referèndum, tan sols ens queda la confrontació democràtica i pacífica en defensa de la llibertat, els drets civils i polítics, i el dret d’autodeterminació….Ho ha explicat perfectament el president Puigdemont a Reunim-nos, el seu últim llibre: “Lamentablement, el realisme polític exclou una resolució dialogada i negociada amb l’estat sense passar abans per una nova etapa de confrontació. El terme confrontació no és agradable, però no el podem defugir”. La conclusió no pot ser més clara si es parteix de la idea de l’Estat com d’un tot repressor, democràticament demofòbic:  “Quan el llenguatge d’un Estat, amb tots els seus aparells, institucions i les seves clavegueres, és la negació, l’amenaça, la presó, l’exili, la persecució, la difamació, la repressió, la mentida, l’ocultació i la trampa, no hi ha més camí per a un demòcrata que plantar cara, denunciar-ho i continuar. Endavant, sempre endavant. I assumint-ne les conseqüències, és clar. Amb les banderes de la veritat i la democràcia, però endavant”.

  Els analistes jutjaran en un futur, potser no gaire llunyà, la coherència i/o la imprudència desinhibida o temerària de Quim Torra apoderant-se de les banderes de la veritat i la democràcia però sense plantejar-se cap via alternativa que no sigui la confrontació per sortir de l’atzucac, instal.lat a l’aparador d’una part que diu que representa i menystenint la totalitat dels ciutadans, la Catalunya real i diversa, quina representació va indissolublement unida a la responsabilitat del seu càrrec com a president de tots els catalans. I això en un moment en què el Tribunal del judici del procés deu estar ponderant, entre altres arguments, l’aprofitament de les institucions de la Generalitat per capgirar les bases de l’Autonomia. Torra serveix amb safata la confirmació d’aquesta relació, quan una part  dels injustament empresonats hi està radicalment en contra i ha maldat per demostrar en el procés justament el contrari.

   El futur jutjarà més enllà del que digui la Sentència del procés, però el que ara ja sembla, al meu parer, indiscutible és que Torra i el seu entorn, el que dirigeix Puigdemont des de Wateloo, descarta definitivament la negociació i opta per la confrontació si no es reconeix com a condició prèvia el dret d’autodeterminació. Saben que aquest reconeixement previ és políticament impossible però l’han de mantenir per justificar davant dels seus la pretesa bondat i utilitat del procés. Jugant com sempre han fet amb l’ambiguïtat dels conceptes, el dret d’autodeterminació que manifesten voler negociar consisteix en realitat en una utopia avui per avui inassumible, ni més ni menys que l’accés directe a la independència prescindint de qualsevol relació amb l’Estat. Per això en el seu discurs Torra insisteix en la importància de posar en marxa el procés constituent endegat pel Consell per la República. Com s’entén un procés constituent sense un referèndum previ?

  Si de confrontació es tracta, s’hauria de veure amb quines forces s’ha comptat a l’hora d’esquivar l’aplicació del 155, per evitar l’empresonament dels Jordis abans de la declaració unilateral d’independència, per fer front a l’empresonament posterior del Govern, per descartar el seu processament i fer impossible la presó preventiva, el judici i l’espera de la Sentència definitiva. La confrontació de què parlaTorra és només retòrica, serveix per mantenir les emocions i per confrontar, al si mateix de l’independentisme, la decisió de qui va optar per marxar del país amb la dels que van optar per quedar-se. Les opcions de marxar o quedar-se dels membres del Govern anterior es veuen cada vegada més com sinònims de ruptura o negociació.

  Hi ha en el fons de tot això una reflexió pendent. De veritat es pot creure que la confrontació obligarà l’Estat a negociar i que com a conseqüència directa tindrem l’autodeterminanció i d’aquesta passarem a la independència? Ningú no s’ho creu. La confrontació vista així, a més de ser impossible en termes d’igualtat, no apropa sinó que allunya definitivament l’eventualitat de la independència. Confrontació i independència avui per avui s’exclouen mútuament. Si algun dia es donen les condicions favorables per negociar la possibilitat d’una idependència no serà pels guanys d’una confrontació prèvia sinó per haver desaparegut qualsevol motiu de confrontació directa. La via per arribar-hi només podria ser la del desenvolupament màxim de l’autogovern a partir del reconeixement recíproc i no de la confrontació.