Ara fa un any

 Avui fa un any de la concentració davant la seu del Departament d’Economia arran dels escorcolls practicats per la Policia Nacional i la Guardia Civil per impedir la celebració del referèndum. Allà va començar tot. Encara no podem fer balanç de tot el que va suposar l’eclosió del procés a partir d’aquell moment amb el reguitzell de fets que se’n derivaren fins al 27 d’octubre, perquè les conseqüencies encara estan vigents i desconeixem l’abast que poden arribar a tenir. De tota manera, amb l’any transcorregut, no puc deixar de fer-me algunes reflexions:

  1.- L’Autogovern de Catalunya no ha millorat sinó que es troba en un estat de convalescència després de l’aplicació del 155 i de les dificultats per encarar la normalitat de govern i de recuperació institucional. Aviat farà un any de les eleccions que havien de servir per sortir de l’atzucac,  i al Govern que en va resultar se li ha volgut donar un caràcter provisional, sotmès a les directrius de Carles Puigdemont des de Waterloo, amb greus discrepàncies al si dels grups independentistes i dins del mateix Govern que han motivat la pràctica paralització del Parlament. No és el Govern que necessita Catalunya sinó un Govern pensat per a la confrontació amb l’Estat, amb un activista al capdavant que no es dedica a governar sinó a llançar permanentment missatges retòrics.

  2.- Als qui fa un any predicaven que havia arribat el moment de fer efectiva la inependència caldria preguntar-los on han anat aquelles certeses i on paren les bases amb què comptaven per aquelles promeses tan rotundes. El “fer República” ha passat a substituir la Catalunya independent, sumant un nou engany a l’engany primer.

 3.- De les expectatives de fa un any hem passat a la constatació d’un desastre. De les emocions al ressentiment i al victimisme. De la revolució dels somriures a la resistència emmurriada enfront de la repressió. En aquesta tessitura es justifica la manca total d’autocrítica pels fets passats. Els responsables diuen que ara toca resistir i els seguidors s’ho creuen i aparquen defintivament l’exigència de responsabilitat als qui ens han portat al desastre en l’àmbit estrictament català. Es vol fer veure que tota la responsabilitat ve únicament i exclusivament de fora. Es corre el risc que el ressentiment paralitzador es transformi en una mena d’instint de destrucció sistemàtica de qualsevol intent d’aproximació, del mínim intent de diàleg que no reconegui d’entrada el dret d’autodeterminació.

  4.- La presó preventiva de membres de l’anterior Govern i la instrucció judicial per rebel.lió marquen definitivament l’escenari d’una confrontació que tindrà una sortida molt complicada, dóna raons al resistencialisme i aprofundeix la fractura social. La bona voluntat  del Govern Sánchez no pot reparar les atzagaiades del Govern Rajoy. Una simple acusació per desobediència, amb la conseqüent inhabilitació (però amb els responsables a casa i no a la presó), hauria evitat el clima venjatiu que ha adquirit la reacció de l’Estat en aquest sentit. Cal preguntar-se, també, si l’aprofitament que en fan Puigdemont des de l’exterior i el seu encarregat Torra, atiant el foc per encendre pacíficament el país, no pot tenir, o ja les ha tingudes, conseqüències negatives per als que estan patint injustamen presó preventiva. No es pot oblidar que l’acusació per rebel.lió l’ha fonamentada l’instructor en la representació que, segons ell, s’havien fet els encausats d’arribar a una situació de radical enfrontament amb l’Estat amb tots els mitjans possibles, susceptibes de desencadenar fets violents, com els que considera que es van produir el 20-S i l’1-O. Aquesta interpretació de l’instructor tergiversa els fets, però no caldria donar més carnassa al tribunal cridant a les masses dia sí i dia també a mobilitzar-se amb tota mena de recursos amb l’argument de començar a fer la República contra l’Estat.

  5.- Si, vistes les conseqüències del procés unilateral, es vol eixamplar la base social dels qui en un moment o altre podrien donar suport  a l’independentisme, fins arribar a un 55-60% en successives eleccions (si això és realment possible), és imprescindible partir de l’aprofundiment de l’Autogovern aprofitant tots els recursos de la Generalitat en el moment present i tots els que s’obtinguin a partir d’una millora de l’Estatut, mitjançant la reforma de la Constitució si és necessari. La confusió creada pels fets d’ara fa un any, i la reacció judicial de l’Estat, ens han deixat estancats en la desolació victimista, s’han donat definitivament per perdudes totes les possibilitats de negociació real per guanyar més autogovern i s’han substituït per una (en el fons) còmode permanència en el fracàs esperant que tingui alguna virtualitat allò de “com pitjor, millor”. ERC sap perfectament que eixamplar les bases vol dir partir de la millora de l’Autogovern; i ho sap també Puigdemont, i així ho demostra quan diu que d’aquí 20 ó 30 anys Catalunya serà independent. O ens vol fer creure que guanyarem la batalla de la independència d’aquí 20 ó 30 anys lluitant des de Waterloo amb les armes de la Crida per la República? Si és així, jo ja no ho veuré.