Notes d’un viatge al Perú (1): De la tomba de Pizarro als colors de Santa Catalina

  

  Els dos primers dies els passem a Lima. Diuen que l’origen de la denominació ve del riu Rímac que la travessa i que vol dir “parlador” en quechua. Sobre l’origen de la denominació de “Perú”,  l’inca Garcilaso de la Vega (fill de capità conqueridor i mare membre d’una de les “panacas” inques) explica al començament dels seus “Comentarios Reales de los Incas” que en una expedició de l’any 1.513 els primers exploradors espanyols de les costes del Perú van preguntar amb gestos a un indígena com es deia el país que costejaven, i que aquest, astorat per la presència d’aquells estranys  éssers amb barba que es movien sobre unes cases enormes de fusta, va respondre com va poder que ell es deia “Berú” i es trobava al “Belú”, al riu. D’aquella confusió en devia sortir el nom de Perú.

   El primer que ens sorprèn és la profusió de propaganada electoral de les eleccions municipals i regionals  a celebrar el mes d’octubre, amb vistosos cartells de colors i les fotografies dels candidats arreu. El taxista ens comenta que a Lima ciutat hi ha més de 30 districtes que han d’elegir candidat, i afegeix que si bé els alcaldes no poden ser reelegits per un mateix districte cada quatres anys, per evitar la corrupció, sí que ho poden ser en disctrictes diferents. Li parlem de la recent dimissió del president Pablo Kuczynski precisament per corrupció, substitüit per Vizcarra, del mateix partit, i s’esplaia, mig en broma mig seriosament,  sobre la volatilitat dels partits i sobre el fet que els últims presidents de la República hagin sigut condemnats també per corrupció (Toledo, exiliat a EEUU, Fujimori, Humala…).

  Lima, més de 8 milions d’habitants, una concentració humana difícil d’ordenar (es veu sobretot a les barriades a mig urbanitzar i en el caos de circulació dominat per  quantitat de taxis sense llicència i busos col.lectius que agafen gent amb constants parades improvisades), té al centre el que en diuen “La Lima cuadrada”, la zona colonial declarada patrimoni cultural de la humanitat per la Unesco.  Després d’una primera ullada a les construccions piramidals preincaiques de la “Huaca Pucllana” (“lloc de jocs”), entrem  a l’església de San Pedro

dels jesuïtes (els últims a arribar i el primers a sortir del Perú després de ser expulsats de la Península per Carles III). L’exuberància del barroc jesuïta de San Pedro, les campanes del qual van ser les primeres a repicar per la independència el 1.821, és la primera constatació de la riquesa d’aquest gènere arreu del país, que es repeteix en les diverses formes del barroc dit mestís

que incorpora al llarg del XVII i XVIII particularitats significatives de les cultures inca i preinca. El barroc va ser l’art que el colonialisme va sobreposar, o més aviat imposar, a les cultures andines per fer oblidar les religions ancestrals. Tot i la contundència del seu missatge  i de les seves formes, mai ho va aconseguir del tot.

  Després de passejar per la Plaza de Armas i per la Plaza San Martín amb l’estàtua eqüestre del general alliberador de Lima, entrem a la catedral, la segona més gran d’Amèrica del Sud. Tres punts rellevants: la capella amb la tomba de Francisco Pizarro, assassinat el 1.541 al palau de Lima pels seguidors del seu exsoci conqueridor, Diego Almagro (sobre la tomba, la dedicatòria :”Aquí yace el Marquez Gobernador Don Francisco Pizarro, conquistador del Perú y fundador de Lima”); la bancada del cor treballat amb fusta de cedre, obra de Pedro de Noguera; i la capella del segon

bisbe de Lima, Santo Toribio, primer traductor del catecisme catòlic al quechua i l’aimara (en el retaule, un cap quechua se’l mira encuriosit).

  Per algú que viatgi al Perú li ha de resultar imprescindible la visita al Museu Larco de Lima, de la fundació privada Rafael Larco Herrera, arqueòleg, exvicepresident  de la República i exministre d’Exteriors i d’Hisenda. Aquí t’adones que la cultura inca sorgeix al Ss XIII i XIV assumint la diversitat cultural de les macroètnies que poblaven les zones de la serralada dels Andes i de les costes del Perú des de molts segles abans. Les primeres religions (l’au al cel, el puma a la terra i la serp del món subterrani són els tres punts

cardinals de la cosmogonia incaica que incorpora de les ètnies anteriors), els animals sagrats de l’ètnia cupisnique  des del 1.250 a.C., la unió del felí, l’au i la serp, la transformació de l’home en bèstia, la força figurativa de la ceràmica Mochica (entre  els Ss I i VIII d.C.), són mostres eloqüents d’aquesta diversitat cultural. Particular atenció mereixen les sales de ceràmica eròtica mochica, d’activitat sexual entre vius i morts, destinades a propiciar la fertilitat de la terra. Els morts, habitants del món subterrani, han de continuar sent fèrtils i fecundant la terra.

  A les sales de l’ètnia Chimú t’adones també de la immensa riquesa de l’orfebreria preincaica. L’or i la plata no eren un valor material en si mateix sinó que expressaven el poder del sol i la lluna, i dels seus descendents, els governants, una finalitat que estava a les antípodes de la utilitat material que perseguien els conqueridors a la recerca de El Dorado. En les batalles, que tenien un sentit cerimonial, els guerrers anaven vestits amb indumentàries i joies de metalls preciosos. Les cerimònies més importants, però, anaven sempre associades al calendari del cicle agrícola, sense oblidar que la força de la terra es manifestava en esdeveniments extraordinaris com els terratrèmols, respecte dels quals convenia obtenir la mediació del déus.

 

  

   Segons la historiadora Maria Rostworowski (“Historia del Tahuantinsuyo”) els inques van adquirir tota la magnificència que els espanyols van admirar després de la conquesta per l’Inka Tupac Yupanki (11è sobirà de la dinastia) de les tribus de la macroètnia de Chimor a la costa Nord del

Perú. És possible, diu aquesta especialista de la cultura i la història incaica, que haguessin manllevat dels chimú el luxe i la suntuositat que va existir posteriorment entre l’elit cusquenya. Conclou Rostworowski que “antes del contacto con las macroetnias norteñas los incas eran solo guerreros, un tanto rústicos, al igual que los demás jefes comarcanos del Cusco. Solo como consecuencia de este encuentro los gobernantes del Tahuantinsuyu principiaron a rodearse de mayor autoridad, de un lujo digno de sus conquistas; dejaron de ser, entonces, simples curacas y señores locales”.

  De la il.lustració, inprescindible, del Museu Larco  ens traslladem de nou a la Lima colonial, a les esglésies barroques de Sant Agustí i de la Mercè, i al convent i església de Santo Domingo, que lllueix una sala capitular d’art mudèjar, a més de la cripta amb les restes de Santa Rosa de Lima i una valuosa biblioteca a la seu de la que fou la primera universitat del Perú del S.XVI, la universitat de San Marcos que continua activa avui. Els dominics van ser els acompanyants de Pizarro i companyia en la conquesta del Perú, i com a tals sempre van gaudir d’un especial tracte de favor dels governants.

  Des del campanar de Santo Domingo es té una bona vista sobre Lima i sobre els claustres del convent. En un dels replans de la pujada al campanar hi ha exposada una col.lecció d’aquarel.les del pintor mulat de Lima, Pancho Fierro (1.807-1.879), que reflecteixen tipus i costums de la seva

ciutat, escenes de personatges que desfilaven davant d’aquest mirador: venedors ambulants i mestres de diferents oficis, “tapadas”, magistrats i sacerdots, ciutadans notables, còmics i elements marginals.

  Després d’un fugaç canvi de guàrdia al Palau presidencial emprenen el camí de tornada al barri de Miraflores amb el “metropolitano”, un servei de bus ràpid amb carril especial per sortejar el caos circulatori, amb batzegades que et fan anar per terra si no t’agafes fort. A cap al tard, passejada fins al Pacífic, al centre comercial de Larcomar des d’on podem contemplar la posta de sol rere l’illa de San Lorenzo.

 Vol ràpid de Lima a Arequipa, la segona ciutat del Perú, coneguda com la “ciutat blanca” pel color clar de les edificacions del centre amb pedres volcàniques dels “nevados” que la circumden.

  Aprofitem el matí lliure del primer dia a Arequipa per visitar el convent de Sta Teresa en el que les monges de clausura carmelites han sabut treure profit de la gran quantitat d’art colonial que atresoren, exposat en el museu adjacent, per continuar sense problemes econòmics

amb la dedicació a la vida contemplativa. Les dependències estan farcides de quadres de l’escola cusquenya, i el silenci del claustre es veu recompensat per la visió propera del volcà Misti (5.800 m.) que juntament amb el Chachani (6.300 m.) sobrevolen la ciutat i li donen un toc de bellesa superba i al mateix temps  un xic amenaçadora. La pintura cusquenya d’art religiós, iniciada a la ciutat del Cusco a rel de les reduccions d’indígenes ordenades pel Virrey Toledo l’últim quart del S. XVI, va comptar amb l’aportació de pintors italians que van cridar els jesuïtes, entre ells el remarcable Bernardo Bitti, les obres dels quals són sovint reproducció de pintures d’autors de la metròpoli amb incrustacions semiclandestines de la

ideosincràsia incaica que es poden descobrir en multitud de detalls. El més important de l’escola fou sens dubte Marcos Zapata, autor de més de 200 obres durant la segona meitat del S. XVIII.

  Canviem de decorat i ens endinsem al Museu dels Santuaris Andins, ubicat a la universitat catòlica Sta Maria. Hi descobrim que els cerimonials d’ofrenes als “apus” (esperits divins) de les muntanyes, que sortien en processó del Cusco, durant els Ss XV i XVI, i que es prolongaven durant dies recorrent els pobles andins, incloïen a vegades el sacrifici humà infantil, quan les circumstàncies catastròfiques d’inundacions, sequeres, explosions volcàniques o terratrèmols, s’interpretaven com una manifestació divina que demanava ser apaivagada amb donacions sagrades. El 1.995 l’arqueòleg John Reinhard va trobar a les faldes del volcà Ampato la mòmia congelada d’un noia d’uns 14 anys i 1,5 metres d’alçada, sacrificada en un d’aquests rituals, i que s’exposa al museu amb el nom de “Juanita” en record del seu descobridor. S’hi exposen també el mantell i les robes que vestia aquella “Verge del Sol” que havia estat convenientment adoctrinada, i les petites imatges d’ofrena que es van trobar al mateix lloc.

  L’edifici més antic d’Arequipa és l’església de la Companyia dels jesuïtes, un sòlid barroc

mestís, de façana exuberant, en quins laterals coberts de vegetació andina es pot comprovar l’any de construcció,1.698, posterior al

terratrèmol devastador de 1.650. El pati interior de la Companyia presenta un claustre de columnes dòriques revestides sempre amb els mateixos motius esculpits de vegetació. Però el més important d’aquesta església és la capella de Sant Ignasi, l’antic baptisteri amb cúpula coberta de pintures murals de tons vermellosos que esclaten enmig de la fronda selvàtica que representen. A banda i banda, quatre pintures delicades de Bernardo Bitti, la milllor sens dubte la del nen amb la mare.

  La Plaza de Armas d’Arequipa fa molta patxoca, de forma rectangular amb perímetre porticat extens i amb la planta amplíssima de la catedral de tres torres que ocupa tot un costat. L’ambient de la plaça és animat. Hi juguen nens, els avis hi prenen el sol, com a totes les places, i les terrasses superiors dels pòrtics són un eixam de restaurants per turistes. Al lluny, la cadena volcànica del Misti, el Chichani  i el Pichu Pichu, amb congestes als cims,  més enllà i molt per sobre del retall de la catedral, són com gegants atents al moviment de la ciutat concentrat en aquesta plaça. L’interior de la catedral, reconstruïda després de successius terratrèmols el 1650 i el 1.970, és d’estil neoclàssic, sense més interès.

   Si a Lima era indispensable la visita al Museu Larco, a Arequipa és igualment necessària una llarga i pausada visita al convent de Santa Catalina.

  Santa Catalina és una ciutat dintre la ciutat. Pensada com a residència per monges de l’alta

societat, que hi vivien amb les seves serventes després de rebre dots quantiosos que les hi asseguraven un cómode futur, hi van arribar a residir més de cinc-centes monges dominiques a partir de 1.579. Malmès per un altre terratrèmol el 1582, la jerarquia va decidir que les monges es construïssin els seus propis apartaments on podien fer vida retirada amb un o varis familiars, a més de les criades respectives.

  Avui dona gust de caminar per entre les dependències d’aquells apartaments. Poca vida retirada devien fer-hi les monges, si no s’entén que la retirada devia ser respecte de les difícils condicions de vida dels indígenes, els criolls i els mestissos, de la societat arequipenya dels Ss XVII, XVIII i XIX.

Era una vida de privilegi. La claror d’Arequipa ens acompanya pels carrers i les places d’aquesta ciutat interior. Carrer Sevilla, Carrer Còrdova, Carrer Burgos, els safareigs, les cuines, els menjadors i sales d’estar, la plaça de Zocodover on les monges intercanviaven fils i labors, la sala del “de profundis” on quedaven en vetlla després de morir i eren perpetuades en efígie pels mateixos pintors del convent, els tallers, els geranis, els colors vermell i blau intensos, els ocres temperats, la Plaça del silenci, el claustre dels Tarongers i el claustre Major, tot convida a deixar transcòrrer lentament la tarda que es va escolant rere la llarga paret del cementiri que recorda la futilitat del temps amb una creu vermella que s’havia de tocar amb els dits quan es passava pel davant.

  El convent té també una galeria de pintura, una font i un jardi amb flors i arbres altíssims. En destaca l’arbust de la “cantuta”, acampanada, de colors vermells, blaus, blancs i verds, la flor nacional del Perú. Durant el S. XX la jerarquia va exigir el retorn a un estil diferent, de concentració, vida en comunitat i servei. Avui hi resideixen una cinquantena de monges, al marge completament del recinte convertit en museu.