Una entrevista, dues lectures

 És l’hora de la prudència i cal ser molt prudents a l’hora de valorar l’entrevista d’ahir entre Pedro Sánchez i Quim Torra a la Moncloa. D’aquí uns mesos es veurà si la política concreta comença a obrir-se pas cap a un progressiu desglaç de les relacions Generalitat-Govern central. De moment, i ja és molt vista la tensió enervant dels últims anys, quedem-nos amb la constatació que les dues parts han fet d’una entrevista cordial i de treball, almenys per suposar que si ha estat de treball no seria cap disbarat esperar que hi ha ganes compartides de passar a aspectes concrets de la relació.

  De tota manera, escoltant les comunicacions que ahir van fer la vicepresidenta Carmen Calvo i el mateix President Torra, semblava per moments que parlaven d’entrevistes diferents. Esclar que exposaven els repectius punts de vista des del punt de partida da cada part, i això en aquest moment inicial, en el que es concentren les expectatives de dos relats contradictoris, condiciona inevitablement el llenguatge que s’ha d’emprar amb peus de plom.

  El futur a curt i mitjà termini dirà fins on està disposat anar el Govern central i fins on pot arribar depenent de les circumstàncies objectives que es vagin produint (resultats de les eleccions municipals, autonòmiques i europees, incerta evolució del fràgil equilibri al Congrés, i sobretot el resultat de les properes eleccions generals, quan sigui que es convoquin). En aquests moments el Govern Sàchez només està en condicions d’intentar desbridar el bloqueig institucional i sondejar alguns aspectes concrets relacionats amb l’Estatut vigent de cara a una proposta global sobre una eventual modificació de la Constitució en una propera legislatura, la veritable prova de foc.

  La posició del Govern Torra, començant pel mateix President, no és pas millor que la del Govern Sánchez. De dues debilitats en pot sortir un pacte tàcit de supervivència, donant per fet que hi ha expressions contradictòries que s’hauran d’anar acceptant d’una i altra part a l’espera que l’apaivagament definitiu de la situació possibiliti abordar problemes concrets amb un llenguatge comú, si ho arrriben a permetre les respectives bases més radicals, incloent en una de les bases la posició del Pp i de C’s que ara mateix estan anys llum d’una solució pactada.

  En aquest sentit, la resolució de la qüestió judicial de presos i expatriats serà l’altra prova de foc que s’haurà de superar més a curt termini. Sobre les cendres de les conclusions definitives del fiscal, de la Sentències definitives, i de les probables resolucions de l’Executiu en orde a un eventual indult o reforma del C.Penal en el Congrés, caldrà bastir els ponts de verificació d’una entesa duradora, si són possibles. 

  Edificar sobre cendres potser sigui una bogeria. Llavors serà el moment de constatar si el problema de seguretat de doble cara del que parla Allen Buchanan en el pròleg a l’edició espanyola de “Secesión” pot tenir una solució. Diu Buchanan que encara que les dues parts tinguin la convicció inicial que la solució de l’autonomia intraestatal és millor que la de la secessió, ambdues no disposen de la seguretat que l’altra part respectarà l’acord de bona fe. Conclou Buchanan de manera contundent: “Si Espanya no està disposada a comprometre’s realment amb una renegociació de les competències d’autogovern de Catalunya al si de l’Estat, s’incrementaran els arguments a favor d’un dret a la secessió no consensuada. Pel cantó català, la bona fe hauria d’incloure un compromís ferm amb l’estat del benestar d’Espanya, el que significa reconèixer que qualsevol acord autonòmic que pugui sorgir del diàleg hauria de ser compatible amb el fet que Catalunya aporti la part que li correspon  al sosteniment del benestar de tots els afectats.”

  Analitzant superficialment les expressions d’ahir de la vicepresidenta Carmen Calvo i del President Torra sobre l’entrevista, n’hi ha una que reflecteix claríssimament la necessitat ineludible en aquests moments d’accepar l´ús de llenguatges contradictoris per mor de continuar endavant amb el pacte tàcit de supervivència provisional sense que les repectives bases se sentin marginades d’entrada. Es tracta de l’expressió relativa a l’autodeterminació, que el president Torra no pot deixar de mantenir defensant el punt d’arribada del sobiranisme, i que el president Sánchez no pot deixar de refusar defensant el punt de partida de la Constitució. El temps, que A. Smith qualificava de “gran confortador universal”, dirà si entre aquests punts d’arribada i de partida existeix algun punt entremig.

  El president Torra, però, va incórrer en alguna altra contradicció en l’ús del seu propi llenguatge quan es va referir a l’hipotètic 80% del catalanisme que segons ell  defensa la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació, no per la inconsistència del percentatge sinó per l’ús inapropiat del terme catalanisme. Que se sàpiga, el catalanisme s’ha vist desbordat, primer, i marginat després, pel sobiranisme durant el procés, de manera que seria més  exacte parlar d’exigència estrtictament sobiranista, si no és que l’error pogués significar un acte fallit relacionat amb la voluntat inexpressada de recuperar el sentit del catalanisme, en quin cas l’error involuntari podria ser benvingut.

  D’altra banda, Torra ha reconegut l’esforç de reconeixement mutu institucional i de projecte, acceptant la sinceritat de Sánchez en admetre el problema polític existent a Catalunya. Ara bé, per a la vicepresidenta Carmen Calvo el projecte és constitucional i estatutari i es remet a la Comissió bilateral Generalitat-Govern de l’Estat (article 183 del’Estatut vigent) com a marc general i permanent de relació, i a les altres tres comissions previstes, totes elles paralitzades des de fa anys (Comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, Comissió bilateral d’Infraestructures i Comissió mixta de Transferències, repecte de les quals val a dir que el passat dia 3 d’aquest mes el Govern de la Generalitat ha designat finalment els corresponents presidents i representants). Enfront d’aquest projecte Torra parla d’un projecte d’autodeterminació, i condiciona qualsevol acord polític definitiu a l’assumpció per part de l’Estat del suposat dret a l’autodeterminacio, i en cap moment parla de la Constitució vigent (en tot cas del moviment constituent sobiranista) i encara menys de l’Estatut. 

  Segons Torra, per tant, qualsevol relació bilateral a partir de les comissions previstes serà provisional, sota el paraigua del dret d’autodeterminació i per discutir en l’ínterim sobre els incompliments sistemàtics de l’Estat envers Catalunya. La vertadera relació bilateral és la que el sobiranisme es juga en aconseguir el reconeixement del seu projecte d’autodeterminació, d’igual a igual amb l’Estat, sense renunciar a cap procediment. Aquest és, almenys, el llenguatge de Torra explicant el fons de l’entrevista. El temps dirà si es tracta d’un llenguatge retòric de supervivència, útil durant les primeres fases de diàleg, destinat a ser substituït per un llenguatge comú, quan les dues parts tinguin prou valentia, i gaudeixin de les condicions suficients, per parlar de les mateixes qüestions en termes unívocs i enequívocs.

  Mentrestant, l’únic que ha començat és un tempteig de propostes i respostes que hauria de progressar i anar de menys a més a mesura que la superació de l’espectacle i del simbolisme, indestriables de la necessitat de supervivència política representativa, deixin pas al realisme polític. Això si els hiperventilats d’una i altra banda no logren bloquejar-lo i ens deixen indefinidament on ara ens trobem.