El procés no sap concloure

   

  El tret més característic del relat o narració del procés diria que ha estat la seva incapacitat  d’arribar a una conclusió, a un sentit  total o parcial que li atorgués la part de veritat històrica que li podria correspondre. Les narracions tenen sentit perquè tenen una conclusió. El relat del procés, tot i la seva potència mobilitzadora, no ha arribat a cap conclusió de sentit fonamental respecte del que els seus protagonistes prometien, l’esdeveniment de la Rapública Catalana en un un termini curt de temps. Es pot ben dir que el relat del procés ha estat una ficció sense contingut real, com reconeixen ara els mateixos autors, un relat sense conclusió que no té cap eficàcia. La Dui, tal com la interpreten els mateixos protagonistes, no va ser una conclusió sinó un mer simbolisme.

  Aquesta manca de conclusió deu ser deguda al fet que el procés com a relat es proposava un objectiu que s’ha demostrat impossible a curt i a mig termini, un objectiu que es jugava la conclusió amb sentit sota la fórmula del tot o res. I ha acabat sent res, amb l’aplicació del 155 i la pèrdua del Govern autonòmic.

  Així i tot, el procés ha passat per etapes, actes o fragments del relat, que permetien arribar a conclusions parcials amb un mínim de sentit si s’haguessin anat revisant els seus plantejaments en funció dels resultats obtinguts.Així, quan Artur Mas va fracassar a les eleccions de novembre de 2012, amb la pèrdua de 12 escons, hauria pogut recapitular i replantejar la dinàmica del relat. El mateix va succeir després del 9N, després de les “plebiscitàries” de setembre de 2015, que es van perdre, després de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, després del referèndum de l’1-0, després de la sessió del 10 d’octubre i el dia 26 del mateix mes, últim capítol del relat abans de la seva finalització inconclosa amb la vergonyant declaració del dia 27. En aquell moment es va veure que el relat no tenia conclusió possible.

   Abans d’arribar a aquell tristíssim final, però, en cada fragment, en cada fugida endavant amb més astúcia que sentit de la realitat política, encara era factible treure conclusions parcials per reformular la transició del relat cap a un final diferent, un darrer capítol ampliat amb les bases del catalanisme que han estructurat la cohesió social catalana des de la transició, amb prou força com per plantejar a l’Estat la urgència d’una lectura transaccionada i d’una conclusió amb un mínim de sentit per les dues parts.

  Res d’això s’ha esdevingut perquè el procés no ha tingut mai el control racional del temps polític. Sempre s’ha mogut amb accelaracions que l’han abocat progressivament a la pèrdua de conclusions, de capacitat de recapitular per replantejar-se els successius fragments de la narració.  D’un relat poderós va anar passant a ser un relat més i més devaluat, mancat de sentit, fins al descabdellament final. Les formes accelerades de decisió dificulten la sincronització dels processos. I desenganyem-nos, el procés de simplificació de continguts, juntament amb una accelerada unificació del temps (tothom es podia fer independentista en poc temps i amb pocs arguments), comportava un descontrol del temps polític, i pot ser que contribueixi en el futur a la despolitització dels qui s’hagin sentit instrumentalitzats.

  La manca de lideratge, o el pas per successius lideratges erràtics en contradicció entre ells (llistes de JuntsxSí, pas al costat d’Artur Mas, imposició de les tesis de la Cup, fugides endavant de Puigdemont, pugna  entre JuntsxCat i ERC pel control dels ressorts del poder en aquests moments, quan la referència al relat del procés, en els seus propis arguments,  ja té més de nostàlgia dolorida que de fonament realista), ha contribuït decisivament a perdre el sentit per desbordament i confusió.

  Molts volen que el procés s’acabi d’una vegada. Molts altres hauríem volgut que el procés hagués arribat a conclusions parcials per refer el rumb de cara a una millora de l’autogovern, i en aquests moments encara voldríem que el sobiranisme tragués conclusions de la narració del seu passat. Estic segur que ERC hi estaria disposada, però Puigemont, la seva llista belga i la Cup no els deixen.

  Tota narració, diu el filòsof Byung-Chul Han, és una conclusió, i  en virtut  de la  seva conclusió produeix un sentit. Els processos narratius se sostreuen a l’accelaració perquè l’accelaració trenca la seva pròpia estructura peculiar de sentit i de temps. En l’actual experiència del temps, afegeix Byung-Chul, és inquietant la falta de conclusió, la falta de compàs i ritme de les coses. La depressió és característica d’un temps en què s’ha perdut la capacitat de concloure, i precisament aquesta incapacitat condueix a la síndrome del burn-out.

  Molt em temo que el camí que emprendrà el processisme després del 21D, com ha quedat demostrat en la sessió parlamentària d’avui amb apel-lacions retòriques a la legitimitat de la causa perduda, continuarà sent el de la narració indefinida i sense conclusió possible. Vam passar del procés al processisme, i ara passarem al temps  de després del processisme, a una mena de procés pòstum, amb un present encallat, empantanegat, incapaç de concloure amb un mínim de sentit per tal de governar amb eficàcia. Tota l’energia del procés sembla predeterminada a diluir-se en la confrontació permanent amb l’Estat. Per dir-ho amb paraules de Marina Garcés, però aplicades a aquest deprés del processisme, “el que estem experimentant en la condició pòstuma és el trencament del present etern i la posada en marxa d’un no-temps. Del present de la salvació al present de la condemna”. Del present de la República fictícia al present de la divagació infinita, de la divisió social i pèrdua de les institucions.