La llei i l’embut





Aquí tenim una llei
i aquí tenim un embut,
si ho barregem tot alhora
tindrem la llei de l’embut.

La recepta és ben senzilla:
posa a coure uns drets humans
(l’autodeterminació
n’és la millor imitació),
deixa que faci xup-xup
a foc lent en els mitjans
adobats amb tertulians,
l’hi apuges el to verbal
amb un toc de puigdemont
i unes gotes de la cup
perquè prengui més bon gust;
en fas un bon joc de mans
quan ho fiques dins del tub
i el primer plat dels humans
serà el de la independència,
l’única opció necessària
de la cuina primigènia.
 La resta són accessoris
(els síndics electorals,
les urnes, meses i cens…),
elements ornamentals
per guarnir el plat del final,
 la declaració formal
de la nostra independència.

Has d’evitar el Parlament,
retorçar-li el Reglament,
aprofitar tant com puguis
la majoria absoluta
i anar de pressa, de pressa,
perquè tot en un moment
passi ràpid per l’embut
i no s’adoni la gent
de l’afrau que li has fotut.

Amb aquests ingredients
ben trinxats i salpebrats,
afegint-hi propaganda
per convèncer els espantats,
tindràs a la teva taula
la millor llei de l’embut,
una Llei de Referèndum
que serà al món descregut
la prova i el memoràndum
del nostre estil gastronòmic,
l’arrasament culinari
dels vells usos autonòmics.
C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat