Què han anat a fer al Congrés dels Diputats?
No sé si els
votants d’ERC poden estar gaire d’acord amb la fugida d’estudi de Joan Tardà al
Congrés dient que ell “se’n va” com
única proposta del seu partit per trobar una sortida a la governança d’Espanya
amb repercussions immediates en la governança de Catalunya. Acceptada amb animus iocandi, la proposta impossible
de Tardà pot resultar simpàtica a molts dels seus electors, però analitzada
fredament revela fins a quin punt de precarietat i de manca de consistència
política s’ha rebaixat la doctrina sobiranista, el que hauria de preocupar, i
molt, a la totalitat dels electors que volen el millor per a l’autogovern de
Catalunya, siguin o no independentistes.
El programa electoral d’ERC per a les eleccions del passat 20D justifica la seva futura
actuació en el Congrés dels Diputats per “reivindicar
la sobirania que ja exercim al Parlament de Catalunya i per explicar a l’Estat
i al món que, a Catalunya, ja hem començat a constituir-nos com a República”.
Propòsit comprensible des del punt de
vista de la propaganda electoral per obtenir el màxim de vots independentistes
al Congrés, però totalment allunyat de la realitat política de Catalunya, que
ni és plenament sobirana en el seu Parlament (si ho fos ja no l’hauria de
reivindicar) ni ha començat a consituir-se en República, més enllà del desig
d’una part important dels seus electors.
A les seves
memòries polítiques (“Fuego y cenizas,
éxito y fracaso en política”), el líder del Partit Liberal del Canadà Michael
Ignatieff reflexiona sobre la presència i actuació de l’independentista Bloc
Quebequés a la Cambra
dels Comuns amb aquestes paraules:” S’ha
de preuar una democràcia que atorga un espai al Parlament als qui no desitgen
formar part del País, que es neguen per principi a parlar qualsevol idioma que
no sigui el francès, que es neguen a prestar jurament de fidelitat a la reina,
i que, no obstant, són parlamentaris exemplars, excel.lents col.legues i bons
representants dels seus votants. Estic orgullós d’una cambra democràtica que
dóna espai a un desacord tan radical com aquest però que sap mantenir la
cortesia i el respecte”. No dubto de
la cortesia i el respecte que exerceixen i mereixen els diputats
independentistes al Congrés. El que m’atreviria a posar en interrogant és si la
seva acció parlamentària pot tenir alguna eficàcia en ordre a obtenir un major
reconeixement de la personalitat de Catalunya i de la seva capacitat de govern.
El mateix objectiu d’independència busquen els
parlamentaris del Bloc Quebequois al Canadà, però la seva acció es mou en els
paràmetres de les condicions d’un referèndum establertes per la Cort Suprema d’aquell país en
quant a mode de celebració (sense reconèixer al dret unilateral a la
separació), resultat àmpliament favorable per tenir-lo en compte i pautes d’una
negociació posterior. Cap d’aquestes condicions per a un referèndum és
reivindicada a hores d’ara per l’independentisme català, de manera que l’acció
dels seus parlamentaris al Congrés resultarà ineficaç per manca del
mínim sentit polític.
Tant ERC com
Democràcia i Llibertat parteixen d’una lectura errònia del resultats del 27S,
donant per fet que aquells resultats els permeten actuar unilateralment com si
ja s’hagués produït el reconeixement de la plena sobirania de Catalunya per
passar de l’autonomia a la
República independent. En el programa de Democràcia i Llibertat es llegeix:”No pretenem
participar en el govern d’un Estat espanyol que no sentim com a propi sinó
influir en el govern i en el conjunt de les institucions estatals per tal que
permetin fer realitat el mandat democràtic del 27S. Per això no es tracta d’un
programa electoral que es basi en una lògica autonomista, que hem superat”.
No s’entén com es pot influir sense participar, ni com es pot deixar enrere
l’autonomia sense que ningú ens reconegui la plena sobirania, ni com es podria
fer realitat el suposat mandat democràtic del 27S sense un referèndum en
determinades condicions pactades.
Fa feredat comprovar
una i altra vegada la negativa a reivindicar un referèndum de part dels
parlamentaris d’ERC i de D i L, quan la seva celebració hauria de ser el
pressupòsit necessari per aconseguir l’objectiu que defensen. La incorrecta
lectura del 27S, per interessada, els fa perdre pels camins sense sortida de
l’unilateralisme. I els resta tota credibilitat sobre l’eficàcia de la seva
acció al Congrés dir amb la boca petita que potser s’abstindrien en la votació
d’investidura si els prometessin un referèndum, afirmació que sona hipòcrita
perquè no es correspon amb el punt de partida de considerar el referèndum com
ja celebrat en les eleccions plebiscitàries del 27S.
Mai la presència de
parlamentaris catalans nacionalistes al Congrés havia resultat tan innòcua per
a l’autogovern de Catalunya. I tan eficaç
per preservar l’immobilisme entorn de la qüestió catalana, immobilisme que
només pot afavorir els interessos dels sobiranistes i dels nacionalistes
espanyols. Que et neguin un referèndum sobre el tot o res de la independència
no hauria de portar a la negativa per reivindicar les condicions amb què
s’haurien de pactar altres consultes sobre la qüestió catalana, que podrien
conduir, raonadament, a la necessitat d’un referèndum final com a útima i
definitiva solució. Ara no es demana res. La República catalana ja es
pren com un fet. Tot i que mai com ara, des de la transició, al
catalanisme se li havia presentat una
situació tan favorable per influir en qualsevol projecte per Espanya,
d’esquerres o de dretes, que des de la seva governança de fet es veiés obligat
a acceptar simultàniament un projecte de ple reconeixement de Catalunya. Seria
possible aconseguir-ho? No ho podrem saber, perquè els parlamentaris
independentistes al Congrés dels diputats es neguen a esbrinar-ho per mor d’una
etèria insula republicana que ens diuen que ja existeix a Catalunya.
Comentaris