(Europa)



  

 Una Europa entre parèntesi, com allunyada dels seu propis principis, és la que s’ha posat en evidència a rel del principi d’acord amb Turquia per solucionar el greu problema dels refugiats mitjançant un retorn i confinament massiu dels migrants, que passen a ser qualificats d’irregulars sense distinció, a l’espera que la burocràcia de la UE decideixi substituir els retornats a terreny turc per un nombre més o menys equivalent de concessions d’asil, com si es tractés d’un producte en circulació sotmès a les necessitats i conveniències d’un mercat de migracions. Ja no es tracta de persones que han hagut de fugir del seu país sinó de mers productes intercanviables.
   És vergonyós que els líders europeus hagin gosat plantejar la qüestió del retorn massiu de migrants fora de les fronteres europees, i encara més vergonyós que hagin acceptat la iniciativa del govern de Turquia per convertir-se en un Estat-dipòsit a canvi de determinades contraprestacions que res tenen a veure amb les necessitats dels migrants i refugiats sinó només amb l’interès immediat del propi Estat Turc. Les veus que s’han pronunciat contra aquest principi d’acord, començant per l’Agència de les Nacions Unides per als refugiats, probablement faran que no s’arribi a fer efectiu tal com està plantejat, però les seqüeles que la solució definitiva pugui deixar enfosquiran   encara més la visió d’una Europa entotsolada en el control de l’austeritat econòmica, incapaç de veure en la migració una oportunitat per sortir del seu estancament social i demogràfic.
   El que, però, crida més l’atenció és la simplesa insultant amb la que s’ha plantejat la solució al problema dels refugiats per la via d’incomplir sistemàticament la pròpia legislació europea, a més de la internacional sobre l’estatut dels refugiats. El Conveni de Ginebra de 1951, i el protocol sobre l’Estatut dels Refugiats de 1967, prohibeixen l’expulsió i devolució (“refoulement”) de refugiats i la restricció de la circulació dels demandants d’asil, si no és per raons de seguretat nacional o d’ordre públic (arts 31-33 del Conveni). La lectura del preàmbul de la Carta dels drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), proclamant el patrimoni espiritual i moral de la Unió, fonamentada sobre els valors  indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, hauria de fer pujar els colors a la cara de vergonya als patrocinadors d’aquell principi d’acord amb Turquia. L’article 1 de la Carta reclama que la dignitat humana ha de ser respectada i protegida perquè és inviolable, i l’article 18 garanteix el dret d’asil dins del respecte a les normes de la Convenció de Ginebra, mentre que l’article 19 prohibeix imperativament les expulsions col.lectives.
   És ben cert que amb la qüestió dels refugiats no es pot fer demagògia, i que cal tractar-la mirant de no arborar el sentiment xenòfob fàcilment manipulable des de l’extrema dreta, però el que s’està fent amb el principi d’acord amb Turquia és prescindir completament de qualsevol recerca de solució que resulti coherent amb els valors de la Unió, es fa tabula rasa dels propis antecedents en la matèria, es dimiteix de l’obligació de trobar-hi una sortida, la més raonable possible, al si de la pròpia Unió, que es posa així en risc de perdre tota credibilitat de cara al futur, en aquesta matèria i en qualsevol altra.
   El juliol de 2013 va entrar en vigor la Directiva 2013/33 del Parlament Europeu i del Consell sobre normes per a l’acollida dels sol.licitants de protecció internacional, per la que es deixa sense efecte la Directiva 2003/9 (coneguda com normativa de Dublin que concentrava la responsabilitat en el país d’arribada del refugiat, convertint en insostenible la situació de països com Itàlia i Grècia, receptors inicials per raó geogràfica) i es marquen les línies d’una segona fase del Sistema Comú d’asil, orientada a una millora de les condicions d’acollida, garantint que els sol.licitants de protecció internacional puguin circular lliurement pel territori de l’Estat membre d’acollida i no siguin internats sinó en casos excepcionals i sota control judicial, amb particular atenció a les persones més vulnerables, menors, menors no acompanyats, persones amb discapacitat, persones grans, dones embarassades, famílies monoparentals amb fills menors, víctimes del tràfic de sers humans, persones amb trastorns psíquics i persones que hagin patit tortures, violacions o altres formes greus de violència psicològica, física o sexual, com les víctimes de la mutilació genital femenina. Si es fa efectiu el principi d’acord amb Turquia totes les previsions d’aquesta Directiva Europea sobre normes d’acollida seran paper mullat. Els sol.licitants de protecció internacional seran expulsats en massa i sense distincions. Sorprèn com la Unió trepitja els seus principis i inutilitza la seva pròpia legislació. Podria ser el principi de la decadència definitiva d’Europa?
   En una conversa entre els professors Z. Bauman i L. Donskis (“Ceguera moral. La pérdida de sensibilidad en la moderna sociedad líquida”), aquest segon proposa a Bauman una relectura de “La decadència d’Occident” (1918 i 1923), d’Oswald Spengler, i es pregunta “com pot una bona vida i l’ús d’una força de treball estrangera combinar-se per mantenir una cultura familiar, un llenguatge i una identitat històrica”. Aquest, diu, és el drama ocult de l’actual Europa, la civilització de la qual es troba tancada en un àmbit de temor i angoixa. En la seva resposta Z. Bauman manté la seva esperança en Europa, perquè Europa, contesta, “va ser la primera, i fins ara l’única, en inventar una forma autocrítica i autotransgressora de ser-en-el-món, una manera de ser que consisteix en un perpetu arribar-a-ser i, com Ernst Bloch va senyalar oportunament, en un viure-cap-al-futur”. Tant de bo que el futur d’Europa no acabi tirant per terra els seus principis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?