Aproximacions a un referèndum per Catalunya



  

  Podemos, tot i ser  partidari del Tòtem de la unitat d’Espanya, reclama la celebració  d’un referèndum per aclarir definitivament la relació de Catalunya amb Espanya. Però no concreta si es tractaria d’un referèndum d’autodeterminació pur i dur amb una sola pregunta binària (sí o no),  com tampoc no concreta en quines condicions s’hauria de convocar, en quant a participació i majoria exigibles, ni si hauria de ser jurídicament o políticament vinculant, i, el que és més important, no concreta com s’hauria de gestionar la relació amb Catalunya si, com esperen i desitgen, el resultat fos negatiu. Deixarien per resolta la qüestió catalana? Per quant de temps? Amb quines contraprestacions? I si, contràriament, el resultat fos positiu, amb quines condicions s’hauria de negociar l’exercici efectiu de la independència? Podemos proclama i exigeix un referèndum, però l’objectiu polític de fons, que ara li serveix, és el de reservar-se un as a la màniga que li permeti negociar amb les altres forces d’esquerra amb una línia vermella de primeríssima exigència democràtica. Pura instrumentalitat per a un moment concret. La política com aparador i no com a recerca elaborada de solucions per progressar.
    El demà del referèndum indeterminat de Podemos continua tenint, no els mateixos, sinó més problemes que els que planteja en la situació actual la relació Catalunya-Espanya. En aparença, la demanda de Podemos estaria en la línia del professor recentment traspassat, Rubio Llorente, quan a l’inici de la intensificació de la moguda sobiranista (octubre de 2012) demanava un referèndum per a Catalunya, que es podia celebrar, deia,  mitjançant un proposició de llei orgànica pactada, per tal de verificar, exclusivament,  la solidesa de la reclamació independentista. La situació d’ara és molt diferent de la que existia l’octubre de 2012.
    És veritat que els partits sobiranistes van demanar al Congrés una llei orgànica per celebrar el referèndum (8 d'abril de 2014), i que la proposta es va refusar, però convé no oblidar que les cartes d’aquell debat estaven marcades; els sobiranistes hi anaven amb la famosa pregunta decidida prèviament, amb la resolució presa de no acceptar cap més alternativa, i els nacionalistes espanyols els esperaven per rebatre´ls amb arguments exclusivament jurídics. Per cap de les dues parts hi havia el mínim propòsit de negociar políticament una llei orgància que fes possible una consulta pactada a Catalunya.
    A partir d’aquell moment les societats catalana i espanyola s’han fet més i més totèmiques i els tabús respectius s’han reforçat. En la situació actual creuria molt més en una proposta de Podemos que apostés per una aproximació a un Estat que fos suficient tant per Espanya com per Catalunya dins d’Espanya, sense excloure la possibilitat d’un referèndum com instrument d’última instància, no com una exigència prèvia sine qua non. És una aproximació que hauria de recórrer un llarg camí i que no té dreceres. Per estrany que pugui semblar, la majoria del Parlament català ja està de tornada de la qüestió del referèndum perquè ha arribat a aquell estat en què només li val la negociació de la independència, sense cap requisit previ, tampoc el del referèndum,  i encara menys el d’haver-lo d’encarar amb l’eventualitat de perdre’l. Li val, també, de moment, com argument definitiu per no modificar el seu full de ruta i per mirar d’eixamplar des del poder la base social entorn del Tòtem sobiranista mentre es prolongui el tancament del Tòtem espanyolista.
    Manllevo el concepte i l’expressió  de referèndum com instrument d’última instància d’un article molt suggerent del professor Ignacio Sánchez Cuenca, “Ideas para pactar un referéndum catalán”  (6 gener 2016). Aquesta última instància es presentaria, en tot cas, després de buscar fórmules que fessin possible un encaix de Catalunya amb Espanya de manera acceptable per ambdues parts. Abans d’anar-nos-en, com diuen que volen fer JxSí  i la Cup, potser ens convindria saber si estem disposats a acceptar unes condicions de permanència que puguin satisfer suficientment les aspiracions d’ambdues parts.
    Està clar que proposar fórmules d’encaix és també una manera  de descartar-les si no s’accepten, de manera que si es descarten totes, per insuficients o poc aclaridores de la situació actual, al final sí que un Referèndum per decidir la separació sí o no tindria tot el sentit. És més, les successives propostes que a partir d’ara es puguin plantejar sobre la qüestió territorial, inclús sobre els aspectes més superflus de la reforma exprés de la Constitució que planegen Psoe i C’s, encara que no es preguntin en una consulta específica per a Catalunya, ja no podran sostreure’s de la qüestió de fons de la suficiència o insuficiència d’una fórmula per resoldre l’encaix Catalunya-Espanya. Els resultats a Catalunya sempre tindràn aquest ressò polític ineludible. I penso que és molt més definitòria una aproximació a un referèndum final, si totes les fòrmules són descartades, a través de propostes concretes, que un plantejament simple de referèndum previ d’autodeterminació que pot crear, abans i després de la seva celebració, més problemes que solucions.
    Però per acceptar aquesta aproximació caldrà que les dues parts es desfacin progressivament de les seves exigències totèmiques i dels seus Tabús. Els resultats de qualsevol consulta a Catalunya podrien contribuir a fer entendre que el Tòtem del nacionalisme espanyolista entorn de la indissolubilitat d’Espanya ja no pot ser la base per a una convivència satisfactòria en comú. I s’haurà d’acceptar també que el Tòtem sobiranista català no pot excloure d’entrada la formulació de propostes que, si fossin acceptades, podrien satisfer les aspiracions del catalanisme històric molt millor que la independència, en les condicions actuals de Catalunya.
   Però què acabarà passant si la situació continua bloquejada, i no hi ha fórmules per proposar ni ganes de buscar-les ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre