Un Parlament plebiscitari



  

 L’anomalia de les eleccions dites plebiscitàries (una categoria inexistent en la terminologia política i de dret institucional) no podien donar lloc a un Parlament Constituent, sinó en tot cas a una altra anomalia de la política institucional que ara tots estem patint a Catalunya, partidaris i no partidaris de la independència: un Parlament que hauríem de qualificar també de “plebiscitari”.
    Les eleccions plebiscitàries podien justificar-se, en un exercici d’imaginació que forçava en qualsevol cas la finalitat de tota elecció legislativa, per comptar-nos, per determinar de manera indirecta i aproximada el nombre d’electors partidaris de la independència amb relació tant amb la participació electoral com amb el cos electoral en el seu conjunt. No podia tractar-se més que d’una aproximació perquè la condició de procediment subsidiari que s’emprava, contradictori amb la finalitat d’unes legislatives, per força havia de camuflar la voluntat real de molts electors que optarien per forces plebiscitàries sense ser independentistes, i també la voluntat  d’electors que van votar per forces no partidàries del plebiscit electoral i que en condicions normals de referèndum haurien votat per la independència. El resultat global de les eleccions plebiscitàries va ser del 47,44% dels votants a favor del caràcter plebiscitari, que representa poc menys del 37% del cos electoral.
    Amb el resultat d’aquest recompte, i tenint en compte el seu caràcter aproximat respecte de la voluntat dels electors per la independència, s’havia d’admetre que no era possible constituir un Parlament constituent per la idendependència i encara menys endegar un procés d’instrumentalització del Parlament en funció del que el punt 5è de la proposta de resolució aprovada el passat dia 9 proclama com “un procés constituent ciutadà, participatiu, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana”.
    Tampoc amb un resultat molt més favorable, i encara que les forces partidàries del caràcter plebiscitari-independentista de les eleccions haguessin arribat als 90 diputats (xifra que preveu l’Estatut per procedir a la seva reforma), s’hauria pogut donar al Parlament resultant un caràcter constituent, però no hi ha dubte en aquest cas s’hauria obert un procés legítim per reclamar de l’Estat la convocatòria d’un referèndum. Mentre que amb el 47,44% no és legítim proclamar el caràcter constituen del Parlament, i menys obrir un procés constituent ciutadà que té totes les traces d’un moviment d’autodeterminació assembleària, amb vocació d’expansionar-se activament a d’altres sectors que ara no han donat el seu suport, propi de la ideologia de la Cup. Un procés constituent el proclamarien en tot cas els representants dels ciutadans al Parlament, no directament els ciutadans. Per mor de complir amb el mandat democràtic al que tan sovint al.ludeixen (i que els resultats no els hi han donat), pretenen fer entrar al Parlament un procés consituent ciutadà, participatiu, integrador i actiu. El que les urnes no els han proporcionat ho volen suplir amb un procés popular que suplanta les funcions que només corresponen al Parlament.
    Tenim, així, un Parlament que només podríem qualificar de plebiscitari amb pretensions de funcionar com un Parlament Constituent. I això no és possible. Si el caràcter plebiscitari de les eleccions ja era una anomalia, aquest Parlament, que és el corol.ari d’aquelles eleccions, presenta un seguit d’anomalies més greus i més insuperables:
    - La presidència del Parlament, que per definició es correspon amb la funció de facilitar amb criteris d’objectivitat i d’imparcialitat la intervenció de tots els grups i de tots els parlamentaris, només pot aparèixer com a representant d’una part d’aquests
.   - El treball del Parlament queda desnaturalitzat per la pretensió de derivar-lo cap a un procés popular que  es defineix com a constituent.
    - Els 63 diputats no sobiranistes queden de fet com uns convidats de pedra, reduïts a una posició de protesta permanent. Els electors d’aquestes formacions veuen negada tota possibilitat que els seus representants puguin intervenir de manera constructiva en la marxa del seu Govern i del seu Parlament. No s’hi poden sentir representats. És com si a la part majoritària dels electors se´ls haguessin tancat les portes del Parlament.
    - Una part dels electors de Junts pel Sí i de la Cup pot veure també defraudat el sentit del seu vot, perquè se l’utilitza pel que no s’havia proposat, per l’anticipació d’un procés de ruptura que no es correspon amb la voluntat de la majoria.
   - El resultat insuficient de les plebiscitaries  està provocant moviments polítics que són contranatura per les dues formacions que els protagonitzen i que resulten desligitimadors de la institució del Parlament, de la seva presidència i del Govern de la Generalitat,  sobtretot del seu president.
    Si no es recondueix la situació amb l’obertura de Junts pel Sí a les altres formacions que no eren partidàries d’un plebiscit electoral, amb un replantejament de les bases del procés en vistes a objectius més plausibles i reintegradors, només es pot sortir de l’atzucac i refer el camí de la normalitat política amb unes altres eleccions el proper mes de març. Siguem realistes, aquesta era una eventualitat perfectament previsible. No cal que ens escandalitzem, no està passant res que no pogués passar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?