Felipe González s’equivoca



   

 Amb la seva carta als catalans, publicada amb exhibició de portada al diari El País, Felipe González s’equivoca. Diria que fins i tot desbarra. Els qui pensem que Mas fa temps que desbarra, que està transitant de forma incomprensible per camins que no tenen sortida, teníem dret a esperar d’una personalitat com Felipe González, de la seva agudesa política i del seu prestigi nacional i internacional, que utilitzés arguments i consideracions que no el posessin al mateix nivell de desbarrament que vol denunciar.
    Felipe González s’equivoca de partit i de jugada, i dispara incomprensiblement contra la barrera, amb perill que la pilota li esclati als morros. A què treu cap ficar-se en aquests moments amb fronts de refús i de fractura, quan els plantejaments de l’estranya coalició que mena Artur Mas de cara al futur immediat, si guanya per majoria absoluta, es desqualifiquen per ells mateixos? A què treu cap acceptar que s’està jugant un enfrontament plebiscitari quan aquest és justament el plantejament que proposa la coalició d’Artur Mas? La contradicció en què cau Felipe González és majúscula. No es pot dir que el partit del plebiscit és impossible de jugar i a continuació posar-se la samarreta per disputar-lo al mateix terreny de joc que proposa Artur Mas, per acabar estavellant la pilota contra la barrera en la falta més perillosa. D'altra banda, quina culpa en té Albània per dir que Catalunya es pot convertir en l'Albània del S. XXI?
    El trencament de la legalitat cap al que es dirigeix el disseny de la coalició d’Artur Mas es produirà, en tot cas, al seu moment, ja es veurà. I és molt probable que no s’arribi a produir mai en els termes que s’anuncien, per impotència, per prudència, per tacticisme, o per una combinació de tots aquests factors a la vegada. Felipe Gonzàlez faria bé d’atacar els plantejament de Junts pel Sí, amb la força i capacitat persuasiva que sempre ha demostrat,  en els mítings que s’apropen, i en els quals sens dubte estarà present. Però canviar la matèria d’un míting per la solemnitat malgirbada d’una profecia de calamitats, quan hi ha arguments de sobres per passar per sobre de qualsevol eventualitat de calamitats, amb elegància i desimboltura sevillanes, vol dir no haver entès, ni poc ni gens, el que necessita en aquests moments l’argumentació de l’electorat no independentista. Volem gràcia i agudesa, no una visió anticipada i pessimista de desgràcies que més que aclarir confon l´electorat, tot l’electorat, no només el socialista.
    L’editorial de El País, posant en paral.lel la carta de González amb el gest de Gordon Brown poc abans del referèndum escocès, posicionant-se amb força contra el sí a la independència d’Escòcia, afegeix més despropòsits a l’equivocació de González. Des de quan estem aquí en el cas d’un referèndum? O ens prenen per tontos o som tontos de veritat, i ens havia passat per alt un esdeveniment tan important. Segons com, no es pot parlar de referèndum, però quan convé es pot parlar com si el referèndum es celebrés, amb la mateixa sinonímia argumental a la que ens ha anat acostumant l’independentisme.
    Les reaccions a la carta proporcionaran benzina als sobiranistes fins més enllà de la Meridiana. L’acceptació acrítica de part de Miquel Iceta i Duran Lleida podria voler dir que ja comencem a anar justos de recanvis contra la hipnosi sobiranista, i que estem entrant en una fase de desesperació argumental en la que el desgavell de Junts pel Sí dóna les primeres mostres de contagi per osmosi invisible. No sé si arribarem al 27S.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?