Felipe González s’equivoca
Amb la seva carta als catalans, publicada amb
exhibició de portada al diari El País, Felipe González s’equivoca. Diria que
fins i tot desbarra. Els qui pensem que Mas fa temps que desbarra, que està
transitant de forma incomprensible per camins que no tenen sortida, teníem dret
a esperar d’una personalitat com Felipe González, de la seva agudesa política i
del seu prestigi nacional i internacional, que utilitzés arguments i
consideracions que no el posessin al mateix nivell de desbarrament que vol
denunciar.
Felipe González s’equivoca de partit i de
jugada, i dispara incomprensiblement contra la barrera, amb perill que la
pilota li esclati als morros. A què treu cap ficar-se en aquests moments amb
fronts de refús i de fractura, quan els plantejaments de l’estranya coalició
que mena Artur Mas de cara al futur immediat, si guanya per majoria absoluta,
es desqualifiquen per ells mateixos? A què treu cap acceptar que s’està jugant
un enfrontament plebiscitari quan aquest és justament el plantejament que
proposa la coalició d’Artur Mas? La contradicció en què cau Felipe González és
majúscula. No es pot dir que el partit del plebiscit és impossible de jugar i a
continuació posar-se la samarreta per disputar-lo al mateix terreny de joc que
proposa Artur Mas, per acabar estavellant la pilota contra la barrera en la
falta més perillosa. D'altra banda, quina culpa en té Albània per dir que Catalunya es pot convertir en l'Albània del S. XXI?
El trencament de la legalitat cap al que es
dirigeix el disseny de la coalició d’Artur Mas es produirà, en tot cas, al seu
moment, ja es veurà. I és molt probable que no s’arribi a produir mai en els
termes que s’anuncien, per impotència, per prudència, per tacticisme, o per una
combinació de tots aquests factors a la vegada. Felipe Gonzàlez faria bé
d’atacar els plantejament de Junts pel Sí,
amb la força i capacitat persuasiva que sempre ha demostrat, en els mítings que s’apropen, i en els quals
sens dubte estarà present. Però canviar la matèria d’un míting per la
solemnitat malgirbada d’una profecia de calamitats, quan hi ha arguments de
sobres per passar per sobre de qualsevol eventualitat de calamitats, amb
elegància i desimboltura sevillanes, vol dir no haver entès, ni poc ni gens, el
que necessita en aquests moments l’argumentació de l’electorat no
independentista. Volem gràcia i agudesa, no una visió anticipada i pessimista
de desgràcies que més que aclarir confon l´electorat, tot l’electorat, no només
el socialista.
L’editorial de El País, posant en paral.lel
la carta de González amb el gest de Gordon Brown poc abans del referèndum
escocès, posicionant-se amb força contra el sí a la independència d’Escòcia,
afegeix més despropòsits a l’equivocació de González. Des de quan estem aquí en
el cas d’un referèndum? O ens prenen per tontos o som tontos de veritat, i ens
havia passat per alt un esdeveniment tan important. Segons com, no es pot parlar
de referèndum, però quan convé es pot parlar com si el referèndum es celebrés, amb la mateixa sinonímia
argumental a la que ens ha anat acostumant l’independentisme.
Les reaccions a la carta proporcionaran
benzina als sobiranistes fins més enllà de la Meridiana. L’acceptació
acrítica de part de Miquel Iceta i Duran Lleida podria voler dir que ja
comencem a anar justos de recanvis contra la hipnosi sobiranista, i que estem
entrant en una fase de desesperació argumental en la que el desgavell de Junts pel Sí dóna les primeres mostres
de contagi per osmosi invisible. No sé si arribarem al 27S.
Comentaris