Votar per Europa





 Votar a Europa i per Europa des de Catalunya, aquesta és la difícil combinació que obliga a conjugar la situació i els interessos del meu país amb la situació i els interessos de  les altres nacions i estats d’Europa que configuren la Unió Europea, perquè Europa avanci, i no s’estanqui o retrocedeixi,  políticament, econònicament i socialment. Donat l’estatu quo actual de la Unió Europea, en el que s’han imposat les directrius d’Alemanya en el tractament de la recessió econòmica, paral.lelament amb una falta clamorosa  d’iniciatives creïbles per a la reforma de les seves instituicions, la tendència lògica convidaria a l’escepticisme o al radicalisme. Però no voldria afegir més escepticisme a l’escepticisme imperant, ni fer volar coloms per pensar que amb segons quines decisions podrem reformar la Unió Europea de dalt a baix i en quatre dies. L’experiència de la fallida proposta d’una Constitució per Europa (ara farà ja nou anys!) em diu que el resultat d’aquell no, propiciat pels qui ens volien fer veure que votar no era votar a una altra Europa possible, ha tingut conseqüències molt negatives en l’autopercepció, la capacitat i els mitjans de les institucions europees, i dels seus ciutadans, per afrontar d’una manera diferent els reptes de la crisi que començaria a fer-se molt greu al cap de quatre anys d’aquella negativa, coincidint en les eleccions europees del 2.009 una baixíssima participació a Catalunya amb la gestació d’un euroesceptecisme creixent a tot Europa.
    Malgrat tot, voldria tenir en compte dos aspectes positius que es donen en aquestes eleccions i no es donaven a les anteriors:
    1.- L’entrada en vigor del Tractat de Lisboa ha permès que per primera vegada concorrin a les eleccions europees els candidats que encapçalen els principals corrents polítics europeus: populars, socialistes, lliberals, verds i esquerra europea. I del corrent guanyador a les eleccions en pot sortir el president de la Comissió europea que, també per primera vegada, adquirirà (si bé no de forma plena) el perfil propi d’un Govern europeu elegit a les urnes. El procés previst és certament complex, però obre les portes perquè en un futur es democratitzi encara més: no és previsible que cap de les forces polítiques obtingui la majoria absoluta de 376 escons; per això el Consell Europeu per majoria qualificada d’un 55% dels estats membres (15 estats com a mínim i 65% de la població) presentarà al Parlament E. un candidat tenint en compte el resultat electoral; el Parlament E. l’haurà d’elegir per majoria absoluta, i si no s’aconsegueix s’haurà de repetir el procés amb els mateixos requisits. Una vegada elegit, el president  formarà la Comissió, prèvia negociació amb els Estats membres, els quals presentaran personalitats que hauran de passar audiències públiques en el Parlament E.
   2.- Vistos els resultats negatius de les receptes aplicades durant la recessió, inspirades en les directrius alemanyes que ha portat a la practica amb total submissió la Comissió presidida per Durao Barroso que ara cessa, la presidència i els components de la nova Comissió podrien iniciar un  gir a les polítiques econòmiques basades en l’austeritat. Com ha senyalat Antoni Castells, aquestes polítiques basades en la consolidació fiscal no només han fracassat empíricament i han abocat a un agreujamemt de la recessió en els països que s’han vist obligats a aplicar-les, sinó que a més han evidenciat “un error de grans dimensions al suposar que les mesures fortament contractives aplicades en un moment de recessió quasi no tindrien un impacte negatiu sobre l’economia, o bé que el podrien tenir inclús positiu”.  La base d’aquest error, diu Castells, rau en el fet que “els models economètrics aplicats pels policy makers no contemplaven la possibilitat que el tamany dels multiplicadors pogués ser diferent en les diferents fases del cicle”, i per això conclou que cal anar contra “l’austeritat expansiva”. No serà possible un gir a aquestes polítiques si del resultat electoral no en surt una presidència de la Comissió capaç de fer front a aquesta austeritat expansiva, que comenci a fer política de veritat i que es baralli tant com sigui necessari, amb el recolzament del Parlament E.,  amb els poders hegemònics del Consell d’Europa. D’aquesta baralla necessària en pot sortir reforçada la necessitat d’avançar en la reforma profunda de les institucions euopees.
   Sobre la base d’aquests dos aspectes positius, el meu vot serà totalment pragmàtic, a favor de qui penso que en aquests moments, i sent realista (una altre pot pensar que això és ser ingenu), està més en condicions, per capacitat i pel recolzament que pot obtenir del Parlament E., de començar un gir a les polítiques europees, no només a les econòmiques sinó també a les socials, fiscals i d’immigració: Martin Schulz.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?