"El mínim que es pot dir"



   

 Es podria dir molt d’aquest “El mínim que es pot dir”, les Memòries  Polítiques de Raimon Obiols. Són una reivindicació de l’acció política que ens convé ara mateix, contra l’estat de desesperança creixent, i de la viscuda per Raimon Obiols durant els cinquanta-cinc anys de la història política de Catalunya, a través dels quals transcorre, contra l’oblit i el falsejament del passat. Es poden escriure unes memòries, diu Obiols, per desig d’autoafirmació, per fer balanç o per deixar constància d’un sentiment de lleialtat envers els qui ja no hi són.
    Penso que és correcta una aproximació al contingut de les Memòries de R. Obiols des de tres punts de vista, autònoms i a la vegada interrelacionats:
    1.- Els “transparents”.
   Poden ser llegides justament amb l’orientació benjaminiana de garantir o redimir el passat, des de l`òptica d’un militant afiliat al Moviment Socialista de Catalunya als divuit anys, protagonista en molts fets però sobretot testimoni dels qui mai no han buscat notorietat i han fet possibles els processos integradors. Entenc que han estat escrites com un homenatge a aquells que Obiols qualifica de “transparents”, amb una descripció precisa de la seva manera de ser i de fer:”Hi ha en el seu tarannà una dimensió ingènua i heroica, congènitament aliena a la retòrica, al càlcul o al cinisme”.
   Mira de deixar constància d’aquests “transparents” amb el detall meticulós dels seus noms i cognoms, de les dates i llocs de reunió i de trobada, de les seves biografies personals, en un intent de mostrar-nos el veritable gruix anònim de la història viscuda. La narració d’Obiols es torna per moments una veu d’acompanyament d’aquests “transparents”, els autèntics protagonistes en la seva memòria. Són persones com Salvador Clop (el pastisser), Miquel Casablanca, Josep Rovira Canals, Josep Coll, Joan Cornudella i Barberà,  Lluís Mª Sunyer, Josep Vidal (Pep Jai), i molts d’altres. D’ells li van arribar les dures lliçons de la guerra civil i de la segona guerra mundial, i a ells es remet per reflexionar sobre el present viscut al llarg de cinquanta-cinc anys.
   2.- Un projecte d’unitat.
    Amb l’alè de fons dels “transparents”, les Memòries Polítiques de Raimon Obiols es podrien subtitular de la següent manera: “Cinquanta-cinc anys d’acció política des de les esquerres pugnant per un projecte d’unitat, majoritari i democràtic a Catalunya”. La unitat així definida és sempre l’objectiu  i el sentit de l’acció política, una unitat permanentment buscada, de vegades aconseguida i celebrada, moltes vegades esquiva. El projecte es va construint sobre la base d’un moviment en expansió, aconseguint fites que porten a altres fites, amb avenços i reculades.
    Dins d’aquest projecte s’inscriuen amb identitat pròpia, des del meu punt de vista de lector que vol ser objectiu, durant la clandestinitat, els anys següents: el 1.958, el de l’afiliació de Raimon Obiols, amb divuit anys,  al MSC, Moviment Socialista de Catalunya; el 1.966, el de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants, l’11 de març, i de la divisió del Consell de Coordinació del MSC el mes d’agost, divisió dolorosa que suposa un nou punt de partida perquè “tota història és la penúltima”, conseqüència de les diferents visions de Pallach i Reventós sobre el futur de l’acabament de la dictadura (Obiols inclou el contingut d’aquella reunió a Tolosa de Llenguadoc entre les dues descripcions dels viatges clandestins d’anada i tornada, el primer des de Port de la Selva a Portvendre, i el segon a peu per la Junquera pel mal temps, descripcions bellíssimes literàriament, d’una emotivitat  continguda, com si el narrador volgués superar amb la calidesa dels llocs i del record la tensió viscuda en aquella trobada); el 69, de creació de la “Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya”, amb la plataforma senzilla, clara i concreta, dels quatre punts, Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i Coordinació de la lluita democràtica amb els altres pobles d’Espanya (aquest últim ara oblidat); el 1.971, de fundació de l’Assemblea de Catalunya, el 7 de novembre, a l’església de Sant Agustí Vell de Barcelona.
    Durant la transició, els fets amb identitat pròpia dins el moviment d’unitat en expansió en el que es desenvolupa l’acció política d’Obiols tenen lloc l’any 1.977, de la coalició (PSC-Congrés i Federació Catalana del PSOE ) i l’èxit en les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny, de la creació de l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya  el 25 del mateix mes, i del retorn del president Tarradellas (“l’episodi més lluminós de la transició perquè enllaçava la legalitat republicana amb la nova situació democràtica”). També en el procés d’unitat del PSC l’any 1.977 és defintiu, des del Míting per la Llibertat el 22 de juny fins al Congrés de la Unitat el dies 15 i 16 de juliol. De la unió del PSC-Congrés, PSC-Reagrupament i de la Federació Catalana de PSOE en surt, diu Obiols, un PSC jurídicament independent, sobirà i federat amb el socialisme espanyol.
    Ja en democràcia, Obiols subratlla la pesantor dels anys de plom del pujolisme (80-90), que en bona part va haver de viure des de la condició de candidat a la Presidència de la Generalitat el 1.984, 1.988 i 1.992, respecte de la qual sosté que el limitava “una incapacitat per a la política espectacle”, ja que sempre ha preferit ser director d’orquestra o d’obra abans que solista. En aquells anys de plom s’evaporava la il.lusió i l’energia unitària, fins al punt que va arribar a pensar que el país es podia fracturar. El 30 de maig de 1.984, a rel de l’agressió de què va ser objecte sortint del Parlament, de part d’uns energúmens que relacionaven directament la querella contra Pujol per l’afer Banca Catalana amb una suposada intervenció dels socialistes, Obiols va mantenir una significativa polèmica amb Arcadi Espada, que s’admirava de com els socialistes podien aconseguir grans èxits “sense una ombra de correcció espanyolista”. Era estrictament veritat aquella afirmació d’Espada, diu Obiols, però era rotundament mentida que s’hagués avingut a conformar-se i a abaixar el cap en l’atmosfera plúmbica del pujolisme.  
   Del record amarg de les discussions dels Congressos VIIè i VIIIè del PSC, els anys 94 i 96 a Sitges i L’Hospitalet, en els que va començar a cristal.litzar el PSC dels capitans, de l’aparell, del tot contrari a la seva concepció d’un partit permanentment obert i pluralista, es passa a la gestació del Govern d’Entesa (mal anomenat Tripartit), en el procés de la qual són importants la bona entesa que finalment s’aconsegueix amb Rafael Ribó el 1.996, i la irrupció de la figura de P. Maragall a les eleccions del 99, afavorida per l’opció de Ciutadans pel Canvi, que acabaria amb l’accés al Govern del PSC amb ERC i Iniciativa el 2003 i el 2.006.
 3.- El pensament.-
   Encavalcades amb els fets del projecte d’unitat de les esquerres tal com el descriu, en temps de clandestinitat, de transició i de democràcia, hi trobem àmplies exposicions del seu pensament polític, un pensament profusament il.lustrat, forjat a les fonts de la teoria política, de l’assaig, de la filosofia i de la literatura. No podia ser d’altra manera en un polític que es distingeix justament per la seva capacitat de reflexió. En els fets que van de la clandestinitat a la transició R.Obiols  expressa constantment la seva preocupació per la unitat de l’acció política tenint en compte la complexitat social i cultural de Catalunya. El sentit que tenia el Moviment Socialista de Catalunya era el d’arribar a unir el catalanisme i el socialisme d’esquerres, i  la coalició a les eleccions de juny del 77 entre PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE es va obtenir “perquè els sectors populars de Catalunya no quedessin separats per la confrontació catalanisme-espanyolisme”, tot reconeixent que s’havia de ponderar el doble desequilibri que existia entre la neta superioritat logística i de mitjans del PSC  a Catalunya i la posició preponderant del PSOE a nivell de l’Estat, molt superior, en reconeixement internacional i influència, a totes les federacions socialistes d’Espanya. Malgrat l’èxit socialista en aquelles eleccions, Obiols confessa que va experimentar “una certa malenconia de la victòria, una vaga premonició: el temor a dilapidar l’autenticitat i la generositat de l’opció col-lectiva”.
   Sobre la transició Obiols manté la tesi del desbordament progressiu de les inicials pretensions de Suárez, d’una evolució interior des del mateix règim, desbordament que van fer possible la unitat i la mobilització de les forces d’esquerres i democràtiques, donant lloc a un híbrid entre revolució política i evolució, respecte del qual no pot deixar de reiterar la reflexió que “si a la resta d’Espanya s’hagués donat el grau de mobilització i d’unitat de Catalunya, la transició hauria estat més digna i més avançada”.Tot comentant la diversitat de criteris, més contradictoris que complementaris, presents a la Comissió de l’Assemblea de Parlamentaris que havia de negociar amb el govern central la restauració de la Generalitat i el retorn del president, constituïda per Pujol, Benet, Reventós, Carles Sentís i Jose Mª Triginer, Obiols constata: “Llavors, com avui, les polítiques de confrontacions identitàries no eren positives. S’ha de garantir un sentiment de pertinença comuna, protector de la identitat d’origen”.
    Respecte de la relació Catalunya-Espanya, l’eix del pensament d’Obiols gira sobre la doble consideració de superar la divisió entre bons i mals catalans i el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, nítidament exposada en una conferència de 1.985 a Sant Boi, justament amb el títol expressiu de “Catalunya, assignatura pendent de la transició democràtica espanyola”. D’altra banda, més enllà de la seva doctrina del botó, segons la qual una immensa majoria de catalans optaria per la independència si no es produïssin conseqüències negatives ni per a Catalunya ni per a Espanya, és contundent la constatació que ”a Espanya no s’ha produït una modernització mínimament rellevant de la seva autopercepció com estat plurinacional”. Partint d’aquest fet, i considerant que després de la manifestació de setembre de 2.012  ha sortit reforçada la hipòtesi d’una independència plausible, Obiols estableix tres principis de fons per encarar el problema: les decisions de les relacions amb Espanya les han de prendre els catalans; la sortida ha de ser democràtica, amb la màxima unitat possible de la gran majoria del país; la sortida ha de consistir en una solució negociada, tenint en compte la correlació de forces (la “vella dama” de què parlava López Bulla). En aquesta qüestió Raimon Obiols tampoc es pot estar de fer esment, per la seva actualitat, a l’entrevista de Reventós a començaments del 2001 (poc abans de sofrir l’hemorràgia que el va incapacitar) a la revista “El Kari”, advertint de la necessitat de crear una nova política i cultura federals per no caure en el risc de la doble radicalització dels nacionalismes.  
    “El mínim que es pot dir” es va tancar a finals de 2012, i per no hi va haver temps d’exposar una opinió fonamentada sobre aquesta qüestió després dels fets vertiginosos esdevinguts fins avui. No obstant, cal esperar  una aportació més àmplia  del  seu pensament  sobre el tema, i sembla que sortosament així serà. A tall de crítica, penso que encara que potser no s’avingués gaire amb l’exigència del relat d’unes memòries, hauria estat molt enriquidor destinar un capítol sencer a la reflexió sobre el tema, partint naturalment de la lliçó dels fets.
    Pel que fa al partit, el PSC, Obiols no dissimula el sentiment agredolç, el clarobscur que es desprèn de la seva experiència forjada entre la unitat eficaç i la confrontació amarga. La doctrina de les dues ànimes del PSC ve complementada per la reflexió sobre els quatre sectors estructurants cap als quals s’ha anat decantant l’evolució de les persones i grups dins el partit: l’oposició i l’alternativa al govern de la Generalitat, les tasques de govern a Espanya, les tasques de govern municipal i les tasques d’organització interna i territorial del partit. Quatre sectors que llisquen fàcilment cap a convertir-se en compartiments estancs, allunyats de l’exigència d’unitat d’acció col.lectiva, oberta i plural. Amb la lliçó apresa del VII Congrés del PSC, justament per denunciar el perills d’aquest lliscament, el 22 de novembre de 1.995 al Teatre Lliure de Gràcia va exposar amb rotunditat la seva opinió : “Un nou PSC per a una Catalunya nova”. D’aquesta exposició en va haver de fer immediatament autocrítica  perquè, segons reconeix, no havia convençut la majoria i va ser entesa més com un retret moral que com una proposta política.  D’aquells anys també en va sortir “Nou Cicle”, com una línia de contenció i no pròpiament com una tendència.
    Sigui també dit a tall de crítica , amb les dades que aporta “El mínim que es pot dir”, i amb els antecedents dels VIIè i VIIIè Congrés del PSC el 1.994 i 1.996, costa de seguir i d’entendre l’evolució del partit cap a la gestació del Govern d’entesa o Tripartit a partir de 1.999, i abans, així com l’accés al govern de la Generalitat el 2.003 i el 2.006. Tripartit que qualifica com “un castell sense pinya”, perquè “cap dels tres partits es plantejà la necessitat de construir plataformes i moviments unitaris de suport al govern de progrés arreu del país; la lògica era més de distribuir, des de dalt, les parcel.les de poder segons els partits”. Queda a l’aire la pregunta, que les Memòries no resolen, ni donen elements suficients per entendre-ho, de per què es van repetir els errors i quins van ser els factors essencials, personals i de grups, que els van propiciar. Una actualització de l’empenta d’aquella exposició de “Un nou PSC per a una Catalunya nova” del 95 potser obriria noves vies i donaria més elements per entendre el que ha passat entre el VIIè i VIIIè Congrés  i la  situació d’ara mateix :”No a la professionalització dels partits que basen les seves propostes en l’auscultació d’especials clienteles, en el màrqueting i en la consideració de la ciutadania com un mercat...Sí a un partit innovador amb noves propostes per al reforçament de la vida democràtica i de l’autogovern nacional, capaç de promoure sistemes participatius de propostes i de selecció de candidats i candidates a ocupar llocs de representació política”.
    En qualsevol cas, el balanç personal final d’un Raimon Obiols que més que socialdemòcrata sempre s’ha sentit socialista, amb el mainstream propi del socialisme català integrador, és satisfactori. El socialisme, diu, més que una teoria política és “un moviment que succeeix, un instint congènit cap a la llibertat, la igualtat i la cooperació”. Es pot comprendre la reflexió de  la politòloga Susan George, citada per Obiols, en el sentit que “la lluita per alterar la realitat, el curs tràgic de la història i de la natura, és un deure absolut condemnat al fracàs”, però estic convençut que Obiols no entén el resultat de la seva acció com un fracàs inevitable, sinó com la recerca i el trobament, almenys parcial, d’una clau (la clau trobada de l’epíleg) que ens deixa la porta entreoberta, o en tot cas deu entendre el fracàs com un element necessari però inherent al progrés, com el que ressona en el consell de S. Beckett, també recordat per Raimon Obiols: “Intenta-ho, després fracassa, torna a fracassar, i finalment fracassa millor”. Acabo amb les seves paraules: “Perduren les satisfaccions, he estat afortunat en amics, experiències i aprenentatges... crec haver estat útil al país i als de baix, lleial en els acords i les discrepències".
 (Transcripció ampliada de la presentació que vaig fer de “El mínim que es pot dir”, les Memòries Polítiques de Raimon Obiols, a la llibreria Dòria de Mataró el passat 9 de maig)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?