El que no sabem és l'únic que sabem

En aquests moments en què el discurs es fa tan contradictori, hi ha tantes coses que no sabem explicar-nos, i tot es mostra i passa com si prescindís de nosaltres, com si no hi fóssim, perquè ja no ens serveixen els esquemes que hem estat utilitzant, potser ens cal retornar al pensament més prim, més elemental, per adonar-nos que després de tot encara som i encara ens podem moure, i és aquesta sensació d’humilitat infinita el que ens queda i ens manté en actitud d’esperar:

L’única saviesa que podem esperar d’obtenir
és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi
(…)
Vaig dir a la meva ànima;calma’t, i espera sense esperança
perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor
perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe
però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera
Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:
així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa.
(…)
Per tal d’arribar al que no sabeu
heu d’agafar un camí que és el de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
heu d’agafar el camí de la despossessió.
Per tal d’arribar al que no sou
heu de passar pel camí en qué no us trobeu.
I el que no sabeu és l’únic que sabeu
i el que teniu és el que no teniu
i on sou és on no sou.

(...)

Hi ha només la lluita per recobrar el que s'ha perdut

i trobat i tornat a perdre un i altre cop: i ara, sota condicions

que no semblen favorables. Però potser ni guany ni pèrdua.

Per a nosaltres només hi ha l'intent. La resta no és cosa nostra.

(T.S. Eliot, de “East Coker”, a “Quatre Quartets”, traducció d’Alex Susanna)