Cadena de disbarats



De cadena de disbarats judicials es pot qualificar el que s’està produint entorn de la Interlocutòria del TSJC donant un termini de dos mesos a la Consellera d’Ensenyament de la Generalitat perquè prengui les mesures pertinents a fi de “adaptar el sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también el castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán” (així, en castellà, perquè el TSJC no té la delicadesa, ni pel que es veu tampoc el coneixement suficient, per adreçar-se a la Consellera en català). Com si en el termini de dos mesos es pogués canviar un sistema que ha madurat durant més de trenta anys i que s’ha mostrat plenament eficaç en l’ensenyament del català i el castellà a Catalunya.

El disbarat començà a perfilar-se amb la Sentència que es cita en aquesta Interlocutòria, la famosa Sentència del TC 31/2010 sobre l’Estatut d’ara fa poc més d’un any, amb la interpretació restrictiva i reduccionista de l´ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, obrint pas al tracte del castellà també com a llengua vehicular, entrant en contradicció amb el que el TC en Sentència molt anterior, del 1994, reconeixia respecte de “la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del l’article 3 de la CE i del que es disposa en el respectiu Estatut”.

Sense tenir en compte les contradiccions que es podien generar amb aquesta interpretació, el Tribunal Suprem va donar lloc als recursos d’apel.lació que alguns particulars van plantejar-li, i que ara ha d’executar el TSJC (el mateix que inicialment havia desestimat les pretensions d’aquests particulars!). El disbarat s’engrandeix quan el mateix Tribunal Suprem reconeix que la declaració de la Sentència del TC de l’any passat “abre un interrogante acerca de cuál deba ser la proporción en que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza en Cataluña”, tenint en compte el dèficit que encara pot existir en perjudici del català en el seu procés de normalització. Agafant-se a aquest interrogant, la Consellera faria bé (en comptes d’embarcar-nos a tots en proclames apocalíptiques) de contestar dient que el català continua efectivament en situació de dèficit respecte del castellà, i per això el sistema és el que és, sense perjudici que els particulars que ho han demanat facin servir el castellà com a llengua vehicular tant com vulguin. I aquí pau i després glòria, que ni la situació ni el sistema estan per parides judicials que el que busquen és donar satisfacció a interessos polítics contraris a la convivència social.

Aquesta cadena de conflictes artificials es veia a venir amb la famosa Sentència de l’Estatut a les mans. El juliol de l’any passat comentava a "vaivens d'una Sentència que ens fa mal": “En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència no pot sinó recordar la doctrina anterior del TC: ”no es pot posar en dubte la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del art. 3 de la CE i del que es desposa en el respectiu Estatut“ i “el dret de tots a l’educació s’exerceix en el marc d’un sistema en el que els poders públics determinen els currículums dels diferents nivells, i per això l’activitat prestacional en aquesta matèria no pot estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent” ( STC 337/1994). Però a aquesta doctrina, utilitzant una vegada més el mètode de la complementació reduccionsita, se li afegeix una conseqüència que va molt més enllà del que objectivament reclama la declaració de constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret de l’Estatut a establir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament: la doctrina anterior no impedeix que el castellà hagi de ser també considerat llengua vehicular en l’ensenyament a tots els nivells. Allà on la doctrina anterior del TC aportava una solució per evitar el conflicte en l’ús de les dues llengües cooficials en l’ensenyament, reconeixent el dret a considerar com a vehicular la llengua pròpia, l’afegit d’aquesta Sentència, amb una declaració retòrica i extemporània a favor del reconeixement del castellà també com a llengua vehicular, aporta contradiccions susceptibles d’originar tota mena de conflictes en el futur. En la pràctica docent quotidiana, com poden les dues llengües ser considerades simultàniament com vehiculars? La contradicció, d’altra banda, també sembla evident si es té en compte que amb aquesta simultaneïtat teòrica, impossible a la pràctica, s’obre la porta perquè la lliure opció dels interessats en una de les llengües condicioni la prestació dels poders públics en aquesta matèria, extrem que justament volia evitar la doctrina anterior”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?