Ruta històrica d'Etiòpia (1) : de "la flor nova" a "la vora del mar"

De la “flor nova” (significat literal d’Addis Abeba, referit a la mimosa, flor característica del lloc en ser fundada pel rei Menelik II a finals del S. XIX) a “la vora del mar” (traducció de l’amaric del nom Bahar Dar, per significar la ubicació de la ciutat prop del llac Tana, el tercer llac més gran d’Àfrica).

L’inici de la ruta històrica pel nord d’Etiòpia (“cara lluminosa” segons la denominació grega que va reprendre l’últim emperador Haile Selassie el 1943 per substituir el nom antic d’Abissínia, “barreja de pobles”) ens porta necessàriament a Addis Abeba. La primera aproximació a la ciutat, en una curta passejada fins una mica més amunt de l’Avinguda Churchill, ens enfronta sense contemplacions a la dura realitat d’un dels països més pobres del planeta. És colpidora la pobresa extrema que s’amuntega pels vorals i carrers al mateix centre de la ciutat. Immediatament t’adones que aquí se sumen les persones per viure sense les mínimes condicions, en un tripijoc de petits mercats de qualsevol cosa (sabates, trossos de roba, plàstics, plantes, ampolles …) a cada cantonada, si es poden dir cantonades les prolongacions dels espais bruts i plens d’andròmines de tota mena.Aquí i allà veus persones estirades, bocaterroses, com si volguessin ignorar el que els envolta buscant la frescor del terra, en un gest insconscient que els retorna als llocs d’origen d’on van sortir per massificar-se en aquesta urbs sense mesura ni serveis (oficialment se li atorguen uns tres milions i mig de persones, però el guia diu ques són més de vuit milions, en no comptar amb un cens fiable).

Els turistes que som, solitaris dins aquest marasme mentre resseguim amb un pèl d’astorament el que s’ofereix als nostres ulls, convertint-nos involuntàriament en centre de totes les mirades, no podem endevinar cap futur per aquest país ple d’història, la que hem vingut a conèixer, en els nens i adolescents que s’acosten per preguntar-te en un anglès macarrònic d’on véns, per demanar-te uns birrs o per birlar-te directament el que portes si et descuides una mica, mentre et tapen els ulls amb les seves capsetes de mocadors de colors. Aquí veus que coincideix el pitjor de l’àmbit rural, la soledat de les persones abandonades a la seva sort, amb el pitjor de la ciutat, la suma de soledats sense mitjans ni futur. Aquí el temps no porta enlloc ni té cap importància, potser per això alguns s’entretenen jugant al futbol, altres fan d’enllustradors ocasionals de sabates o bambes als seus companys de conversa, i altres exhibeixen en locals de mala mort els fèretres tapissats de tots colors i les garlandes de flors que els acompanyen fent ostentació del seu menysteniment del temps. Tot el que veus, semblen dir-nos aquests locals fúnebres però acolorits, es reuneix i s’acaba aquí dins, no hi ha cap futur més enllà d’aquestes planxes, i per una vegada t’adones que el rètol tronat que anuncia el servei no menteix sinó que et mostra la pura realitat.

La tarda d’aquest primer dia la dediquem a pujar amb el bus que ens facilita l’agència a Entoto, prop dels turons que dominen la ciutat des d’uns 3.300 m. d’alçada. La boira ens tapa bona part del que es pot veure allà baix, mentre passa carregada amb un feix enorme de branques d’eucaliptus una dona que es dona embranzida carretera avall mirant de no caure. Ens arribem al Museu Arqueològic Nacional d’Etiòpia, i la prehistòria ens reconcilia amb els orígens comuns: des de fa dos milions i mig d’anys Lucy ens demostra el que vam començar sent, uns australopitecus que tot just apreníem a caminar sobre dues potes, amb cervell reduït, sense parla ni memòria. Als paleoantropòlegs americans que van descobrir l’any 1974 a Hadar l’esquelet d’aquesta noia, d’uns vint-i-cinc anys d’edat, no se’ls va ocórrer res més que posar-li el nom de Lucy perquè mentre el recomposaven escoltaven la cançó dels Beatles “Lucy in the sky with diamonds”. Els etíops, sorpresos per la importància de la troballa, la van fer seva amb el nom més expressiu de Denkenesh (“ets meravellosa”). Més meravellosa encara va ser la descoberta uns anys després, el 2000, d’un altre esquelet d’una nena d’uns tres anys d’edat, i encara més antic, a la zona del nordest del país, que van batejar amb el no menys expressiu nom de Selam (“pau”). Resulta paradoxal que l’autoanomenada saviesa humana, l’homo sapiens, tingui els seus orígens remots en aquests espais ara dominats per la pobresa extrema.

I de la prehistòria a la història. A la catedral de Sant Jordi (patró del país, profusament recordat i representat en infinitat de pintures) podem contemplar, però no fotografiar, les pintures modernes de A. Tekle i l-lustrar-nos sobre la vigència de l’antiga llengua semita, el ge’ez, en la litúrgia i la literatura de l’església ortodoxa cristiana d’Etiòpia. La llengua oficial del país és l’amaric, la pròpia d’una de les ètnies majoritàries, els amara, mentre que el ge’ez, que va substituir el grec per erigir-se en la llengua del dret i de la cort a partir del S. IV, ha quedat com la llengua de culte i de cultura de l’influent sector eclesiàstic ortodox. Al vestíbul de la catedral, quina distribució en tres espais reprodueix la del temple de Salomó, amb el santa santorum a la part més interior, on només pot accedir el sacerdot encarregat de la custòdia del tabot o arca de l’aliança, ens criden l’atenció els instruments musicals de les festes tradicionals ortodoxes, especialment el tsinatsei, format per cinc claus que es desplacen a l’interior d’un petit recipient metàl.lic. La catedral fou construïda pel fundador de la ciutat, Menelik II, el 1896 en homenatge a Sant Jordi, el protector dels etíops en la gloriosa batalla d’Adwa contra els italians (que van intentar ocupar Abissínia altra vegada abans de la segona guerra mundial, i de fet s’hi van establir entre el 1936 i el 1941, però en foren novament expulsats).

Aquest aiguabarreig de política i religió, d’història i llegenda, és una de les constants d’aquesta ruta històrica, unida a una altra constatació, la de la pervivència de la tradició jueva empeltada a l’herència salomònica des dels temps de la reina de Saba (S.X a. c.). Ho veus a les pintures en les que la reproducció llegendària de la batalla d’Adwa es barreja amb el cavall blanc de Sant Jordi, l’efígie dels emperadors, inclòs la de l’últim, Haile Selassie, i amb la font de la legitimitat dinàstica, la reina de Saba i el fill que segons la llegenda va tenir del rei Salomó, Menelik I. Aquestes connexions es veuen gràficament confirmades en les pregàries de les persones a l’exterior de la catedral, amb gesticulacions i inclinacions sobre els murs que recorden les pregàries jueves al mur de les lamentacions.

Les visites del segon dia ens matisen les primeres impressions. L’avió d`hèlice ens porta a Bahar Dar, a l’extrem sud del llac Tana on ens traslladem amb minibus per visitar les cascades Tis Isat (“foc que fumeja”) que forma el Nil Blau, l’afluent del Nil Blanc amb el que acaba recorrent les fèrtils terres d’Egipte (el naixement d’aquest Nil Blau és un altre dels misteris llegendaris d’Etiòpia). Abans d’arribar-hi, el camí de terra és un mostrari de colors vius de persones, una bullícia d’homes, nens i dones al mercat de sortida de la ciutat, amb sacs de palla per a les teulades allà on la construcció amb fang i palla de les cabanes encara no ha estat susbstituïda per les parets de pals de fusta d’eucaliptus i la coberta de planxa metàl.lica. Enmig de la bullícia, la nota dominant és la del bestiar, ases, mules, béns, vaques i bous, companys inseparables de la figura estilitzada del pagès local, cobert amb la seva túnica, sobretot de color blanc en aquesta zona, i amb el seu bastó agafat per sobre les espatlles. Després de travessar el pont dels portuguesos, les cascades ens mostren un perfil molt disminuït per la sequera i la manca de cabal. Els 400 m. d’amplada que poden arribar a tenir es limiten ara a estretes escorrenties d’una aigua marronosa i espessa que et fan preguntar on ha anat a parar la blavor d’aquest Nil misteriós.

Amb la tranquil.litat de la tarda passagem amb barca pel llac Tana, fins a la península de Zeghe. Passem a tocar d’una tankwa, la senzilla embarcació típica del llac, preparada per durar poques setmanes, feta de papir, bambú i cordes, moguda a rem per dos nois situats l’un al davant i l’altre al darrere, amb una càrrega d’herbes al mig que sembla encallada, immòbil, sobre la superfície de l’aigua. El llac està poblat per una trentena de petites illes que a penes distingim durant la passejada. En cada una d’aquestes illes es confirma la secular barreja de religió i política: la restauració de la tradició imperial salomònica el S. XIII va fer que s’anessin fundant en totes elles una munió de monestirs que posteriorment es van decorar amb pintures al fresc de colors llampants.

En visitem un, el de Azwa Maryam, de planta circular amb cúpula de palla, coronada per set ous d’estruç que simbolitzen els set sagraments. El camí ombrívol que ens hi mena està vorejat de cafetars, amb els grans verolant, brillants, sobre la tija verda. El cafè (que pren el seu nom de la regió de Kaffa, al sudoest) és a Etiòpia la principal font de recursos i el primer producte d’exportació, i la seva preparació i serviment, amb tres rondes de dosis decreixents, es fa sovint amb una cerimònia ritual que significa alhora respecte al fruit de la terra i hospitalitat i benvinguda. Els frescos de l’interior del monestir (S.XVII) són aclaparadors per la seva intensitat cromàtica. Els motius són religiosos i històrics, representacions de la vida de Jesús i de Sant Pere barrejades amb la Trinitat, Sant Jordi i l’emperador de torn. En una d’elles, amb l’emperador jove al front de les seves tropes, es desvetlla una vaga semblança amb la Batalla de San Romano, d’Uccello (mitjan S.XVI). Els ulls queden fixats sobre els rostres d’un negre transparent i espurnejant dels genets, que miren vigilants en totes direccions. Hom pot pensar que aquesta humil terra africana, desconeguda i ignorada per les metròpolis d’occident durant segles, també va tenir el seu petit Renaixement.

Refem el camí de retorn pel llac, apropant-nos pels meandres a la riba, i alguns hipopòtams es deixen veure alternativament, traient i endinsant el cap a l’aigua, amb les seves orelles menudes i viscoses. Per l’avinguda que circumda el llac des de l’hotel encara som a temps de contemplar la posta de sol entre les acàcies, els ficus, algun cactus gegant i algun mango. Just davant de l’habitació, ens saluden dient-nos bona nit les fulles palmades del papaier.

Nota: clicant sobre les imatges es poden veure engrandides