Del maig del 68 al maig del 2011



De la insatisfacció a la indignació. De la disconformitat, fonamentalment cultural, amb una societat que anava assolint cotes importants de benestar els anys seixanta, a la reacció indignada actual pel progressiu desmantellament de la societat del benestar per les escomeses dels mercats al zenit de la globalització i la desregulació (curiosament, l’anar contra tota regla i norma fou una de les herències perverses del maig del 68). Potser amb aquest intercanvi d’actituds es podrien definir els sentiments i els comportaments que s’expressaven el maig del 68 i els que es reflecteixen ara amb l’anomenat moviment 15M, si no fos que de ben segur resulta excessivament simplificador comparar així fets que en realitat no tenen cap mena de connexió entre ells, només tal volta una ressonància en els continguts dels eslògans que criden a eixamplar, com deia Sartre el 68, l’àmbit del que és possible en un i altre context. Enfrontats a la insatisfacció que produïa la societat occidental dels anys seixana, assentada sobre dècades de progrés econòmic després de la segona guerra mundial, els insatisfets del 68 podien proclamar : ”no volem saber res d’un món en el que la garantia que no morirem de fam es paga amb el risc de morir d’avorriment”. Els indignats d’ara, en canvi, proclamen: “no volem saber res d’un món i d’una manera de fer política en els que les garanties per satisfer els mercats es paguen amb el risc d’anar destruint l’estat del benestar i d’abocar capes de població a la marginalitat i a la pobresa”.

Del maig del 68 en va sortir una veneració excessiva pels valors de la individualitat, que desfeia molts tabús però que també ofuscava moltes consciències. Està per veure si el moviment 15M arriba a consolidar valors com la solidaritat, la tolerància, la resistència pacífica, tot cridant l’atenció sobre alternatives reals i plausibles a la pretesa inevitabilitat de les exigències dels mercats. Sembla clar que el sentiment d’indignació per ell mateix no és suficient per construir alternatives; cal aportar projectes i comptar amb la paciència adulta i creativa de la tasca quotidiana per canviar les maneres de fer política, marcant plaços i objectius.

Posats a comparar els dos fenòmens socials, crida l’atenció el gruix intel-lectual que donava suport al maig del 68, des d’escriptors, autors de teatre i directors de cinema, fins a artistes de tota mena, passant per la plèiade de filòsofs (Althusser i companyia) enlluernats pels dogmes de la doctrina marxista que es tenia per criteri de veritat indiscutible. El 15M, en canvi, i almenys fins ara, resulta molt fràgil intel-lectualment; parteix d’un opuscle, “Indigneu-vos”, de Stéphane Hessel ( veterà diplomàtic i únic supervivent de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948) que convida a resistir (crear és resistir, resistir és crear) i a superar la indiferència davant la situació actual com la pitjor de les actituds, i poca cosa més, tot i que compta amb la simpatia de molts intel-lectuals que encara no hi han fet aportacions substancials (una primera aportació, de certa importància, pot ser la del filòsof francès Edgar Morin, “La via per al futur de la humanitat).

En el món dels polítics el que s’expressa és sobretot perplexitat davant el 15M, per un qüestionament global de les maneres de fer política que no deixa de ser en el fons una crida a prendre’s més seriosament el compromís i la responsabilitat de la política enfront dels determinismes de l’economia. El maig del 68 modificà les pautes culturals d’una societat tancada però en progrés econòmic creixent. El 15M voldria canviar les pautes de la política en el context d’una situació econòmica precària en la que, com denuncia el nobel d’economia Paul Krugman, els comités que haurien de buscar solucions (digui’s FMI, Banc Mundial, BCE, Reserves Federals…) només provoquen dolor social amb l’exigència de polítiques insostenibles d’austeritat i d’ajust fiscal degut a l’amenaça dels mercats.

El maig del 68 va ser un revulsiu de comportaments i de costums, però no aportà cap alternativa al sistema capitalista de producció industrial que continuà desenvolupant-se de forma imparable. Segurament que el 15M tampoc no aportarà cap alternativa al sistema del capitalisme financer que començà a cristal-litzar els anys vuitanta i que sembla que hagi de marcar inexorablement la línia dels governs com un fet inevitable. Però el que cal preguntar-se és quina alternativa real pot produir-se si fracassen també les polítiques d’austeritat a ultrança i de reducció de la despesa pública que dicten els mercats. Del maig del 68, tot i el fracàs estrepitós de la pretensió de canviar el món, en van sortir societats més lliures i probablement més felices. Si fracassen socialment, no ja el 15M sinó les polítiques econòmiques que dicten els mercats (amb més atur, més pobresa, més desigualtat, més xenofòbia…), veurem quines alternatives d’urgència s’hauran de trobar. El totalitarisme apunta com una amença real, com succeí a rel de la depressió econòmica del 29.

Algun àmbit cladrà buscar per fer possible el que ara sembla impossible, i en això sí que són coincidents el maig del 68 i el 15M, en la recerca d’una altra societat possible. Tanmateix, diu l’historiador Tony Judt en el seu testament vital “El refugi de la memòria”, el mercat (com el materialisme dialèctic que tant defensaven els filòsofs del maig del 68) no és sinó una abstracció, alhora ultraracional (el seu raonament sembla gaudir de tots els trumfos) i el súmmum de la desraó (no és qüestionable). Entre la lliure simplicitat del 15M i l’abstracció del mercat, captivadora de ments, l’elecció no ofereix dubtes, sobretot si hem de pensar també en un futur de més llibertat, més igualtat i més felicitat.


Article per a la revista Valors

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?