quadern d'en Cinto Amat

Els media creen constantment els seus punts d’atenció, i en aquesta persistència arriben a originar una realitat que intuïtivament no percebem com la realitat que nosaltres vivim. Aquests dies el punt d’atenció mediàtic són els mossos, o més exactament, el conflicte de mossos i estudiants anti-Bolonya, les corredisses i les protestes dels uns i la reacció proporcionada o desproporcionada dels altres. Durant tot el dimecres d’aquesta setmana, després de saturar-nos amb reportatges, repeticions i opinions sobre la càrrega de la policia el dijous de la setmana passada, tots els media anunciaven per a l’endemà la manifestació que preparaven els estudiants per protestar contra Bolonya i contra l’actuació de la policia. Ens preparaven i ens posaven a punt per a l’espectacle del dia següent. Literalment, es demostrava que els media no són referents de cap realitat sinó que creen el seu propi missatge. I segons aquest missatge, havíem d’estar pendents del que els mateixos media explicarie...

A l’última pel.lícula d’Almodóvar, “Los abrazos rotos” , hi ha un parell de seqüències que em van cridar especialment l’atenció. Es tracta de les escenes en què una especialista tradueix literalment a l’amant de Lena (Penélope) el que aquesta diu al director de cinema en la ficció (Mateo Blanco, interpretat per Lluís Homar) en situacions d’intimitat i privacitat, copsades per la càmera domèstica, i indiscreta, del fill del productor i amant . La traducció es fa seguint el moviment dels llavis de la protagonista, i el seu contingut queda apuntat en un quadern que l’especialista va omplint diligentment perquè quedi constància escrita del que desxifra, en una cambra tancada, sota la transparència grisosa de la llum del projector. El paral.lisme entre la comunicació originària del dos protagonistes filmats i l’atmosfera que es crea a la cambra on es produeix la lectura de llavis resulta patètic i desconcertant: tots els elements expressius originaris (les mirades, els gestos, el t...

Van Gogh : Ametller florit Retorna el temps per treure’ns el borró de cada branca i revestir la tija amb orles de poncella. Al cap del son, desvetllant la donzella, arriba el temps per obrir la finestra i endreçar-nos l’estança. A poc a poc, el temps és fulla i veu: s’enlaira el cant mentre el so es descabdella amb dits de llum i foc. C.A.

Què passa a l’ensenyament perquè al cap de tres anys de la signatura del Pacte Nacional per l’Educació es convoqui un vaga d’ensenyants motivada (segons el document de convocatòria ) “per la nul.la voluntat negociadora del Departament d’Educació” ? Si es llegeixen amb deteniment els motius de la vaga és difícil sostreure´s a una primera impressió d’aiguabarreig i de confusió, perquè a aquest motiu global de rebuig de la nul.la voluntat negociadora del Departament s’afegeixen aspectes de relleu i importància tan diferents com l’anar contra el projecte de Llei d’Educaciò de Catalunya perquè “comportaria una modificació substancial de les condicions de treball del profesorat” , exigir la retirada de la proposta d’increment de la jornada lectiva voluntària (aspecte que no s’ha retirat però s’ha deixat al congelador), rebuig de l’incompliment de l’oferta d’ocupació pública, i aspectes que semblen menors, com el cobriment de les substitucions des del primer dia d’absència justificada...

Summament il.lustrat i provocador resulta l’assaig de Josep-Anton Fernàndez , “El malestar en la cultura catalana” ( Biblioteca Universal Empúries 2008 ). Sobre la base de criticar sense commiseració la normalització cultural endegada pels governs de CiU després de la Restauració Monàrquica (sic), durant els anys vuitanta i noranta, analitza amb consistents arguments de teoria i crítica sòcioculturals la triple condició postmoderna de la cultura catalana actual que es mou sobre aquests tres eixos: la tendència general a convertir la cultura en una mercaderia, l’esforç d’haver de redefinir la tensió entre alta cultura i cultura de masses, i la fragmentació de les categories identitàries que la sustentaven. L’intent de normalització, en tant que discurs cultural del nacionalisme català contemporani per fer hegemònica la cultura catalana al territori que considera propi, ha fracassat, segons J. A. Fernàndez, perquè és incapaç de fer front als reptes de la postmodernitat cultur...

Daumier: Advocats Comprovo amb satisfacció que el Consell General de l’Advocacia Espanyola , en l’editorial de l'últim número de la seva revista, tracta sense embuts d’improcedent la vaga dels jutges, crida l’atenció sobre el refús unànim que mereix la desesperant i injusta lentitud d’aquesta administració, i denuncia la notable carència en l’estament judicial d’autocrítica, transparència i esperit de col.laboració amb tots els agents implicats en el servei públic de la Justícia. Aquest pronunciament clar i rotund del Consell que ens representa a nivell estatal supleix la falta de reacció dels Col.legis provincials i comarcals davant el fet insòlit de la vaga de jutges, entre ells el Col.legi de Barcelona que s’ha distingit pel seu mutisme més absolut, fent aparent amb el seu silenci una tàcita conformitat amb la vaga que molts col.legiats no compartim. Com bé senyala la revista del Consell, la prioritat del servei públic de l’administració de Justícia ha de ser l’atenció al...

M.Chagall : The promenade En el teu crit el meu futur l’aire fiblant pel cel obscur. En els teus ulls el meu mirar la llum que aprèn a respirar. En el teu mot la meva sort l’alè que encén els matins d’or. La meva pols al teu camí al teu matí la meva nit. En la teva aigua la meva escuma sota els teus peus la meva engruna. Al meu parlar la teva veu la teva font la meva deu. En el meu gest el teu mirall al meu desig el teu cristall. C.A.

Els bons resultats obtinguts li presenten a Patxi López , líder del PSE , una quiniela no gaire fàcil de resoldre: 1) Deixar que governi el PNB , donat que és el partit que més escons ha tret (30), i qui millor representa el sentit nacionalista majoritari al País Basc, tenint en compte que a la suma de ARALAR, EA i EB (malgrat l’ensulsiada dels darrers), s’han d’afegir els 100.000 vots nuls de l’esquerra abertzale, que són com vots en remull a l’espera de trobar destinatari (de moment és molt positiu que quasi un terç dels qui van votar l’il.legalitzat PCTB s’hagin decantat per votar els partits de l’arc democràtic, sobretot ARALAR ). Aquest “1” a la quiniela no significa deixar que l’equip de casa faci el seu joc com millor li plagui, i guanyi per golejada. Al contrari, Ibarretxe sap que necessitarà el PSE per mantenir un mínim d’estabilitat del seu Govern, i no li serà possible replantejar el seu enèsim projecte de desbordament del marc constitucional. En aquesta tessitu...