quadern d'en Cinto Amat

  Era el dia de Tots Sants de 1.969. Amb el meu germà Miquel, la Maria, la meva cunyada, i les meves germanes Francisqueta i Laieta, havíem quedat per anar a netejar el pis del Carrer Fradera de Mataró on ens havíem de traslladar a viure el següent dia 13 des d’Ullastrell, el poblet del Vallès Occidental on havíem nascut i viscut tota la vida. Les germanes feia anys que estaven casades i tenien vida pròpia de amb el Rafel de Cal Ferrer i el Manel de   cal Xepic, així com l’altra germana Josefa casada amb el Joanet de Can Rodó i l’altre germà Pere casat amb la Carme de   Cal Masvalls, tots amb fills. Jo, que tenia 23 anys, havia d’anar a Mataró per la neteja del pis des de Barcelona, on estudiava, i després de baixar a l’estació de tren vaig haver de preguntar quatre o cinc vegades on era el Carrer Fradera, perquè ben bé ningú no me’n sabia donar raó, un carrer d’edificis nous, a sota els Salesians, al barri de les Esmendies que encara era finca particular. ...

  De l’emoció a la còlera passant per la frustració. Diria que aquest és l’itinerari que ha seguit el procés independentista. Una emoció madurada lentament des del 2012, adobada amb grans dosis d’il-lusions proporcionades per la promesa de la independència en divuit mesos, cultivada amb audàcia i temeritat pel camí decidit de la unilateralitat   després de les plebiscitàries del 2015, fins arribar a la tardor del 2017 amb la prova del referèndum i la Dui. Amb la reacció de l’Estat, l’empresonament i el judici dels líders del procés, entre la tardor del 2017 i la tardor del 2019, molts sectors independentistes i no independentistes hem viscut   amb una emoció continguda les seqüències del desenllaç fins arribar a la sentència.   La sentència ha suposat un esclat. No es pot negar que les penes són severes, massa severes, abusives, per a un amplíssima majoria de catalans, molts dels quals no havíem entès ni aprovat la transformació de l’immobilisme polític...

Unint les mans vivien dos presents en temps distants, la mare que et portava i la que ara seràs. Tots els anhels naixien entre els dits i al cap dels anys s’apleguen al teu ventre tot fent-se carn d’un altre. Trobem la llum el dia que naixem, però donar a llum només ho fa la dona capaç de prenyar el temps. De mare a filla aquelles mans tocaven mentre s’unien la gràvida certesa d’aquest do lluminós. C.A. 35è aniversari de l’Elena

     Fa quasi dos anys i mig, a finals de maig de 2017, el president Puigdemont i el president Rajoy es van intercanviar cartes. Deia la carta de Puigdemont: “creemos que ha llegado el momento imprescindible para que los dos gobiernos   se puedan sentar a la mesa a dialogar “ , i a continuació li adjuntava l’acord del Govern de la Generalitat “mediante el cual se solicita al Gobierno español el inicio de negociaciones sobre los términos y las condiciones del referèndum” . És a dir, no hi havia més tema de negociació que no fosi referèndum. I contestava Rajoy: “mi voluntad de dialogar y de llegar a acuerdos con la Generalitat de Cataluña, como con cualquier otro gobierno autonòmico, es plena y sincera”, i a continuació   li feia notar que la proposta era una invitació a vulnerar el nucli de la Constitució espanyola advertint-lo de “la imposibilidad de que su Gobierno plantee tan grave amenaza a la convivencia y al orden constitucional”. És a dir, un re...

     Partint de la lectura detinguda de la Sentència del procés diria que s’hi pot veure una desqualificació frontal de les tesis de la fiscalia sobre la rebel.lió (i en conseqüència de la part substancial de la instrucció del magistrat Llarena unida a la decisió de la presó preventiva i a la suspensió dels drets de representació política) i una basculació cap a la sedició que en part compensa de forma contradictòria el   raonament de l’exclusió de la rebel.lió amb la consideració dels elements més greus d’aquest delicte per justificar la imposició de penes gravíssimes que no s’ajusten a la realitat dels fets provats tal com els exposa la mateixa Sentència. No cal ser massa perspicaç per suposar que l’equilibri que s’ha buscat per aconseguir la unanimitat, entre els que devien considerar l’existència de rebel.lió i els que potser hi veien només desobediència greu i malversació, o sedició tal vegada en grau de conspiració, ha abocat en uns anys de condemna q...

      Pedro Sánchez ha endurit el discurs sobre la qüestió catalana per conveniència electoral i parla obertament de l’aplicació del 155 si és necessari. Ahir a Barcelona va moderar el to, potser amb més timidesa que decisió va tornar a parlar de la necessitat de construir ponts de diàleg.   Però el que m’ha cridat més l’atenció de les reiterades apel-lacions de l‘últim Sánchez al problema català ha sigut la repetida qualificació del procés independentista com un fracàs, de   manera genèrica, sense distingir entre l’estratègia o la tàctica del procés, la ideologia subjacent i l’objectiu últim de la independència que   compta amb uns partits que el representen i que tenen els seus escons al Congrés i al Senat amb plena legalitat. Michael Ignatieff, líder del Partit Liberal del Canadà, en el seu llibre de memòria política “Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política” , parla de la presència del Bloc Quebequés a la Cambra de diputats del Canad...

Matí de dol d’aquell dia d’octubre, sobtada absència en tots els que estimàvem el teu esguard proper. Matins joiosos dels nets que no t’han vist, que no vas veure, però que et coneixeran quan els parlem de tu. Matins oberts als brots que floriran de la rel teva i trobaran escalf al braç del teu bressol. Matí de llum que convoca presències, claror estremint-se que neix del teu record i uneix vida i memòria. C.A. 7 d’octubre de 2019 9è   aniversari de la mort de la Rosa

Port Lligat A Port Lligat la tarda d’horabaixa busca repòs i amb la frisor de l’aigua s’adorm en el seu clos. Sobre el capçal el far del Cap de Creus pica l’ullet i va lligant el son del port a cel obert. C.A.     Camí de ronda Veiem les veles sota el camí de ronda, un vent suau les acosta a les roques com si anéssim amb elles. Amb blanca vela petgem la ronda blava, tot caminant se’ns endú l’horitzó dins la mateixa estela. C.A.

     Era dimecres 9 de desembre de 2015 i el periodista Farncesc Marc Álvaro parlava a la seu d’Òmnium Cultural de Mataró del seu últim llibre “Per què hem guanyat. 127 dies que van canviar Catalunya”. El llibre presentava una sèrie de reflexions ( per dintre ) entorn de les intrigues del procés, de maig a octubre de 2015, i una sèrie d’articles a la Vanguàrdia comentant l’evolució del mateix, entre gener i octubre de 2015 ( per fora ). Els dos últims articles, immediatament després de les plebiscitàries del 27S ( “Ha guanyat la il.lusió” , de 28 de setembre, i “Mas, la ròtula” , de l’1 d’octubre), eren una valoració forçada per la decepció dels resultats que no podia presentar-se com massa contradictòria amb la resta de reflexions i articles antecedents. No s’havia guanyat, però s’havia de dir que havia guanyat la il.lusió, i que Mas era en tot cas imprescindible, encara que els resultats el deixaven als peus dels cavalls. Com reconeixeria el mateix autor e...

 Després de les eleccions generals d’abril molts esperàvem de Sánchez i Iglesias un acord de govern d’esquerres, segons els resultats electorals i tenint en compte la moció de censura i el compromís de pressupostos que l’esmena dels vots independentistes va fer impossible. La manca d’acord ens ha decebut, o almenys diria que ens deixa perplexos. Més que atribuir o distribuir responsabilitats en aquests moments (aquest serà el tema recurrent de la campanya electoral que ja ha començat), i per descomptat més enllà de la incompatibilitat de caràcters que sembla que es dona entre Sánchez i Iglesias, caldria preguntar-se no tant per les circumstàncies que han impossibilitat l’acord com per les noves condicions que Sánchez espera que es donin perquè la seva investidura sigui possible després de repetir eleccions.   La decisió de Sánchez de repetir eleccions desperta un allau de crítiques, des de la dreta i des de l’esquerra, moltes són raonables i moltes són descaradament p...