Assaig general d’una revolta

  

 Era dimecres 9 de desembre de 2015 i el periodista Farncesc Marc Álvaro parlava a la seu d’Òmnium Cultural de Mataró del seu últim llibre “Per què hem guanyat. 127 dies que van canviar Catalunya”. El llibre presentava una sèrie de reflexions (per dintre) entorn de les intrigues del procés, de maig a octubre de 2015, i una sèrie d’articles a la Vanguàrdia comentant l’evolució del mateix, entre gener i octubre de 2015 (per fora). Els dos últims articles, immediatament després de les plebiscitàries del 27S (“Ha guanyat la il.lusió”, de 28 de setembre, i “Mas, la ròtula”, de l’1 d’octubre), eren una valoració forçada per la decepció dels resultats que no podia presentar-se com massa contradictòria amb la resta de reflexions i articles antecedents. No s’havia guanyat, però s’havia de dir que havia guanyat la il.lusió, i que Mas era en tot cas imprescindible, encara que els resultats el deixaven als peus dels cavalls. Com reconeixeria el mateix autor en una article de poques dates posteriors, més sincer (“La correcció necessària”), i com constatava després (“Contra el desencís”), el moment era  de malbaratament polític i de podriment del procés, però enlloc es feia una autocrítica respecte de les anàlisis anteriors, com si al final hagués sorgit una força imprevista de la naturalesa que estigués a punt de malmetre’l. Aquesta força irracional era la Cup, evident per al periodisme masista que representava Francesc-Marc Álvaro.

   Ara, al cap de quasi quatre anys, amb “Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català”, el mateix autor sí que aprofundeix en la crítica, i per tant en la seva autocrítica personal atès el seu posicionament clarament independentista, partint de la globalitat del procés, i no només del procés donat que el llibre, aparcant una mica l’objectiu fonamental, fa incursions de profit en la història passada i recent del nacionalisme catalanista (“Quan en dèiem separatisme”, “Pujolistes, marginals i cridaires”, i de manera més immediata a “La gran mutació”).

   La crítica de Marc Álvaro és valenta, però un xic esbiaixada. És valenta a l’hora de denunciar el malbaratament polític del procés, com ja preveia en els seus comentaris a rel de la presentació del llibre anterior. I em sembla esbiaixada a l’hora de centrar i carregar les tintes d’aquest malbaratament en el condicionant de la Cup, i parcialment en l’evolució radical de l’ANC. En el capítol més rotundament crític de l’obra (“La pressa”), i parlant del biaix antipoliític del procés segons la seva pròpia expressió, para atenció a alguns dels lemes i consignes, com a més definitori “el poble mana, el govern obeeix”, per traslladar la causa fonamental del malbaratament polític a la il.lusió populista que protagontizen la Cup i els Cdr, i que troba emparentada en les posicions de Lluís Maria Xirinacs i els seguidors del seu “esperit”.

   En comparació amb la crítica sobre la “Pressa”, el primer capítol (“Un moment estel.lar?”, referit al moment de la Dui del 27 d’octubre de 2017), parlant dels dubtes del president Puigdemont sobrevinguts després de la decisió frustrada de convocar eleccions, té un aire de tragèdia fatalista que acaba atorgant al protagonista el paper de l’heroi tràgic que sucumbeix a les forces del destí. I no hi havia cap fatalisme en aquella frustració, sinó el malbaratament d’una oportunitat política que s’havia de desvincular dels condicionants populistes, responsabilitat exclusiva del president en aquells moments.

   En un altre capítol profundament crític (“Trompe-l’oeil”) Marc Álvaro es compta entre els que escoltaven els missatges basats en la determinació voluntarista (“tot anirà bé si tenim la determinació de fer-ho possible”) i es pregunta “com es podia sustentar la viabilitat d’un objectiu polític d’aquesta envergadura a partir, sobretot, de la fe”. Penso que a aquesta fe, a aquesta pseudoteologia de fons sobre la salvació del procés, es van abraçar irresponsablement els seus dirigents, ignorants temeraris dels recursos i de la previsible reacció dels poders de l’Estat (“Aquesta ignorància arribava a límits sorprenents en responsables institucionals de primera fila”, constata ara l’autor).

   Benvinguda la crítica si serveix per sortir de l’atzucac. Va ploure molt durant el procés entre setembre de 2015 i octubre de 2017, i ningú no veia, o feia com si no veiés, tot el que ara repassa aquest “Assaig general d’una revolta”, i quan l’assaig es va concretar en una representació oberta al públic hem hagut de recórrer, com fa l’autor, a prendre com a més realista la narració de l’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, en les conclusions del juidici del procés: “El procés, resumit a la manera de Melero, és un simulacre, una impostura, un decorat de cartró pedra”.

   No puc deixar de repetir-me la reflexió que em feia justament després que Marc Álvaro comentés el seu “Per què hem guanyat” ara farà quatre anys a la seu d’Òmnium Cultural de Mataró. Per què es podia pensar que ja havíem guanyat si estàvem de ple en el camí del fracàs? Potser perquè la responsabilitat no és només dels líders del procés. Algun dia s’haurà de fer la crònica cultural d’aquests anys de sobiranisme, per analitzar amb fredor la gènesi, l’evolució i el decantament cap a l’independentisme acrític d’una part important del món cultural, intel.lectual i dels creadors d’opinió a Catalunya (i dels seus mitjans públics!) que quasi d’un dia per l’altre va descobrir que la seva funció era posar-se incondicionalment al servei de les excel.lències d’una immediata independència, fins que un bon dia va haver de començar a baixar del cavall  i a reconèixer que el que era bo, necessari i suficient, estava en realitat farcit d’insuficiències, contradiccions i enganys, que reproduïen els mecanismes  de la depressió col.lectiva. I com que els canvis sobtats d’orientació política i cultural no són mai innocents (pensem en l’aznarisme que predicava una segona transició, sembrant moltes de les males herbes que ara no sabem com arrencar), també caldrà preguntar-se a qui va acabar beneficiant la commoció sobiranista.