quadern d'en Cinto Amat

    Després de la derogació del decret òmnibus la setmana passada , pel vot en contra de JUNTS, PP i VOX, es pot llegir al cap d’una setmana com queda el mateix decret amb l’acord d’última hora entre PSOE i JUNTS i s’arriba a la conclusió que tot plegat ha sigut un espectacle de cara a la galeria dels interessos partidistes. Això sí, afegint desorientació a la majoria social ja prou desconcertada, desgastant encara més el prestigi de les institucions, Congrés i partits inclosos, creant tensions innecessàries i generant un dispendi de temps i de recursos, també econòmics, que s’havien d’haver evitat. Només en l’àmbit metropolità de Barcelona l’assumpció de la totalitat de la subvenció al transport ha significat una despesa de mig milió d’euros diaris fins avui.    Ens queda la cara de babaus contemplant aquest exercici d’estupidesa política. Parlant de la construcció social de l’estupidesa a la seva obra “Una teoria de la democracia compleja” , Daniel Innerarity...

    Dues reflexions, que considero complementàries, sobre el mal en la història   em venen a la memòria el dia de la commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració i extermini d’Auschwitz-Birkenau.   La primera, la reflexió que sobre la vida i el mal es feia Ikkonikov, presoner en un dels camps d’extermini nazis, a la novel.la de V. Grossman , Vida i destí , que recull una part important de l’experiència del mateix autor durant la persecució que va patir, per partida doble, sota el nazisme   i l’estalinisme. Potser la vida és el mal?, es pregunta aquest personatge una i altra vegada. I buscant una resposta defuig la fàcil apel·lació a la idea del bé i s’aferra a l’experiència de la bondat que ha compartit amb les persones dels camps de concentració. Contra el mal la bondat és més efectiva, però no   la retòrica del bé com un ideal. Només aquesta bondat que sembla absurda i sense sentit fa l’home indestructible: “Jo he tem...

       El traspàs d’una germana és dolorós però el podem viure també com un retrobament. Ens trobem aquí celebrant el teu comiat i mirem lluny per continuar endavant. En front del misteri de la mort podem esperar, desitjar, que al capdavall de la vida viscuda comenci una vida nova. Sentim la necessitat de portar a plenitud el que hem viscut amb tots els qui ens han precedit.   Un senyal d’aquest desig de retrobament el trobo en el poema que el pare et va escriure el 1936 des del front de la guerra, quan tu tenies només dos anys.    A la meva filla Eulàlia  Tardes de diumenge, curulles d’encís, per mi són encara dolça recordança les hores aquelles plenes de bonança que en la meva cambra jo n’era feliç.   Riallera sempre com un raig de sol, tota trapassera la porta m’obries, els bracets estesos cap a mi venies, els ulls lluminosos, els cabells al sol.   Jo deixava el llibre sols per un moment i content besava ...