Deconstrucció

 

  Noam Chomsky i 149 intel.lectuals més han signat una carta oberta contra l’anomenada “Cultura de la cancel.lació”, una disposició sistemàtica a suprimir del terreny de les opinions  i del debat públic de les idees aquelles que resulten contràries al propi posicionament previ, una actitud que es proposa anorrear intel.lectualment i  socialment persones o grups que es mostren crítics o inicialment disconformes amb segons quines afirmacions de principi que persegueixen la consolidació d’una ideologia entorn d’un pensament únic. Diuen a la carta que “aquest nou conjunt d’actituds morals i compromisos polítics tendeixen a debilitar les nostres normes de debat obert i tolerància de les diferències a favor de la conformitat ideològica”, i denuncien que es tracta d’una “intolerància a les visions oposades, una moda de la vergonya pública i l’ostracisme, una tendència a dissoldre complexos assumptes polítics en una certesa moral encegadora”.

  Diria que estem davant d’una aportació interessant, per bé que polèmica, en un debat greu que domina el nostre temps, i que es farà més imprescindible en el temps de la postpandèmia: el debat de les idees i de la comunicació crítica en un món d’incerteses en el que l’aprenentatge col.lectiu no es pot permetre prescindir del saber  plural i del raonament contrastat.

  M’ha cridat l’atenció el que un dels pocs signants espanyols, el cieneasta i novel.lista Manuel Gutiérrez Aragón, ha comentat entorn de la carta afirmant respecte de l’esquerra que “sempre va ser il.lustrada, però quan es va posar de moda la deconstrucció del llenguatge de Derrida i Foucault va començar una crítica de les posicions tradicionals de la  Il.lustració” . Veu positiu que intel.lectuals com Chomsky s’adonin que “si no hi ha qui defensi la cultura de seguida ve la reacció a ocupar el buit”. El mateix Chomsky que mantenint-se sempre coherent amb les posicions radicals em va impactar fa una pila d’anys amb una reflexió que no m’ha abandonat: “la complexitat és la civilització de les idees, la simplificació és la barbàrie del pensament”.

  He relacionat ràpidament la reflexió de Manuel Gutiérrez Aragón amb la que al final d’un article a la revista La Maleta de Portbou (maig-juny 2020) fa el catedràtic Darío Villanueva parlant de “La verdad de las distopías” en el context teòric dels orígens del fenomen de la postveritat que el catedràtic refereix, entre d’altres, als antecedents de les novel.les d’Aldous Huxley, “Un món feliç” (1.932), i sobretot  a l’assaig del mateix autor, “Brave New World Revisited” (1.958), de després de “1984” d’Orwell, en el que Huxley sosté que en el futur, que és el nostre present, els mètodes punitius de “1984” “seran substituïts eficaçment per les subtils manipulacions apuntades a la novel.la”. Darío Villanueva confessa el seu convenciment que “el substrat acadèmic i universitari de la deconstrucció ha tingut una clara incidència en la irrupció postmoderna de la postveritat”. Recorda la contundent afirmació d’aquell assaig de Huxley en el sentit que en moltes esferes de l’activitat humana ens atenim a la raó i a la veritat, però no especialment en el que toca a la política, la religió i l’ètica: “Tendim a la desraó i a la falsedat sobretot en aquells casos en què la falsedat evoca alguna emoció agradable o el recurs a la desraó fa vibrar alguna corda en les primitives i subhumanes profunditats de nostre ser”. Acaba Darío Villanueva insistint en la seva convició que Derrida i els seus seguidors deconstructivistes són els promotors immediats de la postveritat.

  Així doncs, entre el llenguatge de la deconstrucció que podria ser un dels factors presents a la Cultura de la cancel.lació, i el fenomen en el substrat de la postveritat, en el que es distorsiona  deliberadament la realitat manipulant creences i emocions amb la intenció d’influir en l’opinió pública i en les actituds socials servint-se igualment de la deconstrucció, cal anar als orígens, a Jacques Derrida (1930-2004), un dels filòsofs més determinants del pensament francès, i europeu, contemporani. El diccionari defineix la “deconstrucció” com el “desmuntatge d’un concepte o d’una construcció intel.lectual per mitjà de la seva anàlisi, mostrant-ne les contradiccions i ambigüitats”. Més enllà d’aquesta definició genèrica, Derrida va dedicar el conjunt de la seva obra a combatre el que denominava logocentrisme en la filosofia depenent de la Il.lustració, el privilegi concedit al logos (paraula i raó) sobre l’escriptura, qüestionant la primacia del significat ideal sobre el significant inscrit.

  Segons Derrida, no hi ha cap sentit de la lògica, de la paraula i la raó, de la pròpia consciència en definitiva, que precedeixi el signe de l’escriptura de la que depèn tota la filosofia i la literatura en un joc repetitiu de contradiccions incapaç d’expressar cap aproximació a la veritat i a la bellesa, cap ideal de significat. El que es diu i el que es pensa com ideal de consciència, i el llenguatge tant oral com escrit que pretén donar-li expressió, no tenen cap fonament de sentit o de significat. Estem de ple en el pas de negar per sistema qualsevol pretensió de coherència, o d’aproximació a un mínim raonable, a tota forma de llenguatge que no admeti la falta de sentit original. Així s’arriba a l’extrem de defensar que els llibres no diuen res que es pugui ensenyar o creure. Com pensa M.Gutiérrez Aragón és més que probable que en aquest artefacte tèoric deconstructiu, segons el qual qualsevol pretensió de significat ha de reduir-se a l’absurd de les contradiccions, a l’indecidible ineluctable, s’hagin anat covant els moviments partidaris d’una ideologia única, simplificadora i excloent, que denuncia la carta dels 150 intel.lectuals.

  En un assaig curt però molt dens de no fa encara tres anys, “Nova iIl.lustració radical”, la filòsofa Marina Garcés, una altra de les signants de la carta dels intel.lectuals, reflexionava en profunditat sobre la necessitat de superar tant el nostre estat d’analfabetisme il.lustrat com la situació de “guerra antiil.lustrada que legitima un règim social, cultural i polític basat en la credulitat voluntària”. Parlant de les neutralitzacions de la crítica Garcés exposa, a més dels factors de saturació de l’atenció, la segmentació de públics i l’hegemonia del solucionisme (“la ideologia que legitima i sanciona les apiracions d’abordar qualsevol situació social complexa a partir de problemes de definició clara i de solucions definitives”), el fenomen determinant de l’estandardització dels llenguatges. Les opinions una al costat de l’altra, diu Garcés, totes al mateix nivell de la subjectivitat passiva, perden tota possibilitat d’interpel.lació i de qüestionament. Totes les opinions són iguals perquè només són això, opinions: “el fet de tenir una opinió neutralitza l’exigència d’haver de fer un pas més enllà perquè pugui ser posada en qüestió, pels altres o per un mateix”. No puc deixar de vincular aquesta banalització de les opinions amb l’artefacte de la deconstrucció del llenguatge que aniquila tota possibilitat de trobar un sentit constructiu a la crítica.