Convergència o la degradació dels seus líders

  El que quedava de Convergència està a punt de desaparèixer per mèrits propis dels seus líders. Una mirada ràpida a l’evolució política del principal partit de Catalunya durant els últims catorze anys confirmen aquesta dada.

 Artur Mas, l’escollit per Jordi Pujol a l’espera de la successió familiar en la persona d’Oriol Pujol, no es va poder sostreure a la temptació de continuar treballant per la continuïtat d’un moviment políticosocial en el que la direcció presidencialista determinava absolutament el devenir del país, seguint l’estela dels millors anys del pujolisme. Jordi Pujol era Convergència i Convergència era Catalunya, i així havia de continuar sent. La pretensió de Mas es va fer evident en la conferència de novembre del 2007 al Palau de Congressos sobre la refundació del catalanisme en la qual la visió idealista d’un cert pancatalisme que ho abarcaria tot a partir de la confusa definició del dret a decidir havia de pivotar sobre la seva persona. Era una visió esbiaixada i allunyada de la realitat plural de Catalunya, i també del que Convergència havia representat fins aquell moment. Abans d’aquella conferència, i durant tota la tramitació del nou Estatut, havia deixat clar que el Govern d’Entesa de Pasqual Maragall era una anormalitat  dins d’aquesta visió de Catalunya  concentrada en la  Convergència presidencialista, i per això no es va estar d’etzibar en  una sessió del Parlament un any abans que el Govern d’Entesa significava “una certa merma (sic) de l’estructura política democràtica de Catalunya”, amb el  mateix orgull de líder que se sent ferit amb què un any abans havia negat le denúncia de Maragall sobre el 3%.   

Recuperat el Govern de la Generalitat, després d’uns anys de flirteig amb el Pp governant a l’Estat, va començar el  viratge del dret a decidir cap al dret a l’autodeterminació i el dret a la independència per la via ràpida en plena crisi social i econòmica. En aquest rumb Convergència havia de continuar sent el pal de paller i Artur Mas el president indiscutible. Un primer toc d’atenció procedent de la Catalunya plural li va arribar a la Convergència presidencialista de les eleccions anticipades de 2012 perdent 12 diputats. Es començava a posar en dubte l’hegemonia convergent i la posició determinant del seu president en l’anomenat procés, que en realitat era, com el mateix Mas deia, un canvi de direcció amb rumb desconegut.

  Els casos de la família Pujol van afegir molts més interrogants a la dimensió presidencialista de Convergència. El 2012 es destapava el cas de la ITV amb la implicació del llavors secretari general de Convergència Oriol Pujol, que va haver de deixar el càrrec el 2013, i la confessió de Jordi Pujol el juliol de 2014 significava una càrrega de profunditat contra el dirigisme personal al qual Artur Mas s’havia entestat a donar continuïtat. Apareixia la corrupció amb tota la seva cruesa, el que naturalment afectava la reputació dels seus líders i la salut democràtica de Convergència.

   Paral.lelament, Convergència veia discutit el seu predomini presidencialista al Govern, amb una Erc que aprofitava el paper d’oposició formal per anar adquirint relleu propi en el devenir del procés. La Consulta de 2014 sobre la independència  no li va servir a Mas per refer el protagonisme indiscutible, i el calvari de la confecció de la llista de JuntsxSí a les plebiscitàries del 2015, amb el presidenciable Artur Mas en un vergonyant quart lloc, augurava un futur molt més incert a les aspiracions de lideratge de Convergència.

  Al Congrés Nacional de Convergència de març de 2015, en el que s’aprovà el document per a la refundació del partit, el coordinador general Josep Rull no es va voler desmarcar de l’eufòria sobiranista proclamant que “d’aquí un any ja serem una nació lliure entre les nacions lliures del món”, però també va haver de confessar, per fer front als mals resultats que preveien les enquestes, que “no ens definim com a independentistes sinó com a nacionalistes catalans, allò que és primer és la nació, i la nació són les persones; l’objectiu de Convergència no és la independència sinó la justícia social, el progrés de la gent, i la independència és l’instrument per lograr-ho, no el seu principal objectiu”. Semblava en aquell moment que Convergència es replegava cap a la seva dimensió nacionalista per mor de mantenir el seu cos electoral. Però ja era massa tard.

  El resultat d’aquelles plebiscitàries va condicionar de manera definitiva la caiguda de Convergència al pou de la contradicció ideològica i de la impotència electoral. Quedava clar que Convergència no tenia el timó. Artur Mas no es va atrevir a repetir eleccions, va voler fer un pas al costat i nomenar a dit Carles Puigdemont com a successor personal, reservant-se ell per a comeses igualment importants, segons va declarar. Amb Puigdemont  a les mans de la Cup es va iniciar l´últim intent de reflotar l’hegemonia convergent per la via de la radicalitat unilateral. Les diferents sensibilitats socials i polítiques que des de sempre havien habitat Convergència callaven i restaven a l’espera dels nous resultats d’aquella decisió sota l’eslògan de “referèndum o referèndum”.

  Amb els dubtes del desenllaç de la presidència de Puigdemont a la Generalitat, Artur Mas va convocar el Superdissabte de refundació definitiva de Convergència, el 21 de maig de 2016, en el que es van destapar totes les contradiccions acumulades d’idees, de programa, de direcció i de lideratge. No va ser fins l’octubre d’aquell mateix any que la metafísica convergent no es va posar d’acord amb la nova denominació de PDECat, amb Mas de president i Marta Pascal de coordinadora.

  Es va celebrar el referèndum l’1-O de 2017, i a partir d’aquell moment es va fer palès que el personalisme de Puigdemont, l’escollit per Artur Mas, passava per sobre del conglomerat de Convergència. Puigdemont optava per l’autoexili, utilitzava el PDECat per crear una plataforma electoral a les eleccions del 155 el desembre de 2017 (JuntsxCat), farcida de noms escollits per ell mateix, aliens en bona mesura a la trajectòria històrica de Convergència, sense més currículum polític que la confiança del mateix expresident, i es dedicava exclusivament a les seves pròpies estructures de poder (Consell per la República).

  L’opció  personal presidencialista, continuadora de la tradició de Pujol i Artur Mas, va desembocar després d’aquelles eleccions en l’elecció, també a dit, de Quim Torra com a president de la Generalitat. Per assegurar encara més la seva opció personal al marge de Convergència, Puigdemont registrava una altra marca, la Crida per la República, destinada a convèncer els indecisos hereus de Convergència de la necessitat de seguir la confrontació amb l’Estat com única via eficaç d’acció política.

  Enmig d’aquest panorama que acorralava cada vegada més el que quedava de Convergència dins el PDECat, el gener de 2018 es produeix la sentència del cas Palau (l’ombra del 3% era allargada), recentment confirmada pel TS, que condemna Convergència a retornar 6,6 milions d’euros. Com a reacció immediata Artur Mas va abandonar la presidència del PDECat afirmant que el partit requeria”nous lideratges”. Després de la moció de censura a Rajoy el juny de 2018, en la que el PDECat va votar a favor gràcies a la iniciativa de la coordinadora Marta Pascal, el nou lideratge del partit de què parlava Artur Mas es consolidava en la persona de Carles Puigdemont que va pressionar perquè Marta Pascal deixés l’escó al Senat el febrer de 2020 i abandonés el PDECat tres mesos després. A les aigues del nou PNC fundat per Marta Pascal poden anar a parar algunes de les despulles del naufragi.

  En aquest triangle format per l’abandó de Mas, el lideratge rupturista de Puigdemont a la Generalitat per mitjà del seu vicari Torra i al PDAcat per mitjà dels seus homes i dones de confiança, a les restes de Convergència els quedava poca vida. Ja no hi havia paller i el pal s’havia cremat. El desembre de 2019 el Consell Nacional del PDECat aprova  amb un 85% dels vots el “trànsit” cap a  JuntsXCat, amb quina organització s’hauria de fondre. La seva direcció, amb el president  Bonvehí al front, rebutja la nova proposta de fusió, aquesta vegada tramitada de forma més pressionant políticament i moralment, per conducte dels presos, consellers i alts càrrecs de la Generalitat, sota la inspiració de Puigdemont i la batuta de Jordi Sánchez, l’ideòleg de la Crida. És molt probable que la confrontació, enmig d’una guerra de manifestos i contramanifestos, acabi per sepultar les restes de Convergència als dominis de  Puigdemont. Un acarnissament per ocupar, no algunes sinó totes, les parcel.les de poder a les que aspira el lideratge de Puigdemont.

  Del lideratge durador de Jordi Pujol que assimilava el partit i el  país a la seva persona, es va passar al lideratge somiador i erràtic, allunyat de la realitat plural, d’Artur Mas, i d’aquest s’ha passat amb els avatars del procés al lideratge de confrontació del binomi Puigdemont-Torra que divideix el país, bloqueja les institucions, inutilitza el Govern i liquida el partit.  En els gens dels líders de Convergència estava impresa la seva data de caducitat com a organització política. Pels seus propis mèrits se l’han carregada.