quadern d'en Cinto Amat

  Escriure sobre la qüestió de confiança es com fer la crònica d’una (des)confiança anunciada, amb la diferència que els que aquí representarien el paper dels germans Vicario de la novel.la de García Márquez, els cupaires, ja havien anunciat per endavant que votarien a favor d’atorgar la confiança. De manera que en el nou capítol del procés que s’obre amb l’atorgament de confiança hauríem de canviar l’inici   de García Márquez (“Santiago Nasar ya está muerto”) pel de “Carles Puigdemont sigue vivo”.      No obstant, i a pesar de què formalment la legislatura segueix viva, en teoria fins a mitjan de l’any vinent, la desconfiança de fons entre JuntsxSí i la Cup no ha desaparegut sinó que continua havent-hi motius greus per pensar que en un futur més o menys immediat es faran de nou visibles les incompatibilitats de les dues formacions independentistes, sigui ja en el debat de situació política de la setmana que ve, sigui en el debat dels pressupostos, ...

    Tots disparen de fa temps contra Pedro Sánchez, des de fora i des de dins del mateix Psoe. Els atacs perquè dimiteixi com a secretari al capdavant del partit es multipliquen després dels resultats tan negatius d’ahir al País Basc i a Galícia. És ben cert que Pedro Sánchez s’ha fet fort en la negativa a investir president Rajoy i que en aquesta tessitura no ha donat més senyals d’iniciativa per convèncer al propi partit i a l’electorat i començar a dibuixar alguna alternativa plausible a un govern Rajoy. No se sap què hi ha rere el no inamovible de Sánchez.    Però no és menys cert que els crítics de Pedro Sánchez tampoc han explicat quina alternativa hi ha rere la dimissió de Pedro Sánchez, ni sota quines condicions s’hauria de concedir l’abstenció a una investidura de Rajoy. Podria ser sense condicions, contra el parer de la immensa majoria dels votants socialistes? I si l’abstenció s’acaba concedint, la situació de decliu electoral del   ...

        Només hi ha hagut un pregó aquestes festes de la Mercè. Perquè en el pregó de Javier Pérez Andújar hi cabia tot Barcelona, tota la Barcelona popular, creativa, la de tots els barris, totes les places i carrers, tots els autors anònims i tots els famosos, la Barcelona dels obrers i els menestrals, dels negociants, dels perduts i els retrobats, dels que han fet història i dels que han patit la història, perquè hi ha moltes maneres de ser de Barcelona. També la Barcelona dels que han nascut a qualsevol lloc, però és igual perquè quan ho van fer eren molt petits. Impossible no emocionar-se llegint el pregó inclusiu i totalment comprehensiu de Pérez Andújar, evocant la Barcelona popular i oberta, la Barcelona de tots i de totes, la Barcelona de les il.lusions, de les frustracions, de les petites esperances i de les grans emocions, penjades als quioscos de les cantonades, cal.ligrafiades amb les plomes i les veus de tots els protagonistes, grans o...

Al passeig de Recoletos se sent la veu engolada de l’ínclit diputat Homs: “La sentència està dictada”. Com el Cèsar rediviu enfrontant-se al vell Pompeu li ha dit al jutge Palomo que en la justícia no hi creu, que li ha vist sota la toga la sentència del fiscal condemnant-lo a les galeres per demòcrata i lleial. La tropa que l’acompanya són les restes convergents de la mateix batalla que lliuren des de fa temps, aplegades a Cibeles per donar-li un cop de mà i fer veure als senadors que el cònsol no es rendirà. Però a Madrid el Manzanares no s’assembla al Rubicó, no hi ha riu per travessar ni sort que valgui un escó, i podria molt ben ser que “l’alea jacta est” del cònsol i exconseller el mantingués presoner al galliner del Congrés. C.A.

             La perspectiva de cinc diades consecutives des de setembre de 2012, amb la participació massiva de ciutadans reclamant la independència, porta a reflexionar no ja sobre la singularitat del moviment capaç d’articular manifestacions d’aquestes característiques, úniques en el concert internacional per la seva organització i la seva estètica, sinó sobre les conseqüències polítiques que s’han anat produint després de cada manifestació, per veure si la magnitud de les mobilitzacions periòdiques, com a fets polítics indiscutibles en si mateixes,   es correspon amb la traducció de mesures concretes que signifiquin un avenç real en el procés cap a la independència.     1.- 11 de setembre de 2012: “Catalunya, nou estat d’Europa” i la superació de l’autonomisme.     Després de l’ensulsiada de la Sentència del TC sobre l’Estatut, que va provocar la manifestació de protesta de juliol de 2010 amb la particip...

Penjaré altra vegada la senyera al balcó sense afanys de victòries ni reclam de cap guerra, aferrada als barrots, al rovell del matí, al rogent de la tarda i a l’estel de la nit. La bandera es fa llengua en el cel de setembre però només per un dia i amb molt poques paraules per recordar-me el repte de dir el nom d’un sol poble estimant-li la terra i la parla comunes. Des d’antic m’ha parlat amb els mateixos mots, quan lluïa fugaç sota el plom del franquisme, voleiava rabent al balcó dels meus pares o a la finestra humil del pis de Rocafonda en senyal de rebuda i no pas de partença, amb les barres de foc de l’ensenya de tots senyalant-nos els solcs de la vinya gemada i cridant-nos a tots a l’esforç de la verema. C.A.

  Potser una crítica raonada a la posició de Pedro Sánchez, fermament arrelada en el “no” a la investidura de Rajoy, hauria de partir no tant del bloqueig governamental que provoca com de la manca de raons polítiques que la justifiquin de cara als seus electors si no se’ls ofereix una alternativa plausible. Després de les segones eleccions,   i superat el pànic del sorpasso de Podemos, Pedro Sánchez ha optat per mostrar-se coherent amb el “no” a Rajoy, però cada vegada més dóna la impressió que darrera el “no” no hi ha cap més proposta, si es demostra la impossibilitat de formar un govern de progrés amb Podemos i es descartada per principi qualsevol entesa amb els independentistes.      A Pedro Sánchez se li acaba el temps per explicar que rere la perseverança en el “no” a Rajoy, amb la qual podien estar d’acord inicialment una bona part dels seus electors, hi ha raons concretes que no només es fonamenten en el refús de Rajoy i les seves polítiques si...

Vela i escuma són dos punts fugissers en el relat del llibre immens del mar que escriu amb tinta blava el pas del temps. Puntegen l’infinit amb el toc lleu d’un instant blanquinós fonent-se en cada pàgina. C.A.