He cregut i per això he parlat

   “L’existència i la mort, pel fet d’estar relacionades amb Déu, són objectes perennes del pensament humà atès que el pensament  no  és indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món determinat”. La reflexió de G.Steiner a la darrera de les seves “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament” ajuda a situar en el context que correspon el “Creure encara? Deu meditacions” de Josep Mª Carbonell (Viena Ed.). En el mateix context de pensament entorn de les preguntes fonamentals de la identitat humana van desgranant-se les reflexions de “Creure encara?”, llibre escrit, segons explicita l’autor a la presentació, “per explicar-me a mi mateix el que crec i penso dels aspectes determinants de la meva vida: món, home, Déu. Creure és la base del meu relat sobre el món i la vida, sobre el sentit de l’acció que nodreix el meu anhel de felicitat i d’esperança”.

    En un moment de profunda crisi del “creïble” en tots els àmbits, l’aportació de Carbonell es pot entendre com un desafiament, un repte, un alliberament del pensament i una esperança, que concentra en el nucli del creure cristià les respostes a les preguntes fundacionals sobre la natura, l’home, el  bé i la paraula, la vida i la mort, la comunitat, l’acció i el silenci. “He cregut i per això he parlat”, la convicció transmesa per Pau en la segona Carta als corintis podria ser el moviment intern, la justificació d’aquestes deu meditacions. Del creure cristià se n’ha de parlar, se n’ha de fer narració, relat, tot referint-lo als grans relats bíblics, evangèlics fonamentalment.

    A més de tractar-se d’una confessió personal, pretén contribuir honestament a la inculturació dels fonaments del creure cristià en el moment actual, tenint en compte que aquesta inculturació sempre serà precària . Què hi podem trobar de significatiu en el sotrac de la modernitat ? Com subratlla Ll.Duch a “Religió i comunicació”, la crisi del relat cristià s’inscriu dins la gegantina crisi gramatical (manca d’articulació de sentit) dels nostre dies, “l’entramat sòcio-lingüístic que havia servit per articular les preguntes últimes ha esdevingut irrellevant”. La mateixa crisi de sentit que analitzen cruament autors com Z. Bauman (“la modernitat sembla més una cultura  del distanciament, de la discontinuïtat i de l’oblit”), citat pel mateix autor, o Byunh-Chul Han a “La societat del cansament”, per exemple (“ la moderna pèrdua de creences afecta no només  Déu o el més enllà sinó també a la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer”), i que apunten que en molts apectes la modernitat i la postmodentitat presenten inquietants trets de premodernitat.

    Enmig de la crisi de relat i de sentit de la modernitat Carbonell apel.la a la virtualitat engrescadora del nucli de la tradició cristiana, amb una determinació sòlida encara que pugui resultar polèmica quan sosté que la modernitat en la seva definició més positiva és hereva del cristianisme (valor de l’individu, solidaritat, justícia, igualtat, fraternitat), tot citant Benedetto Croce (“el cristianisme és la revolució més gran realitzada per la humanitat”), i quan afirma que el relativisme moral és el resultat d’una lectura parcial de la modernitat i la il.lustració.

   Sota els paràmetres conceptuals  de narració i de sentit les reflexions de Josep Mª Carbonell es centren en allò més essencial del missatge cristià respecte de les preguntes fonamentals que determinen la vida humana. Respecte del món i de la natura, es pregunta amb E. Morin quina és “la natura de la natura”. Sense posar en qüestió l’objectivitat científica de la doctrina de l’evolucionisme, no hi és incompatible l’afirmació  de veritat sapiencial i de sentit sobre el seu caràcter d’origen diví que dóna lloc al principi del Credo niceà(“crec en Déu Pare, Abba) , i que arrenca de la poètica del Gènesi. El cristianisme és l’única religió que reconeix i interpreta Déu com a Pare. La meditació s’emmiralla en una cosmologia, per exemple la de T. de Chardin, que cita, i també podria ser la de Pedro Laín (“Evolución y sentido de la vida”): del concepte merament biològic al concepte formalment cosmològic de l’evolució. Diu Laín:“És possible sostenir que en el pensament de l´home s’està pensant a si mateix el Tot de l’univers?”. Respecte de l’home, format segons la mateixa poètica a imatge i semblança de Déu, es fa palès el reconeixement de la filiació originaria de totes les dones i homes, fonament de sentit dels Drets de l’Home. Més enllà de les convencions i normes sobre la solidaritat, hi ha el reconeixement del caràcter fraternal de tots els homes, abans i per sobre de quelsevol convenció. Es parteix també d’una visió antropològica, que podria ser la del mateix Laín (“Qué  es el hombre”), o de l’afirmació del mateix Steiner: “És possible que l’home esdevingués sapiens quan els mitjans lingüístics li van permetre la formulació de la qüestió de Déu”.

    Sobre Jesús, Carbonell subratlla el misteri de l’encarnació de Déu en la història, encara en estat d’ocultació, en una habitud progressiva de Déu i l´home. Troba una base d’aproximació en la teologia apofàtica oriental, que podríem relacionar amb el penetrar en la foscor del no-saber, el “no-saber sabent” dels místics (Fray L. de León, Sta Teresa, St Joan de la Creu). Estem sondejant l’incomprensible. Relat de la història com aliança: Noé i tots els sers vius (“Laudato Sí”!), Abraham (el no-sacrifici que es transforma en promesa de salvació), Moisès i la terra promesa, Jesús i la plenitud dels temps en la humanitat , com a realitat última (un saber que ens precedeix). En Jesús podem formular-nos les preguntes constitutives de  la condició humana: qui som, d’on venim, on anem, què esperem, preguntes que es formulava E. Bloch, de l’Escola de Frankfurt,  al pròleg del seu “ Principi Esperança”.

    Respecte de la paraula i el bé (la predicació de Jesús) Carbonell remarca l’especificitat cristiana: Déu és amor. Amor com acte gratuït, sense esperar res a canvi. Les Benaurances que s’eleven en un torrent de sentit contra la lògica de la mercantilització i el consum, contra la lògica del poder, són l’expressió solemne i definitiva de la bondat gratuïta. En elles rau la veritable lògica del canvi, la ruptura dels valors hegemònics, la interrogació per l’alteritat, l’altre com a font de fraternitat. Convergeixen aquí les visions del Papa Francesc a Lampedusa, contra la “globalització de la indiferència”, la denúncia de la postmodernitat d’U.BecK en el “fer-se individu” (la individualitat al centre, la realització personal com a objectiu) i la constatació de Z.  Bauman sobre “la ceguesa moral i la pèrdua de sensibilitat en la modernitat líquida”.

    Sobre la mort i la vida (passió resurrecció) la meditació reflexiona entorn del sentit més profund de la revelació de Déu al món. Citant Bruno Forte, “el ressuscitat és el testimoni de l’alteritat victoriosa de Déu respecte d’aquest món, d’allò que és Últim respecte d’allò que és penúltim”. L’amor és més gran que la mort. S’ofereix al món un nou horitzó de resistència, d’esperança i d’acció (de mediació crítica i mística.

    Respecte de la la comunitat, Carbonell expressa el seu desig d’Església com una minoria creativa en una societat cada vegada més plural i global, sense poder,  a contracorrent, una força creativa de sentit i d’identitat del món, més interessada en la “influència” que en el poder; oposada a la societat del rendiment, de la competició, actuant en els marges però sortint a les perifèries (dels pobres, de la justícia) de manera contracultural. Significativament G.Vattimo (el filòsof del pensament feble) pensa que “la pressió espiritual de l’Església pot arribar a l’asfíxia, peró oxigena quan actua com a instància contracultural”.

   Sobre l’acció (fe i política, compromís), la reflexió parteix del convenciment:  que “l’escatologia intrínseca a la història no allibera sinó que esclavitza” (Ratzinger). El testimoni personal de l’autor, amb trenta anys dedicat al servei públic des de diferents instàncies, es sintetitza en les següents afirmacions de sentit: la fe desborda l’acció política; no hi haurà mai un ordenament definitiu de la llibertat;  l’acció política no pot caure en el sincretisme, ni reduir la fe a una fe ètica, ni manipular-la en base a principis innegociables (avortament, eutanàsia, matrimoni homosexual…); l’acció política il.luminada per les Benaurances, desplega el seu valor quan està al servei d’una evidència moral.  I en els principis del Papa Francesc  a “Evangelii Gaudium”: el temps és superior a l’espai; la unitat preval sobre el conflicte; la realitat és més important que la idea; el tot és superior a la part.

    Finalment, parlant del silenci (quan la paraula és silenci i acció), el creure demana un exercici permanent de gimnàstica espiritual. Sortir del soroll per connectar amb l’esperit. Deconnectar per tornar a ser. Gimnàstica de la bondat, en comunitat (mediacions), de l’acció i el compromís , acció que venç el desencís, el pessimisme i la indiferència, sabent que els futurs sempre seran “imperfectes” (R.Obiols); gimnàstica del silenci, de la meditació, la  contemplació i la pregària. Convergeix aquí amb les aportacions de G.Magalhaes (“Mirall meu. Una lectura quotidiana dels evangelis”), el valor dels petits gestos persistents com a únic camí per als grans canvis, l’alegria de l’Evangeli que arrela en el cor de la vida. I també s’hi veu reflectit el consell del mateix Byung-Chul Han, la necessitat de relaxació per recuperar “el do de l’escolta”, l’atenció profunda i contemplativa a la que no té accés el jo hiperactiu, l’experiència del Ser (el que és Bell, Perfecte) i la referència de  W. Benjamin a “L’avorriment profund” (“l’ocell del somni que cova l’ou de l’experiència”).  I naturalment l’obra de Josep Mª Esquirol, “La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat”: la integració del que és pròxim i nuclear, quotidià, per tenir cura del que és proper (l’altre) com “un fil conductor per a l’hermenèutica del sentit de la vida”, del rerefons de l’existència humana. El sentit contra l’absurd i el nihilisme.

 (Resum de la presentació de “Creure encara? Deu meditacions”, de Josep Mª Carbonell, al Foment mataroní el passat 15 de juny)