Una descoberta: l'escultor Tilman Riemenschneider



  

 Tots els viatges són propicis per descobrir paisatges, persones, històries, obres d’art, que d’alguna manera els justifiquen, però sempre hi ha alguns detalls inesperats que els fan particularment grats de recordar, sobretot si no t’has entretingut excessivament a preparar-los. Uns dies de recorregut per la Selva Negra alemanya i les regions de Baviera mostren una varietat considerable de paisatges i de punts d’interès, des de l’espessor boscosa de pins melis i faigs de la Scwartzwald, clapejada per amplis redols de verd de cultiu i farratge, sempre puntejades per les confortants masies camperoles, passant per l’exuberància dels rius Rhin, Donau, Lech, Wömitz i Maine, fins a les manifestacions de l’art majoritàriament gòtic i barroc de la zona bavaresa, amb rellevants excepions de romànic (església  d’Altestadt) i rococó (església de Wies, patrimoni de la humanitat).
   
    Cap al final del recorregut, les escultures de Tilman Riemenschneider (1.460-1.531), quasi totes amb fusta de til.ler, van convertir-se per a mi en aquest particular centre d’interès inesperat que et fa recordar gratament el nucli més valuós d’un viatge. Escultor de llarga trajectòria a la francònia, amb taller a la ciutat de Würtzburg, de la que va arribar a ser regidor i batlle els últims anys de la seva vida, durant  la guerra dels camperols, va ser llargament oblidat al seu propi país justament per haver pres partit a favor dels camperols i contra els nobles i la clerecia, opció que li va comportar presó i tortura, a més de l’oblit de la seva obra que no començà a ser revalorada fins a finals del S.XIX. A la Saintjacobskirche de Rothenburg em sorprèn l’expressió moderna del tríptic de l’altar del Sant Sopar que contrasta amb els retaules gòtics dels costats. Hi ha una munió de detalls  que criden l’atenció: l’ornamentació flamígera, la riquesa dels plecs dels vestits donant moviment als personatges, el desafiament de les cares mirant fit a fit l’observador, la gesticulació de les mans, la posició central de Judas a l’escena, acorralant a un Jesús que s’endevina defensant-se amb la paraula.
  
  A l’altar de Maria a la Herrgottskirche de Creglingen aquesta sensació es repeteix, com també a les escultures en marbre dels bisbes-prínceps de la catedral de Würtzburg, a les escultures en pedra d’Adan i Eva a l’exterior de la mateixa, i a l’escultura de Sant Nicolau a l’església d’Ochsenfurt, amb un aire de modernitat i de riquesa expressiva molt allunyada de la plasticitat plana del gòtic. I és que efectivament Riemenschneider és un dels escultors europeus que amb més decisió va emprendre la renovació del tardogòtic i la introducció de les formes i els gustos del renaixement al que llavors era el Sacroimperi Germànic. El seu toc personal es significa sobretot per la mirada serena, amb un punt de nostàlgia, de totes les seves escultures, la mateixa que es reflecteix en els seus autoretrats a l’altar de Maria a la Herrgottskirche, o al descendiment de Crist de l’església de Maidbronn.

   
    Interessat en aquesta descoberta, busco un paral.lel contemporani a casa nostra, al Regne d’Aragó,  i el trobo en les escultures, també en fusta, de Francí Gomar(1.443-1.492), en obres com el cor de la catedral de Seragossa i el retaule del seu mecenes, el bisbe Dalmau de Mur (obra que va ser exposada al Metropolitan), i sobretot en l’obra de Damià Forment (València 1.480 – Santo Domingo de la Calzada 1.540), en les formes serenes i líriques del retaule del monestir de Poblet (1.529) i del retaule de Santo Domingo de la Calzada. El gòtic quedava enrere i començava el renaixement també a casa nostra. Es diu que en el taller de Damià Forment hi va treballar un deixeble de Durero, de qui Forment era admirador. Per reblar el clau de les relacions i influències artístiques, casuals o no, vaig trobar-me a la part posterior del tríptic del Sant Sopar a  Rothenburg, de Riemenschneider, un rostre de Jesús amb la mateixa mirada inquietant d’un dels autoretrats de Durero, contemporani de Riemenschneider i ciutadà de la veïna Nürnberg a la mateixa Francònia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?