Una descoberta: l'escultor Tilman Riemenschneider



  

 Tots els viatges són propicis per descobrir paisatges, persones, històries, obres d’art, que d’alguna manera els justifiquen, però sempre hi ha alguns detalls inesperats que els fan particularment grats de recordar, sobretot si no t’has entretingut excessivament a preparar-los. Uns dies de recorregut per la Selva Negra alemanya i les regions de Baviera mostren una varietat considerable de paisatges i de punts d’interès, des de l’espessor boscosa de pins melis i faigs de la Scwartzwald, clapejada per amplis redols de verd de cultiu i farratge, sempre puntejades per les confortants masies camperoles, passant per l’exuberància dels rius Rhin, Donau, Lech, Wömitz i Maine, fins a les manifestacions de l’art majoritàriament gòtic i barroc de la zona bavaresa, amb rellevants excepions de romànic (església  d’Altestadt) i rococó (església de Wies, patrimoni de la humanitat).
   
    Cap al final del recorregut, les escultures de Tilman Riemenschneider (1.460-1.531), quasi totes amb fusta de til.ler, van convertir-se per a mi en aquest particular centre d’interès inesperat que et fa recordar gratament el nucli més valuós d’un viatge. Escultor de llarga trajectòria a la francònia, amb taller a la ciutat de Würtzburg, de la que va arribar a ser regidor i batlle els últims anys de la seva vida, durant  la guerra dels camperols, va ser llargament oblidat al seu propi país justament per haver pres partit a favor dels camperols i contra els nobles i la clerecia, opció que li va comportar presó i tortura, a més de l’oblit de la seva obra que no començà a ser revalorada fins a finals del S.XIX. A la Saintjacobskirche de Rothenburg em sorprèn l’expressió moderna del tríptic de l’altar del Sant Sopar que contrasta amb els retaules gòtics dels costats. Hi ha una munió de detalls  que criden l’atenció: l’ornamentació flamígera, la riquesa dels plecs dels vestits donant moviment als personatges, el desafiament de les cares mirant fit a fit l’observador, la gesticulació de les mans, la posició central de Judas a l’escena, acorralant a un Jesús que s’endevina defensant-se amb la paraula.
  
  A l’altar de Maria a la Herrgottskirche de Creglingen aquesta sensació es repeteix, com també a les escultures en marbre dels bisbes-prínceps de la catedral de Würtzburg, a les escultures en pedra d’Adan i Eva a l’exterior de la mateixa, i a l’escultura de Sant Nicolau a l’església d’Ochsenfurt, amb un aire de modernitat i de riquesa expressiva molt allunyada de la plasticitat plana del gòtic. I és que efectivament Riemenschneider és un dels escultors europeus que amb més decisió va emprendre la renovació del tardogòtic i la introducció de les formes i els gustos del renaixement al que llavors era el Sacroimperi Germànic. El seu toc personal es significa sobretot per la mirada serena, amb un punt de nostàlgia, de totes les seves escultures, la mateixa que es reflecteix en els seus autoretrats a l’altar de Maria a la Herrgottskirche, o al descendiment de Crist de l’església de Maidbronn.

   
    Interessat en aquesta descoberta, busco un paral.lel contemporani a casa nostra, al Regne d’Aragó,  i el trobo en les escultures, també en fusta, de Francí Gomar(1.443-1.492), en obres com el cor de la catedral de Seragossa i el retaule del seu mecenes, el bisbe Dalmau de Mur (obra que va ser exposada al Metropolitan), i sobretot en l’obra de Damià Forment (València 1.480 – Santo Domingo de la Calzada 1.540), en les formes serenes i líriques del retaule del monestir de Poblet (1.529) i del retaule de Santo Domingo de la Calzada. El gòtic quedava enrere i començava el renaixement també a casa nostra. Es diu que en el taller de Damià Forment hi va treballar un deixeble de Durero, de qui Forment era admirador. Per reblar el clau de les relacions i influències artístiques, casuals o no, vaig trobar-me a la part posterior del tríptic del Sant Sopar a  Rothenburg, de Riemenschneider, un rostre de Jesús amb la mateixa mirada inquietant d’un dels autoretrats de Durero, contemporani de Riemenschneider i ciutadà de la veïna Nürnberg a la mateixa Francònia.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació