Simple consulta o referèndum? (sobre la proposició de llei i el dictamen del Consell)



    

  Per dir-ho planament i suament, després de llegir la Proposició de Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, i de resseguir el detall dels arguments del Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, tant els de la majoria de Consellers que la declaren conforme amb el marc constitucional i estatutari (5), com els de la minoria que no la hi consideren (4), arribo a la conclusió que aquesta proposició de Llei, en la part substancial que recull el concepte i l’objecte de la consulta popular no referendària (article 3.1) és un mal acudit, i, el que és pitjor, una pèssima cloenda jurídica creada artificiosament per donar cobertura legal a la part final del procés tal com ha estat concebut.
    El Govern i la majoria parlamentària que dóna suport a una consulta sobre el futur de Catalunya podien haver prescindit d’entrada de tota pretensió de buscar cobertura legal en l’actual marc normatiu de la Constitució i l’Estatut (de fet, era la decisió més lògica atenent a l’orientació del sobiranisme de prescindir de totes les institucions estatals per insuficients i contràries a l’esperit democràtic del procés), o bé podien  haver plantejat al Govern central i al Congrés el repte d’una consulta referendària, d’acord amb la Llei catalana vigent sobre aquesta matèria (Llei 4/2010), desafiant-lo a negar la seva autorització per a un convocatòria, plenament ajustada a dret, respecte de la voluntat dels catalans per decidir el seu futur a partir d’una reforma constitucional. Però hi havia massa eufòria i massa presses perquè figurés en el cartell del sobiranisme la paraula independència des del primer moment, i en comptes d’optar per la via referendària, que hauria obert un temps molt més llarg de confrontació i de negociació, que es podia haver aprofitat per ampliar el consens parlamentari, es va optar per la pregunta i la data del 9-N, quina proximitat està fent que s’acceleri cada vegada més la fractura dels esquemes més racionals del plantejament polític sobiranista.
     Es va optar romànticament per una sortida de màxims però recorrent al minimalisme de les lleis espanyoles, que es tenia clar de bell antuvi que ni eren aptes ni es podrien ajustar a les pretensions de la doble pregunta. I ara ens trobem amb el que ens trobem: els inspiradors de la pregunta de màxims veuen arribat el moment de  proclamar que cal saltar-se la llei espanyola, i els qui de forma més o menys oportunista s’hi van afegir no tenen més remei d’admetre que la cobertura legal que es busca amb aquesta proposició de llei de consultes populars no referendàries és una maniobra de nominalisme jurídic per poder dir que nosaltres sí que respectem la llei vigent però no ens la deixen complir. Perquè encara que comptin amb el parer favorable de la majoria del Consell de Garanties saben perfectament que aquesta proposició de llei és només una pantalla, que de cap manera servirà per emparar la consulta. Només caldria veure el parer de juristes internacionals si es volguessin esgrimir els arguments d’aquesta majoria del Consell enfront dels arguments de la minoria, i dels arguments del T. Constitucional que seguiran després que es suspengui la seva entrada en vigor. No hi ha color, i un estudiant de dret constitucional arribaria a la mateixa conclusió. Tot això, esclar, si es tracta de calibrar l’ajustament de la proposició de llei a la Constitució i a l’Estatut, perquè aquest és el tema que s’ha posat a debat, i no cap altre.
    Diguem-ho més clar. Com que la vigent llei 4/2010, de consultes populars referendàries a Catalunya requereix l’autorització del govern central per a la celebració d’una consulta, calia buscar la manera de confegir una altra llei que permetés una consulta sobre les mateixes qüestions d’especial transcendència política sense necessitat de l’autorització de cap institució de l’Estat. Amb altres paraules, com que sé que no m’autoritzaràs anar per aquest camí, en buscaré un altre. Molt enginyós, però gens eficaç si es parteix del fet que qui controla tots els espais d’aquest joc del gat i la rata és l’Estat. I així s’ha disfressat de llei de consulta popular no referendària (que no requereix l’autorització de cap institució de l’Estat per a la seva convocatòria!) el contingut de l’article 3.1 de la proposició, que el que fa es construir un híbrid de matèries no referendàries i referendàries (que són les que interessen de cara al 9-N), conceptuant aquestes últimes com “una determinada actuació, decisió o política pública”. En aquesta definició s’està pensant en el contingut de la doble pegunta del 9-N, perquè s’hi pugui encabir. És a dir, si aquesta proposició de llei prosperés ens trobaríem que a Catalunya serien vigents dues lleis que en una part substancial repetirien l’objecte de les qüestions d’especial transcendència política que es podrien dirimir per via referendària (amb autorització prèvia de l’Estat) o per via no referendària (sense autorització). Curiós, si més no.
    Sempre partint de la normativa constitucional i estatutària, i de la intepretació que n’ha fet el TC en matèria de consulta popular referendària i no referendària, els arguments de la minoria de Consellers desfan amb contundència la fragilitat de l’argumentació de la majoria que amb una construcció clarament expansiva de la matèria que pot ser objecte de consulta no referendària, confonen i tergiversen la naturalesa, el contingut i el procediment netament diferentes d’un i altre tipus de cunsulta. Els quatre consellers de la minoria recorden aquest aspecte essencial: el que caracteritza el referèndum és que el subjecte consultat és el cos electoral en la seva integritat, i materialment és un instrument de participació política, que s’exerceix mitjançant el sufragi lliure, és a dir, és una manifestació de la sobirania popular; mentre que la consulta no referendària (incloses a l’article 122 de l’Estatut vigent, de manera genèrica, com enquestes, audiències públiques, foros de participació i qualsevol altra forma de consulta popular) no exigeixen la participació plena de l’electorat, precisament perquè la seva funció no és expressar la voluntat política dels ciutadans sinó la de d’articular voluntats particulars o col.lectives, però no generals, no imputables al cos electoral. Aquesta diferència fa que les garanties procedimentals, de formulació de la pregunta, de convocatòria, de subjectes cridats, de control i d’escrutini, siguin també molt diferents, molt més exigents pel que fa a la consulta referendària, que es porta a terme com si  es tractés d’unes eleccions.
    Així doncs, la proposició de llei pretén donar cobertura a una consulta no referendària sobre un objecte d’especial transcendència política (la independència de Catalunya!) sense respectar les garanties previstes en la llei de referèndum. Els vots particulars  dels consellers Eliseo Aja i Marc Carrillo són particularment expressius respecte de la possibilitat de traslladar a la voluntat exclusiva del president de la Generalitat la decisió de la celebració d’una consulta i la formulació de la pregunta, prescindint del Parlament. Conclou Eliseo Aja: “la posició dominant del president de la Generalitat en un sistema de consultes construït amb tanta ambició pot resultar fins i tot preocupant”.
   No cal dir que jo voldria un referèndum, amb totes les garanties, encara que òbviament no seria vinculant, sobre una pregunta en principi més moderada que la proposada per al 9-N, però que facilités l’ampliació del consens parlamentari, en comptes de veure’m burlat i defraudat amb plantejaments maximalistes. El que em sap més greu, però, és la manipulació jurídica a què es pot arribar. Potser algú, algun dia, se’n penedirà, o si més no coneixerem el relat intern, ara desconegut, de les incidències jurídiques per pressions polítiques en aquesta fase del procés. Evidentment, puc estar equivocat de cap a peus, però sóc un simple advocat interessat en la política del meu país, i vull el millor per als seus ciutadans, i no he participat en l’elaboració d’aquesta proposició de llei, ni, sortosament, formo part de cap Consell. Només expresso la meva opinió, sense estar pendent de cap consulta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9