A Còrsega

  




Després de voltar uns dies per Còrsega, i de seguir amb més o menys entusiasme les indicacions d’una guia turística convencional, m’adono que el millor guia per corroborar el que he vist, i per descobrir els aspectes històrics que donen substància i interès cultural a l’illa, és l’escriptor escocès James Boswell, amb la seva obra “An account of Corsica”. Per pura casualitat, en la curta visita al modest museu de la casa natal de Pascal Paoli, l’heroi històric i llegendari de la independència corsa a mitjan Segle XVIII, enfrontat als dominis genovés, primer, i francès, després, omnipresent en la majoria de les petites localitats de l’illa, llegeixo per sobre unes notes  sobre l’heroi i el seu procés atribuïdes a James Boswell. Relaciono aquest escriptor escocès, bohemi, viatjador i d’esperit llibertari, amb la seva colossal obra biogràfica de Samuel Johnson, el patriarca literari, crític, polític  i social, del Segle XVIII a Anglaterra (l’autor que hi és més citat després de Shakespeare).


   Per a molts crítics literaris, la biografia del Dr Johnson escrita per James Boswell és la millor biografia que mai s’ha escrit, i em soprèn la  cita del seu nom al reduït i hagiogràfic museu de la casa natal de Pascal Paoli, a Morosaglia,  un minúscul poblet perdut al cor de la regió de La Castagniccia, zona ombrosa i de laboriós accés per carreteretes que s’enfilen, dominada i atapeïda pels alzinars i els castanyers que durant un temps van fer possible, per imposició genovesa, una pròspera economia rural. Què hi fa la cita d’un personatge i biògraf tan famós en un lloc perdut i esbalandrat com aquest de Morosaglia?



   Encuriosit, busco els motius de la cita en la biografia del mateix Boswell i trobo que el 1.768 va escriure “An account of Corsica”, que inclou les descripcions d’uns anys anteriors, “The journal of a tour to Corsica and memoirs of Pascal Paoli”. Resulta emocionant i encoratjador contrastar la narració de Boswell, en un anglès planer,  sobre tots els aspectes de l’illa (les peculiaritats geogràfiques,  la descripció dels ports i ciutadelles, els recursos, la vegetació i els animals, els seus orígens des dels temps fenicis esmentats per Herodot, el procés de la seva història encaminada a la culminació amb l’heroi i alliberador Pascal Paoli, amb cites de Plutarc, Plini, Horaci, Virgili, i els trets de l’illa d’Ítaca descrits per Homer, aplicables segons Boswell a Còrsega) amb el que acabo de veure i d’imaginar en el viatge a l’illa per espai d’onze dies, després d’haver-la recorregut de nord a sud.

   ¿Com pot ser que amb una narració de mitjan S. XVIII, d’abans de desaparèixer l’antic règim, no gaires anys després que el Baró de Montesquieu publiqués L’Esperit de les Lleis, a les acaballes de la vida de Rousseau, quan encara no eren previsibles la revolució francesa i el domini imperial del militar d’Ajaccio Napoleó Bonaparte, s’arribi a establir una estreta relació d’interés històric i intel.lectual pel simple atzar d’una lectura motivada per un viatge comú?

   No hi ha dubte que la vida i les vicissituds dels pobles és el que realment interessa, i que la claror del Segle de les Llums, el fecund segle divuitè, encara ens arriba. A començaments d’aquell segle s’havia produït el “victus” català també a mans dels borbons francesos, i cinquanta anys després Boswell, escocès, esperonat pel mateix Rousseau, amb una carta de recomanació que li va enviar personalment, visitava una illa en procés irreversible cap a la dependència francesa, volia conèixer el seu líder Pascal Paoli, establir-hi una relació personal, lloar la seva obra militar d’alliberador i glossar la seva imaginació política i institucional, els seus propòsits sobre el bon govern a partir de la consulta i l’elecció dels millors, el  respecte de les dones, les iniciatives de comerç i d’economia, la determinació per un sistema judicial més just i una constitució que s’encaminava cap a una fràgil i provisòria divisió de poders des del despotisme il.lustrat. Aquest intent va acabar amb la desfeta de Ponte Nuovo el 1.768, i Boswell va fer a Anglaterra campanya de propaganda a favor del poble cors i del seu líder, recaptant donatius per enviar-li canons  de suport contra els francesos. Sense saber-ho, i a distància, va ser durant un temps el Villarroel intel.lectual, escocès, de la resistència corsa contra el francès. Va fracassar materialment, però aquelles idees es van anar obrint pas i concretant a finals de segle i durant tot el segle següent.



   “Els poblets de Còrsega apareixen sovint edificats en els cimals de les seves muntanyes, sobre estimballs de tanta alçada que amb prou feines es distingeixen les seves cases durant el dia; però de nit, quan els pastors encenen els seus focs, el reflex de tanta varietat de llums fa que aquests poblets aeris adquireixin un aspecte pintoresc i agradable”. Amb aquesta pinzellada comença Boswell la descripció de Còrsega en el seu “The journal of a tour to Corsica”, i certament aquest era l’aspecte dels poblets perduts a mitja muntanya, la fesomia de la localitat d’Aullène quan, ja de nit, la vèiem al fons del barranc baixant per la carretereta del port de Vaccia. Còrsega, com ens digué un natural del mateix poble, mestre a Montpellier i funcionari a Algèria fins a la revolució, és una muntanya enmig del mar.


   Però és el mar, la blavor desglossada en milers de tons, sobretot durant les estones de la posta de sol, quan la corona de les muntanyes es desfà en tiretes de color rosat i blavenc, com els decorats sobreposats d’un teatret de cartró, el veritable protagonista de Còrsega. El mar vetllat i protegit per les figures multiformes de les Calanques (barrancs) de Piana, el mar com a àmbit de sojorn de les formacions de pòrfir vermellós de la reserva de Scandola, al golf de la Girolata.


   En la carta de comiat, datada el 23 de desembre de 1.765 a Patrimonio (avui una rica regió de vins),  Pascal Paoli lamenta la poca disposició de Gènova per solucionar de manera civilitzada el conflicte amb Còrsega, i s’adreça a Boswell amb aquestes paraules: “Aquestes embaixades no semblen bons preliminars de cara a la nostra acomodació amb la República de Gènova. Ara estic preparant l’Assemblea en aquesta província de Nebbio. Sobre el dia 10 del proper mes aniré a la província de Capo Corso amb la mateixa intenció, i durant el mes de febrer probablement fixaré la meva residència a Balagna. Tornaré a Corte a la primavera, per preparar-me per l’obertura de la Consulta General. On sigui que em trobi, tindré present la seva amistat i m’agradarà continuar la correspondència amb vostè. Mentrestant, pot ben creure que sóc el seu amic més afectuós”.


   Entre la documentació del moviment de la independència corsa, que Boswell recull en el seu llibre, destaca una “Memòria als sobirans d’Europa” en la que es suplica la magnanimitat dels poderosos del continent per escoltar el just clamor de Còrsega, perquè entenguin el seu dret a la llibertat, per la que ha mantingut tanta decisió al llarg del temps en el decurs de la desastrosa guerra contra Gènova. Resseguint com a turista els mateixos pobles del Nebbio, del Capo Corso, de la Balagna, de Corte (la capital de la independència corsa), i seguint l’eco d’aquestes propostes de llibertat, de Consulta General i de peticions als sobirans d’Europa per una acomodació diferent amb la potència ocupant, tinc la impressió d’haver-me equivocat de país i de segle, em sembla no haver sortit de la Catalunya d’ara mateix.  

   El meu diàleg amb Boswell sobre la realitat corsa i l’enaltiment romàntic de la figura de Pascal Paoli s’acaba bruscament allà on es produeix la desfeta de Ponte Nuovo i comença l’ocupació, encara més fèrria, de la potència francesa, i em nego a l’absurda premonició del que no voldria que ens passés amb el nostre particular Pascal Paoli. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?