"Acomiadaments"

Un torna de viatge, encara amb poques ganes d’enfrontar-se a la feixuga tasca de pensar, i es troba que al Foment (la Blancaneus del cinema de qualitat a Mataró) passen com per sorpresa tres excel.lents pel.lícules: The Reader, Good (que ja havia vist), i una tercera, esplèndida, “Acomiadaments”, del japonès Yojiro Takita, darrer Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa i multipremiada al seu país. I davant la profunditat de la proposta un ha d’aturar-se a pensar per força, i a deixar constància domèstica (pro domo mea) de la riquesa i bellesa d’aquesta pel.lícula que incomprensiblement m’havia passat per alt al moment de la seva estrena. Proposta poètica, i quasi filosòfica, sobre el cos, la mort, l’amor i la vida, d’una sensibilitat abassegadora, servida amb música engendrada al violoncel, el més espiritual dels instruments. Proposta d’un notable impacte visual i estètic, que es va filtrant a través d’una història de professionals de l’amortallament de cadàvers, que sembla al començament un simple acudit, però que de forma progressiva et va portant fins a la contemplació del cos, de l’expressió del que queda del cos quan ja l’ha deixat la vida, com una finestra oberta, encara vital, a una altra realitat, i que al mateix temps connecta directament amb la realitat de la pròpia vida existencial en progressió cap a la recuperació i reconciliació amb un passat borrós i precipitadament marginat, que es projecta vers el futur sobre el ventre de la mare amb el símbol càlid de la carta-pedra, l’equilibri entre la felicitat i les expectatives limitades de la parella, del grup social. Antològic el tractament del cos-cadàver com un objecte preciós que cal preparar i preservar amb els recursos de què ha disfrutat en vida, el vestit, l’aigua com a símbol de purificació i comunió personal, els productes de bellesa que fan el cos més admirable en la mort que en la vida. Antològica la visió, com en un diorama insòlit, de l’espectacle de la incineració a través d’una portella, un altre símbol de la transformació pel foc. Contemplació de la vida a través de la faç dels morts que sembla que s’hagin de posar a parlar. Una proposta oriental destinada a fer reflexionar les ments occidentals que tenim una pèssima relació amb la mort i els seus portants, els morts. Una bufetada emocional per als qui en els nostres esquemes socials de consum estem acostumats a refusar la idea i la imatge de la mort com un tabú. Una profunda invitació a celebrar la mort com un acte de vida que comença amb el tacte amable de la pell, les mans, el rostre, dels qui acomiadem.