Pujol, Puigdemont i la secta socialista

 

 

 És difícil preveure quina orientació acabarà prenent JUNTS després que l’aplicació de l’amnistia acabi concretant-se definitivament pel pronunciament del TC, que espero que es produeixi com més aviat millor i en benefici de tots els encausats i condemnats, començant pel mateix expresident Carles Puigdemont.

  Trobo, però, que hi ha un fonament en l’orientació política de JUNTS que no canviarà sigui quin sigui el pronunciament del TC. Continua intacte en aquest partit, i per tant en el que queda de Convergència dins del mateix, la convicció que representa l’única alternativa possible per garantir l’existència de Catalunya. És una convicció que enllaça directament amb el que sempre ha estat l’essència del pujolisme, el considerar que si el nacionalisme convergent (ara el nacionalisme independentista de JUNTS) no dirigeix el govern de la Generalitat Catalunya no està en condicions d’enfrontar objectivament les seves necessitats com a nació.

  En el segon volum de les seves memòries Jordi Pujol ho manifestava molt clarament desprès de constatar, segons sempre havia cregut, que “CDC és un partit fort perquè va néixer i va actuar- i avui ho fa encara- a contracorrent de les ideologies dominants a Catalunya, les quals, al meu entendre, han tingut efectes negatius per a la nostra societat”. I afegia, d’acord amb la seva cosmovisió particular del socialisme català que divideix entre socialistes de Sant Gervasi i  socialistes del Baix Llobregat, que per a tots ells ”el partit ha estat la seva pàtria, tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital, és una història bonica per a ells i ho és també per a Catalunya, però té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que a ningú altre, el poder els importi per damunt de tot, la tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és; si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu” (p. 404). És as dir, una bonica manera de lloar una experiència vital aliena per immediatament arraconar-la políticament cap a la tendència al sectarisme. Això seria el socialisme català segons Jordi Pujol, una secta. Una secta que, segons ell,  conjuntament amb les altres forces d’esquerra de Catalunya (pensem en el PSUC !!) va representar la ideologia dominant a Catalunya contra Convergència, “amb efectes negatius per a la nostra  societat”.  No cal dir que aquesta societat, que qualifica de nostra, era la sola societat catalana que Convergència, i per extensió ell mateix, representava. Fora del Pujolisme només hi havia sectes que pugnaven per arrabassar el poder a Convergència, la dipositària de la vertadera pàtria dels catalans.

   El segons volum de les memòries de Jordi Pujol es publicà l’octubre del 2009, un any  abans de les eleccions autonòmiques a Catalunya que van posar fi al segon tripartit. Ara, al cap de quinze anys i després del fracàs del procés protagonitzat per la mateixa Convergència, primer, i després pel que en queda al si de JUNTS, Carles Puigdemont insta els seus a mirar el futur amb aquella vella i ben assentada pretensió de titllar de sectari el govern socialista de Salvador Illa. Així ho ha deixat anar en la reunió mantinguda amb els diputats de Junts al Parlament, després d’acusar-lo de tenir l’objectiu de “desnacionalitzar Catalunya i disfressar-lo sota un discurs de normalització” Com feia Jordi Pujol, assegura que el seu partit “és el més interclassista i transversal de la societat catalana, i que és responsabilitat de la seva formació senyalar la deriva sectària que està prenent el Govern de la Generalitat”.

   Res de nou, doncs, a l’univers nacionalista de JUNTS. La sola nació que ells representen contra la secta socialista d’ara i de sempre, en la tradició de la més pura essència pujolista. I així es crida a renovar lideratges...