La gran el.lipsi de Carles Puigdemont

 

  En la conferència d’ahir a Elna Carles Puigdemont va dir fonamentalment tres coses: que després de sis anys i mig defensant la presidència a l’exili, ara que s’obre l’oportunitat de fer possible la restitució, no pot defugir  aquesta responsabilitat; que “renuncia” a formar part de la llista a les eleccions europees i que la seva candidatura “ha d’anar més enllà” de Junts per Catalunya. Ha qualificat l’estratègia de Junts amb el PSOE com substancialment diferent de la seguida per ERC, atribuint-se el mèrit d’haver arrossegat l’Estat al seu camp de negociació. Però ha condicionat el seu retorn a Catalunya al fet que la seva candidatura a la presidència de la Generalitat tingui prou recolzament electoral com per optar a la investidura.

   És a dir, una proclamació cesarista per damunt dels partits que reclama la restitució de la presidència en la seva persona perquè l’ha defensada durant més de sis anys i mig a l’exili. El que no deixa de ser una operació electoralista per convertir la necessitat de buscar una sortida a la seva situació d’exili en una sublimació política personal, com si el temps s’hagués aturat el mes d’octubre de 2017. Això sí que es fer de la necessitat virtut aprofitant (amb condicions!) la porta que li pugui obrir l’amnistia.

   Un discurs que gira entorn d’una gran el.lipsi: les institucions de la Generalitat no han funcionat durant aquests sis anys i mig perquè ell estava a l’exili. Sense ell la presidència de la Generalitat no era res, ni la del seu alumne avantatjat Quim Torra i encara menys la del seu acomplexat  contrincant Pere Aragonès. D’això se’n diu escamotejar tot el treball de les institucions, des d’octubre de 2027, en benefici propi de cara a les eleccions del proper 12 de maig, tant les governades des de les pròpies files de l’independentisme com les que puguin en el futur ser governades per qualsevol altre partit. Fora d’ell no hi ha salvació.

   Sí que és veritat que les institucions s’han vist afeblides durant tot aquest temps, per causa precisament del govern del procés del que ell va ser el protagonista estel·lar en la fase més decisiva. Per enfortir-les no convé rescatar Puigdemont sinó procurar que pugui tornar tranquil.lament  i que es retiri del tot de la política.