Desconcert independentista

 

  El resultat de les municipals del passat 28M va provocar d’inici una sorpresa desagradable en el camp independentista, sobretot per la pèrdua de 300.000 d’ERC a nivell de tot Catalunya i pel pèssim resultat a l’Ajuntament de Barcelona amb només 5 regidors. El vot independentista ha passat del 44,6% global de les municipals del 2019 al 40,07% del 2023, és a dir, una pèrdua del 4,53%. L’augment de Junts, que passa del 16% al 18,35%, es deu a l’excel.lent resultat a l’Ajuntament de Barcelona on concentra el 27 % del total dels seus vots. Els excel.lents resultats d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona el 2019 (10 regidors) van suposar-li només el 19’58% del total que va obtenir a Catalunya.

   El politòleg Toni Rodon ha gosat concretar, fent la mitjana de diferents estimacions a partir de les dades de resultats electorals per seccions censals, el transvasament de vots d’altres partits a Xavier Trias que li han suposat els 11 regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Segons aquesta inferència, l’augment de vots de Junts, que obté quasi el doble de vots dels que va obtenir a l’Ajuntament de Barcelona el 2019, prové sobretot dels votants d’ERC i dels votants de Manuel Valls el 2019.

   Si s’admet la correcció d’aquest càlcul, no és difícil treure la conclusió que, a banda de l’abstenció que va perjudicar especialment ERC, els resultats de Junts a l’Ajuntament de Barcelona emmascaren en part els  seus resultats globals a Catalunya i que de l’anàlisi de la seva composició i procedència es dedueix que Xavier Trias recull les expectatives del vot més pragmàtic d’ERC i del vot conservador d’una bona part de l’elit social i econòmica, infinitament allunyada dels sectors radicals de Junts que representen  Puigdemont i la seva presidenta Laura Borràs.

   Manuel Pérez titulava el seu  article del dia 30 de maig a La Vanguàrdia amb la il.lustrativa expressió de “Les esperances de la burgesia”, referint-se al clima de celebració amb què El Cercle d’Economia va rebre els resultats de Trias a l’Ajuntament  de Barcelona.  “Ahir, sostenia Manuel Pérez, els socis del Cercle  i els seus convidats es van reconèixer entre ells com a partícips de la mateixa opció i del mateix triomf”. Es tracta, evidentment, de l’opció sociopolítica  que va representar Convergència i que repunta amb força en el triomf de Xavier Trias. La conclusió que el periodista extreia d’aquella sessió del Cercle d’Economia, a la que van assistir de convidats Josep Borrell i Salvador Illa, no podia ser més evident: “El resultat suposa una injecció de moral per a un patriciat econòmic que portava més d’una dècada sense assaborir la mel del triomf, ni tan sols parcialment”.

 Si els resultats de les municipals subratllen els límits i contradiccions de l’àmbit independentista, la sobtada convocatòria de les generals incrementa el desconcert de Junts i ERC. En una primera reacció, la proposta del president Aragonès de formar un front comú de l’independentisme donant per feta una victòria de la dreta i l’extrema dreta el 23J (posant el carro davant del bous), significava un retrocés a la llista del sí de fa quasi vuit anys, una regressió del tot contradictòria amb el ventilat pragmatisme d’ERC en la present legislatura que l’han portada a la ruptura del govern i a la ruptura amb Junts. Oriol Junqueras es va encarregar d’interpretar la proposta del president, senyalant que no es tracta de buscar una llista única sinó d’aconseguir acords programàtics de mínims, incloent en aquests mínims la defensa de la llengua i l’escola catalana, el final de la repressió i la defensa del principi democràtic del dret a l’autodeterminació l’amnistia.

   Sembla que en la recent cimera a Ginebra entre ERC i Junts els mínims d’Oriol Junqueras es concreten sobretot en la recerca de majories independentistes en la formació dels nous Ajuntaments. El vaivé de les relacions entre ERC i Junts no pot dissimular la profunda distància que els separa ni el despropòsit d’un govern en minoria que probablement és el gran causant de l’abstenció.

   Tornar ara a un front comú es reeditar les vaguetats que van intentar justificar la llista de Junts pel Sí d’agost del 2015, per bé que ara ERC, escaldada per aquella experiència, no vulgui sentir parlar d’una altra llista conjunta. Entre aquell Junts pel Sí i la situació present que agafa l’independentisme amb el peu canviat pels mals resultats de les municipals i la incertesa de les generals després de la sonora fractura del govern, es concreta la impossibilitat de donar resposta a la pregunta maleïda que plantejava F. Marc Álvaro a ERC en el seu article del passat dia 1, reproduint la ja formulada el desembre del 2017: “Què pot oferir que il·lusioni al seu electorat un partit l’objectiu històric del qual avui està situat en un demà indeterminat?” La pregunta a ERC és perfectament extensible al conjunt de l’independentisme que d’elecció en elecció veu més difuminats els seus objectius  en un futur cada vegada més indeterminat.