CAPÍTOL IX (i últim) de la CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012-2022). El procés s'encamina al seu final

  

Amb el IXè Capítol finalitzo la CRÒNICA D’UNA DÈCADA PERDUDA (2012-2022) que aplega la totalitat de comentaris penjats al meu blog sobre l’evolució del procés, des de juliol de 2012 fins a desembre de 2022.

   En aquest darrer capítol, entre setembre de 2021 i desembre de 2022, es fa cada vegada més evident la distància entre Junts, ERC i la Cup que porta a la fractura del govern amb la sortida de Junts l’octubre de 2022. Abans de la fractura, la direcció radical de Junts s’encarrega d’anar-la preparant, de manera que la seva consumació acaba sent inevitable mitjançant una pírrica consulta a les bases. És la fi del procés. Després de la fractura ERC queda en solitari en un atzucac insalvable de governació.

    De la totalitat de comentaris d’aquest darrer període, que es poden llegir sencers en el PDF que adjunto al final, destacaria els següents amb una breu extracte:

   Abans de la fractura

20 de setembre 2021. Dissimulació i autoengany (p.4)

“El que ja s’havia fet evident durant l’agònic període de negociació per a la formació del nou govern amb ERC després de les eleccions, amb ultimàtums creuats, s’ha repetit de manera més profunda aquesta setmana passada amb la determinació del president Aragonès de vetar la presència dels noms proposats per JuntsxCat (el mateix Jordi Sánchez, Turull i Nogueras, que no formen part del govern de la Generalitat) a la taula de negociació amb el govern de l’Estat. No es tracta, efectivament, d’una discrepància per qüestió de noms sinó d’una demostració descarnada de la diferència substancial d’estratègies d’ERC i Junts que condiciona la subsistència de la present legislatura.”

9 de novembre 2021. Un moment  gandhià per a Catalunya? (p.13)

“L’estratègia de lluita noviolenta organitzada remet al que el mateix Jordi Cuixart ja exposava des de la presó de Lledoners l’agost de 2019 en el pròleg al llibre de Ramin Jahanbegloo,“L’obligació moral de desobeir”: “Davant la forta opressió sempre sorgeixen els mecanismes més sòlids de resistència. I estic convençut que, units en la diversitat, sabrem projectar el moment gandhià de Catalunya per assolir totes i cadascuna de les conquestes que ens proposem... “

     “Entre els mesos de maig i octubre de 2.019 el filòsof i professor Josep Maria Ruiz Simon va publicar a La Vanguàrdia un seguit de columnes que resseguien els fonaments de la teoria-doctrina actual sobre la no-violència i  la desobediència civil, en paral.lel als fets que en aquells dates es produïen a casa nostra. Qui les vagi seguir amb un mínim d’atenció va poder explorar les bases d’aquestes doctrines, els seus límits, la seva utilitat, els seus propòsits i els riscos que comporten per a la convivència, en contrast amb la utilització instrumental, interessada, que el procés n’ha vingut fent”

16 de febrer 2022. El consens segons Pere Aragonès (p.32)

“La paraula consens en el discurs del president sona més a eufemisme que a proposta política mínimament creïble. És un recurs a una paraula atractiva que en el seu cas resulta buida de contingut però que li serveix alhora per fer l’ullet a l’oposició i mirar de superar les constants i greus desavinences dins del propi govern. La societat catalana de després del procés no és precisament una societat de consens, i parlar-li a hores d’ara de la necessitat de preservar els consensos bàsics per fer inevitables l’amnistia i l’autodeterminació, obviant el fracàs de la unilateralitat dels últims deu anys sense haver gosat treure’n cap lliçó, es podria qualificar, en el millor dels casos, de broma de mal gust”.

20 de febrer 2022. Preservar el sentit de la immersió lingüística (p.34)

“Quin sentit tenia l’experiència d’immersió lingüística en català que s’inicià el curs 1.983-84 a les escoles públiques de Santa Coloma Gramenet? La resposta a aquesta pregunta penso que s’ha de buscar en la Llei de Normalització lingüística a Catalunya d’aquell mateix any 1.983, en quin article  14 es concretava que “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament en tots els nivells educatius (apartat 1er), i que  La llengua catalana i la llengua castellana han d'ésser ensenyades obligatòriament a tots els nivells i els graus de l'ensenyament no universitari (apartat 3er), amb l’objectiu de fer possible que tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics (apartat 4art)”.

3 de maig 2022. La via ferrada de Raimon Obiols (p.37)

“L’últim llibre de Raimon Obiols (“El temps esquerp. Dotze apunts contra la decepció política”) és una finestra oberta que mira de proporcionar ventilació a la saturació del temps que ens toca viure, a l’aire que ens esdevé cada vegada menys respirable. I és també una mirada reflexiva, una escolta atenta de la multiplicitat de veus que poden ajudar-nos a interpretar aquest temps esquerp des del camp de la sociologia, de la història, de l’economia, de la literatura i, naturalment, de la política, per continuar endavant aplicant-t’hi uns pocs principis discriminants i normatius a partir de la decència de la gent corrent, l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.

  La reflexió de Raimon Obiols és profunda i respectuosa alhora. No imposa, proposa. No denuncia ni pontifica sinó que exposa, analitza i en treu conseqüències, tocant de peus a terra encara que sigui a mitja llum, valorant el coratge de la concòrdia i la doble regla d’una bona cavalcada: prudència i audàcia”.

23 d’agost 2022. Hipocresia (p.40)

Sí, hi ha hagut de part de Laura Borràs sobreactuació, afany de protagonisme, moltes dosis de narcisisme i un cert grau de cinisme en aquest comportament, però el que penso que sobresurt és la faceta de la hipocresia, el voler aparentar una actitud de confrontació radical que no es correspon ni amb la seva posició personal ni amb la del seu partit perquè hi ha massa a perdre econòmicament i polític   Parlant entorn del que qualifiquen com a “Democracias del odio” a la revista La Maleta de Portbou (novembre-desembre de 2.021), caracteritzades per lideratges divisius a partir de la polarització populista, els professors Daniel Innerarity i Serge Champeau es fan aquesta reflexió: “Debemos interpretar bien ese odio y tomárnoslo con toda la seriedad que merece. Pero no más. En este sentido, la filósofa y psicoanalista francesa Cyntia Fleury ha llamado la atención sobre la hipocresía del odio que se practica en esas sociedades populistas que son belicosas bajo la condición de no tener que pagar ningún precio por ello; vendrían a ser esos dos minutos de gloria pronosticados por Andy Warhol y que permiten a cada uno vomitar y volver luego a su inacción y su ineptitud. Son provocadores que afortunadamente no incendian  más que las redes, declaraciones de odio que no le sacan a quien las emite de su zona de confort... El desorden y el caos tendrían un precio demasiado alto para todos. Este odio pacífico es, de hecho, profundamente hipócrita, se ejerce en un marco que fingen querer subvertir”. Una edició prèvia, resumida, d'aquest article havia sortit al Suplemento Ideas de El País, el 7/2/21.

Després de la fractura

10 d’octubre 2022. La fi del procés (p. 48)

“Com reconeixen alguns dels seus líders i protagonistes destacats, des d’Òmnium fins a dins mateix de Junts, el procés ha arribat al seu terme després de la implosió del govern Aragonès i la demostració descarnada de les diferències  irreconciliables de programa i de lideratge d’ERC i Junts. El procés, que semblava que no s’acabaria mai, ara s’ha acabat i la seva conclusió consisteix en el trencament del govern en un moment particularment greu de la situació social i econòmica del país. El relat del procés, tot i la seva potència mobilitzadora, no ha arribat a cap conclusió de sentit fonamental respecte del que els seus protagonistes prometien, l’esdeveniment de la República Catalana en un termini curt de temps. Al contrari, ens ha deixat un país malalt, amb la representació política progressivament degradada, l’economia afeblida, les institucions menystingudes i la societat dividida”.

17 d’octubre 2022. Un atzucac insalvable de governació (p.52)

“ERC i Junts, en canvi,  han trencat de manera irrevocable. La ingovernabilitat de la Generalitat està assegurada després de les properes eleccions autonòmiques, que no tardaran (després de les municipals?, després de les generals?), pels termes amb què s’ha produït el trencament del govern Aragonès. La retòrica de la unitat de l’independentisme  ha mort d’inanició, i els programes i lideratges respectius dins del mateix bloc han signat la incompatibilitat irreversible, per ara i per les eleccions que vindran. L’atzucac d’un altre govern de coalició de Junts i ERC, amb el suport de la CUP, ja no tindria sortida possible. Una recent enquesta del Gesop continua donant una majoria parlamentària independentista, però algú pot considerar creïble un altra coalició de govern independentista d’aquí un any?”

9 de novembre 2022. Oriol Junqueras i el principi de realitat (p.57)

 “Però Oriol Junqueras esquiva aquest principi de realitat. En lloc de mirar endavant, com proposava fa només un any i mig, torna a mirar endarrere. Ha afirmat que el PSC primer ha de fer passos per “reconciliar-se amb un 80% de la societat catalana per poder pactar pressupostos”.  Deixant de banda el que pugui significar aquesta reconciliació prèvia que exigeix del PSC amb el 80% de la societat catalana, essent així que el PSC va ser el partit més votat a les darreres autonòmiques, Oriol Junqueras no toca de peus a terra o pateix una forma d’estrabisme polític que no li deixa enfocar el mateix objecte adequadament. La realitat que fa un any i mig s’havia de tenir en compte, prescindint de Junts, ara s’ha fet molt més urgent.

Oriol Junqueras continua encallat en els condicionants del procés que desfiguraven la complexitat de la realitat deixant-ne veure només una part, la que centrava l’interès de l’independentisme exclusivament. No pot continuar dirigint ERC com si la realitat del procés fos la mateixa de fa uns anys. El procés s’ha acabat i cal modificar el patró d’acció política que el va presidir, la pretesa hegemonia de les forces independentistes com si la resta no existís. L’oferta disponible del PSC per negociar i facilitar l’aprovació dels pressupostos per al 2.023 no hauria d’estar condicionada per cap exigència prèvia, i menys la que barreja el futur immediat de Catalunya amb l’interès per tornar a considerar prioritària la relació amb Junts, una relació mil vegades fracassada i ara definitivament caducada”.

29 de novembre 2022. Bloqueig del referèndum escocès (p.66)

“El referent escocès perd l’encant que tenia, com també el referent quebequès al que s’aferrà el president Aragonès en el darrer debat de política general, immediatament abans de la implosió del govern amb la sortida de Junts. Cap dels dos referents passa la prova de veure reconegut el dret a l’autodeterminació per sobre de la legislació vigent, principi sobre el qual es va bastir tota la teoria de la legitimitat del procés català per procedir de manera unilateral amb el referèndum del 2.017.

   El TS britànic deixa clares dues coses: I) la Llei d’Escòcia de 1.998 no permet que el Parlament escocès convoqui un referèndum d’independència sense autorització, al tractar-se d’una competència reservada a la sobirania del Parlament de Westminster, i II) no existeix un dret d’autodeterminació al marge o per sobre de la sobirania del Parlament britànic. És molt significatiu que en aquest segon punt el TS britànic invoca la mateixa doctrina del TS del Canadà al que es refereix explícitament: “el dret a l’autodeterminació externa” —és a dir, a la secessió— només és d’aplicació “en situacions d’antigues colònies, allà on un poble és oprimit, com per exemple sota una ocupació militar estrangera, o quan a un grup definible li és negat un accés significatiu al govern per a cercar el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural”.

   EPÍLEG

  9 de gener 2023. La mentida més bonica (p.71)

“Penso que la novel.la de Francesc Serés  és una aproximació tangencial a la mentida del procés perquè tracta l’evidència de la mentida des d’un sol angle, el que representa la manca de preparació de res que es pogués defensar de part dels polítics protagonistes del procés que prometien la independència. Des d’aquesta visió simplificadora la responsabilitat recau només en aquests protagonistes, com si la credulitat generalitzada d’aquesta mentida en la major part de d’independentisme no hagués contribuït irresponsablement a la seva divulgació i persistència. En les reflexions dels professors de la novel.la es repeteix constantment la constatació que “no hi havia res preparat”. Amb un mínim de realisme històric (els professors ficticis són també professors d’història a la novel.la) convenia aprofundir en la veritat de la manca de posicionament crític dels enganyats respecte de la mentida mentre es proposava (durant deu anys!),  sense esperar al buit final per veure la manca de preparació de res que es pogués defensar. La mentida era una mentida compartida de part dels mentiders i de part dels que se la van creure, i continuen creient-se.la”