Aquesta vegada no

 

 El passat dijous hi va haver eleccions al Col.legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Pugnaven dues candidatures, la de Maria Eugènia Gay i la de Gonçal Oliveros, distanciades, no ja per les qüestions de serveis als col.legiats o de relacions amb l’administració de justícia, sinó per una qüestió  directament vinculada amb la situació política actual. La candidatura de Gonçal Oliveros no es presentava obertament com la candidatura sobiranista enfrontada a una suposada candidatura unionista i continuista, la de M. Eugènia Gay, però el recolzament de la ANC li conferia del tot aquesta qualitat, que per altra banda ratificaven altres membres destacats de la mateixa candidatura (entre els quals em va sorprendre la de l’exjutge Elpidio José Silva Pacheco, per suposat no sobiranista i amb antecedents molt poc presentables).

  El col.lectiu de companys advocats ha optat per la renovació de M.E.Gay com a degana, i per primer cop per ll’elecció de la totalitat dels càrrecs de la seva candidatura, vicedeganat, secretaria i vocals. Ha guanyat per més d’un 10% de diferència de vots respecte del candidat Gonçal Oliveros. L’increment de participació en aproximadament un 3%  de les eleccions del 2017, tot i continuar sent mol baixa, ha propiciat la ratificació de la degana, i molts col.legiats titllaran el resultat com una continuació de l’estasblishment.

  Aquests vegada l’intent d’ocupar des d’instàncies sobiranistes la direcció d’una institució representativa d’un col.lectiu amb tradició i repercussió social importants, com és l’ICAB, no ha donat resultat, contràriament al que va succeir en les eleccions a la Cambra de Comerç i a la UB, amb candidats guanyadors en clara sintonia amb l’ANC.

  L’ICAB és una institució d’una immensa pluralitat entre els col.legiats, social, econòmica, cultural, religiosa i ideològica. Seria difícil d’entendre que un col.lectiu com aquest optés per una direcció condicionada externament per les directrius de l’ANC en aquests moments. Quan vaig escoltar Gonçal Oliveros dient que la seva candidatura era l´única que garantia la defensa dels drets fonamentals, em va venir el cap el que podien pensar una majoria de companys que potser mai han votat a les eleccions del Col.legi però que estan situats en coordenades polítiques molt allunyades. La candidatura sobiranista podia servir els interessos d’un col.lectiu important dins del Col.legi, però penso que posar per endavant un enunciat tan exclusivista com el que deixava anar Gonçal Oliveros no podia representar la pluralitat de la institució.

  Aquesta és la qüestió que es planteja a l’hora de valorar quina és la millor manera de defensar els drets de les persones i les institucions des de l’ICAB: cal partir dels grans enunciats que es proposen des d’instàncies respectables però externes i partidistes, com l’ANC, o cal partir de l’aproximació d’una pluralitat de visions parcials però enriquidores com la que reflecteix el propi Col.legi? On ens porta l’intent de polititzar en una sola direcció el Col.legi en aquests moments? Els drets fonamentals quins són i com es defensen?