La violència per la violència

 


  A mida que passen els dies i es repeteixen els actes  de vandalisme al carrer es veu més clar que el recurs a la protesta a favor del dret d’expressió per l’empresonament de Pablo Hasèl està sent  aprofitat com a pretext per una minoria disposada a crear situacions d’extrema violència i d’enfrontament amb la policia. L’aprofitament es produeix en perjudici de la societat en general i en particular en perjudici d’aquells (la majoria) que de bona fe podien pensar que la seva assistència a les manifestacions contribuïria a la defensa cívica d’aquell dret i a la reforma del delicte d’injúries en el codi penal.

   D’altra banda, és clar que aquestes explosions de violència arrelen en un terreny propici abonat per un sentiment de frustració que té causes múltiples covades en els últims temps i en la situació de desempar en la que es troben els sectors més desprotegits de la nostra joventutat, en situació d’atur i de precarietat. En una columna d’ahir a La Vaguàrdia Francesc-Marc Álvaro criticava la prèdica dels qui justifiquen la violència amb el recurs dels joves sense futur i la ràbia que ha de sortir per algun lloc. “En general, escrivia Marc Álvaro, qui emet aquesta prèdica no explica mai el mecanisme que converteix el mecanisme de frustració en voluntat de cremar-ho tot”. La frustració no té perquè engendrar violència.

  Una altra cosa és la transformació del sentiment de frustració en un sentiment d’ira capaç de desembocar en la violència per la violència. Z. Bauman a “Retrotopía”, la seva obra pòstuma, parla de la creixent freqüència d’actes de violència imitatius, un espècie de copycat com a símptoma d’un cert retorn al món de Hobbes. Quan aquesta ira es desferma en actes successius de violència, diu Bauman, la violència es fa autotèlica, té sentit per ella mateixa independentment de cap altra causa, ella és el seu propi motiu i el seu propi fi. La violència sense sentit, afegeix Bauman tendeix a ser autopropagodora i autoamplificadora.

  Una bona part d’aquesta violència autotèlica, sense sentit, de recurs a la violència per la violència, ha passat a protagonitzar el final de les manifestacions d’aquests dies que, com si es tractés d’un ritual preconcebut, desemboquen en un seguit d’actes vandàlics i d’enfrontament amb la policia.

  Z. Bauman parlava també d’un cert retorn al món de Hobbes, al Leviatan que havia de garantir la guàrdia i la seguretat del territori. Però va ser Max Weber qui va atribuir a l’Estat el monopoli de l’ús legítim de la força física en un espai físic per assegurar la convivència de la comunitat. Aquest controvertit monopoli, que es concreta en l´ús de la policia com instrument fonamental per preservar la convivència, pot tenir molts detractors i ha de ser objecte de crítiques justes quan no s’exerceix de manera proporcional i ajustada als drets dels ciutadans, però és un dels pilars de la societat del benestar.

  Quan aquest pilar és posat sistemàticament en qüestió pels mateixos que tenen la responsabilitat de vetllar per la convivència, la seguretat i el benestar dels ciutadans, vol dir que ens trobem davant l’enorme paradoxa d’admetre com a normal la violència autotèlica, sense sentit, des de l’interior del propi sistema. Els Mossos han passat de ser la nostra policia a ser la policia que actua sota la sospita constant d’una part important del radicalisme independentista. Quan diuen que cal canviar el model de policia apunten a un mètode de confrontació en el que el col.lapse social desemboqui en un altre model de societat. El silenci, quan no la connivència, del Govern i dels sectors majoritaris de l’independentisme només s’entén si han optat per prioritzar la necessitat de formar govern amb els radicals per sobre de l’imperatiu de mantenir la convivència. 

  Aquests sectors deserten de la seva responsabilitat. Perden autoritat a marxes forçades, i s’exposen a perdre també el poder de la policia. O potser és això el que busquen, demostrar que som les víctimes d’un Leviatan exterior? Perdre autoritat i perdre poder per la via del menysteniment de les institucions, ara també de la policia. Tot en el mateix paquet.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat