Perdre el temps

    

 El judici de l’1-O té moments de tots colors i alguns apunten cap a la comèdia tràgica. Ahir, per exemple, l’últim testimoni de la tarda va ser una guàrdia civil que va declarar a instància de l’acusació i que havia intervingut en la requisa prèvia de material per al referèndum, i  tambél’1-O a Sant Martí Sesgueioles amb el grup de la guàrdia civil desplaçat per impedir la votació en compliment del manament judicial de suspensió. L’interrogatori va emular els efectes d’una pel.lícula de Berlanga, sigui dit amb tot el respecte per l’acusació, les defenses i sobretot per la mateixa declarant que no es va sentir gaire bé ni aquell dia ni en el moment de la declaració.

   Sant Martí Sesgueioles, com va recordar le defensa de Junqueras, és un poblet de 371 habitants, el més petit de la comarca de l’Anoia. En l’aproximació del comboi policial a la població, va explicar la testimoni,  es van trobar que dos camions els van barrar el pas en un polígon industrial, tot i que van accedir a deixar-lo lliure prèvia la multa corresponent. A l’entrada del poble, va continuar explicant,  hi havia palets i tractors per impedir igualment el pas,  la gent cridava, insultava, feia gestos amb les mans i avisava amb botzines de la seva arribada. Ja en el col.legi “electoral”, on van arribar a peu perquè havien hagut de deixar els vehicles a més de dos-cents metres,  van trobar-se amb un grup de setanta  o vuitanta persones amb les mans entrellaçades i amb cadires i taules al davant a mode de barricada. Fins aquí el primer acte.

  Continua el segon acte amb el comentari del binomi de mossos presents al lloc, en el sentit que ells no havien pogut fer res i que miressin de parlamentar amb els concentrats. Missió impossible, va concretar,  perquè tot seguit es van reemprendre els càntics i els insults. No hi va haver agressions ni llançaments d’objectes, ni amenaces, només insults. L’alcaldessa del poblet s´hi va dirigir per preguntar-los “què veniu a fer aquí?”, i en explicar ells que anaven a complir amb el manament judicial els va replicar amb un enigmàtic  “mentre estigueu aquí no fareu res més”. La narració del final del segon acte va consistir en la decisió dels guàrdies de contenir la gent i obrir-se pas en un lateral de la concentració per entrar al despatx de les urnes, mentre “la massa” volia superar el cordó policial amb empentes.

  Comença el tercer acte amb la sorpresa majúscula de la missió: en accedir al lloc desitjat de les esperades urnes el que hi van trobar va ser una urna de cartró del 9N amb unes quantes paperetes al costat. Al cap d’un dies van saber,  per comentaris que van sentir de la mateixa alcaldessa, que tot havia estat una presa de pèl, una simulació, perquè s’havien canviat les urnes i s’havia fet la votació en una casa particular. L’enfrontament, va concloure la testimoni, no va servir per res, tot allò es podia haver estalviat.

   Comença el substanciós epíleg de la representació amb l’interrogatori de l’advocada de l’Estat que, potser una mica sorpresa pel relat, es limita a corroborar amb la testimoni que havien perdut el temps  després d’haver-se demostrat una actitud hostil envers els guàrdies. L’epíleg segueix amb l’interrogatori de les defenses que constata que de les gravacions de vídeo que es van adjuntar a l’estat es va treure l’àudio amb expressions tan significatives com aquestes: “una hostia en la parte lateral..”,”pinchazos”, “si a uno no le he roto una costilla poco le ha faltado”, ”hijos de puta…”. La testimoni no sap res d’aquests comentaris ni del que pugui significar un “pinchazo”, com tampoc sap res d’un encaputxat que suposadament els va ajudar a treure les taules i les cadires i que després va marxar amb els vehicles policials. El que sí sap la testimoni és que aquelles taules no havien  servit per fer un berenar. L’obra finalitza amb el reconeixement de la testimoni d’haver sentit en algun lloc allò de “a por ellos”.

  La representació podria servir ben bé de metàfora perfecta de tot el que va passar l’1O: un grup policial buscant obsessionadament el sant grial de les urnes, passant a cops per entremig de concentrats que canten i insulten i que juguen a la simulació d’un referèndum amagant les urnes de veritat i ensenyant les de cartró. D’això la fiscalia en diu rebel.lió. Una rebel-lió amb porres de veritat i urnes de cartró, perquè de fet totes eren de cartró ja que de cap manera podien complir amb la finalitat que havien dissimulat els organitzadors de la festa. En aquesta festa, com ha vingut a dir la Secció Tercera de l’Audiència de Barcelona i va donar a entendre el major Trapero en la seva declaració, el millor que podia fer la policia era no intervenir. No intervenir per no perdre el temps.

  Mentre la policia perdia el temps, on estaven els que pocs dies abans, el dia 28 de setembre, havien jugat a lladres i policies durant la reunió de la Junta de Seguretat, calculant la manera d’acabar guanyant sense ensenyar les cartes? Tots vam acabar perdent, i perdent el temps. Millor dit, matant el temps en el pitjor sentit. Un temps que ens costarà molt de recuperar. Encara avui el president fa ostentació d’aquesta pèrdua de temps jugant al joc dels llaços i de les pancartes al balcó de la Generalitat. Més que comèdia, tragèdia.