D’una Sentència ideològica a una Sentència política





  Després de llegir la Sentència del T. Suprem en el Recurs de Cassaciócontra la Sentènciade l’ Audiència Nacional pels fets de juny de 2011 (“Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades”), per la que es condemna a vuit participants a la pena de tres anys de presó per a cada un d’ells com autors del delicte de l’article 498 del C.Penal  (acció de força, violència, intimidació o amenaça greu contra un parlamentari per impedir que assisteixi a les seves reunions), arribo a la conclusió que si la Sentència de l’Audiència pecava d’un excés de retòrica a l’hora de valorar els drets de reunió, manifestació i llibertat d’expressió, enfront dels drets de representació i de participació política concretats en les funcions dels parlamentaris, aquesta Sentència del T. Suprem peca d’una falta de fonamentació de les autories concretes que la situa perillosament al caire de la resolució política. Diria que hem passat d’un excés de retòrica ideològica a una justificació condemnatòra de base política, i que en tos dos casos en surt perjudicat el sentit exclusivament jurídic que s’haurien d’atribuir les resolucions judicials.
   El T.Suprem apunta amb contundència contra el biaix de la valoració dels drets constitucionals en joc efectuada per la primera Sentència, perquè considera que altera les claus constitucionals que han de presidir la tasca jurisdiccional de ponderació. En aquest sentit, hi estaria totalment d’acord. Penso que l’Audiència es va excedir en les seves consideracions per justificar la manifestació com una forma adequada de defensa de la Constitució i dels seus continguts bàsics en un moment de crisi generalitzada en què els més perjudicats són justament els que no tenen accés als mitjans de comunicació. Amb aquest excés de retòrica entrava en el perillós terreny d’una presa de posició ideològica, en defensa de la manifestació en el seu conjunt, que per altra banda era del tot innecessària per fonamentar l’absolució dels acusats. L’absolució necessàriament s’havia de produir si no existien proves concretes inculpatòries, i per tant sobraven la resta de consideracions valoratives sobre els drets en joc. Era un exercici de retòrica judicial perfectament inútil.
   Ara bé, si es pot estar d’acord amb la valoració del T.Suprem sobre el rang superior del dret de participació política dels representants del Parlament, que  deriva dels drets de llibertat i pluralisme polític com a principis constitutius de l’edifici constitucional, i que per tant aquest dret podia resultar afectat per comportaments concrets subsumibles en el tipus penal de l’article 498 CP en la manifestació del mes de juny de 2011, el que s’espera de la Sentència és que concreti quins són aquests fets i quina és la relació d’autoria amb pèls i senyals.  I en aquest sentit resulta molt decebedora. Els comportaments que descriu, i que conicideixen del tot amb el relat històric de la Sentència de l’Audiència Nacional, es qualifiquen de delictius més per la seva relació amb el context global de la manifestació que per la seva gravetat intrínseca. S’hi nota un raonament polític de fons que ve a suposar que si la manifestació tenia per objectiu impedir l’accés dels parlamentaris a la seva feina, tota acció concreta individualitzada en aquest context (encara que només sigui aixecar els braços i cridar consignes) pot ser penada d’acord amb l’article 498. Aquest biaix simplificador deu haver soprès al mateix Fiscal que demanava primordialment la pràctica de proves denegades a l’Audiència precisament per acreditar les autories concretes amb la gravetat dels comportaments que exigeix el tipus penal.
   Penso que té raó el magistrat  Perfecto Andrés Ibáñez quan al final del seu vot particular, contrari al de la majoria dels  altres quatre magistrats, afirma: “L’objecte d’aquesta causa té connotacions polítiques tan intenses, que difícilment podria donar-se una aproximació de dret que no comporti o tradueixi també una presa de posició prèvia de l’intèrpret en aquest segon pla”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?