Roure






Tornem a ser
branques del mateix bosc
d’alzines i de roures
(Joan Vinyoli, “Branques”, a “Ara que és tard)


Tremola el roure
amb la frisor de l’aire.
Embadalit,
manlleva el seu somrís
del moviment de l’aigua.

Dins el mirall
la claror de la tarda
és llum d’arrels
que pugen cel amunt
cercant nova fondària.

Al clos del temps,
les branques se'm fan mans
quan mor la tarda
i arrelen tremoloses
dins la saó dels anys.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?