quadern d'en Cinto Amat

El resultat de les eleccions d’ahir té per a Mas tota l’aparença del part de les muntanyes. L’onada sobiranista, agitada per l’impuls de la manifestació de l’ 11 de setembre, tenia unes expectatives triomfals, excepcionals, creades en bona mesura pels media públics de ràdio i tv i una part important de la premsa i del creadors d’opinió. Tant era així, que el president no es va estar de demanar la majoria excepcional, amb el vot prestat d’altres formacions, conscient que en les circumstàncies especials de la convocatòria tota aportació al seu pla, encara que es tractés d’una aportació provisional, era necessària i benvinguda.    Les expectatives de guanyar amb majoria absoluta i d’afegir sota la batuta del seu comandament els 21 escons d’ERC, amb la confiança alhora de la confirmació de l’ensulsiada socialista, li feien entreveure el número enlluernador de 89 escons per al nucli fort del sobiranisme-independentista. Però aquesta expectativa s’ha vist trastocada amb no...

   Deia Bertolt Brecht que va contra la raó l’haver de defensar el que és obvi. La teva campanya està plena d’obvietats (contra les retallades, l’atur, la pobresa, a favor de la sanitat, l’acció social, la cultura, l’ensenyament, l’ecologia), però no per això és políticament irracional, sinó tot el contrari, encara que a molts els soni com un disc ratllat. La pena és que en aquestes eleccions donem per suposades les obvietats (que són justament les que haurien de decidir el vot!) i estem materialment enlluernats per la qüestió identitària.    Enmig de la crítica a l’acció de govern per les obvietats no contemplades en campanya per les altres formacions, hi has inserit el tema nacional, com no podia ser d’altra manera per no quedar fora del primer pla de l’interès electoral, del frame que ens ha vingut imposat per l’anticipació del president Mas. I ho has fet, però, d’una manera un xic vergonyant, com un afegitó, una coda (aquest “per cert, tenim tot el dret a ...

      El teu lema és “Catalunya sí, i Espanya també”, però s’ha d’entendre com “Catalunya sí, però Espanya per sobre de tot”. I et poses l’etiqueta d’autonomista quan en realitat no passes de regionalista. El teu missatge és el del centralisme més o menys envernissat amb proclames buides entorn del bé dels catalans i el futur de Catalunya amb Espanya, una Espanya que presentes com una mare atenta a les necessitats dels seus subordinats quan governa el PP. Com sempre ha fet la dreta, identifiques el bé de l’Estat amb el dret natural de governar de les dretes. I apliques el mateix principi al fet nacional de Catalunya: a Espanya no hi ha altra nació assumible per la dreta que no sigui l’espanyola.    Amb aquest plantejament el que fas és donar ales al posicionament contrari: a Catalunya no hi ha altra nació, assumible per la dreta nostrada, que no sigui la catalana. I us ha anat molt bé als dos extrems mantenir la dialèctica fins ara.  ...

     En la  mirada hipnòtica dels cartells de propaganda t' hi endevino una mena d’astorament i perplexitat davant la novetat del que, sense voler, t’ha tocat enfrontar. Però no et puc plànyer, perquè la teva formació, que acaba de sortir del govern estatal i de la Generalitat amb ombres i llums enfosquides per la contundència de la crisi, ha de passar, per mèrits propis, i per les circumstàncies del canvi dels fonaments de la cultura política, pel camí estret de la renovació profunda i ha de pagar amb escons el preu de la seva transformació.    La teva centralitat s’ha difuminat en bona mesura. I potser et trobes sol. Però no et posis nerviós. El candidat sobiranista també està sol, malgrat els elogis que desvetlla. Està sol enfront d’un risc molt alt de fracàs. El motiu central que ara polaritza la dinàmica política, la sobirania i la independència, té de moment la força suficient per filtrar moltes expectatives, però també per generar molts...

      Almenys a tu no et falta claredat d’intenció. Demanes que et votem per plantejar directament un referèndum per la independència, sense les subtileses de l’estat propi o de les estructures d’estat, i per això repeteixes que el dret a decidir en aquest sentit no ens el pot prendre ningú.    Però tanta claredat en la intenció no està exempta d’un alt grau de simplicitat en els mètodes i els continguts. No em concretes com penses dur a terme el referèndum, en base a quina llei o quina empara política suficient es podria celebrar. Tens tota la raó quan dius que es tracta d’una exigència democràtica, i estic totalment d’acord en què la demanda política d’un referèndum mereix una resposta democràtica. El que passa és que la resposta democràtica s’ha de buscar, ja que no n’hi ha prou amb plantejar la demanda; si es produeix d’entrada una negativa en base a la legislació vigent, s’hauran de buscar vies per modificar-la o superar-la amb algun tipus d’a...

Val a dir que té el seu mèrit haver capgirat en poc temps l’atenció política de Catalunya, i de tot l’Estat, per centrar-la exclusivament en el tema de les estructures d’estat que necessita Catalunya. Però no sé si podràs controlar l’allau d’aquest moviment que en gran part tu mateix has contribuït a posar en marxa, i que té al darrere una diversitat tan gran de sensibilitats diferents que és molt difícil encarrilar-les amb una sola formació política, i, encara menys, amb una sola personalitat política. La força d’aquest moviment, i el risc enorme de fer-lo dependre només d’una persona, són les dues cares de la teva aposta per la sobirania vista des del dret a decidir que t’has proposat portar a terme sigui com sigui.    Tens, evidentment, molt de ganxo electoral. Veurem si és suficient per fer saltar els límits de la majoria absoluta, o d’aquesta majoria excepcional que demanes. Serà interessant la lectura que en facis arribat el moment. Però deixa’m fer-te un parell...

Aquest dia de vaga enmig de la retòrica és una banderola al vent del realisme. Tornaran les proclames i promeses bucòliques, la propaganda buida del fals sobiranisme, dels passats sense glòria i dels futurs esplèndids, però aquest dia d’avui ens enganxa a la vida, al desig de la feina i a l’angoixa del pa, ens recorda qui som i quina llar volem, quina és la vera imatge al fons del vell mirall, quins són els personatges i quines les persones, qui ens vol guardar la veu i qui ens ha alienat i destruït la casa. C.A.

Francesc Pi i Margall    Recordava Montaigne, citant Plutarc, que “No ens hem d’irritar mai amb les dificultats, que, a elles, tant els fa la nostra còlera”. I es preguntava “quines causes no inventem dels mals que ens afecten?” Perquè “l’ànima descarrega les seves passions sobre objectes falsos quan els vertaders li fallen”.    Vaig notar aquesta mateixa sensació d’aferrament a un objecte substitutiu i d’abandó de la recerca dificultosa sobre un objecte útil i vertader, com és el federalisme per a Espanya, quan fa uns mesos vaig escoltar Ferran Requejo, un federalista convençut fins no fa gaire, proclamar amb un cert grau de còlera que “ja ens hem fet grans i ja ens han pres prou el pèl”, per justificar el seu abandonament del federalisme aplicable a Espanya, en qualsevol de les seves formulacions, i el traspàs cap a la doctrina netament sobiranista. Molts aquests últims temps han donat el mateix pas. Es dóna per fet que és impossible lluitar per una E...