quadern d'en Cinto Amat

Només en uns instants es fa sinistre el vol, i en el buit de l’espant per on s’esmuny la mort es perd sobtadament el crit de la dissort: als ulls del darrer esglai queda aferrat el dol.

És un calidoscopi la ciutat que imagines, un joc de seduccions del reflex amb la imatge. Per veure quina llum engendra aquest miratge, t’has de trobar al mirall on ara t’encamines.

Amb dues pinzellades de porpra en té prou la buguenvíl.lea per oblidar les espines, deixondir-se amb el verd d’ensonyades rutines i oferir al sol, amb el seu calze, un brindis nou.

Trec llast dels prejudicis, no em fessin capotar, endreço les neurones, que em paguen el viatge, al lloc més escaient del meu fràgil bagatge, i començo a llegir, a sortir, a volar.

T’abraces a l’espai per tal de vèncer el temps, perquè l’espai et dóna la pauta i la mesura per on corren els límits, l’oculta envergadura de Cronos perseguint el que vol durar tostemps.

Els déus t’han preservat com Mides rediviu, cada repte amb Neptú el transformes en or. Som nosaltres, però, que ens hi juguem la sort en les puixants braçades del teu domini altiu.

¿ Per què transiten sempre en el mateix sentit, de l’oblit ancestral a la impotència jove, les llàgrimes roents que incessantment arbora el braç ensangonat d’un cabdill malparit ?

Sí: els sons, els perfums i els colors es responen . La natura és un temple obert i lluminós on l’oïda i les mans nodreixen els colors i la vista recull el que els sentits es donen.

El raïm ha verolat de cop aquesta nit. Quan ha vist al dessota copes plenes de vi, s’ha afanyat a abillar-se amb vestit de setí i a baixar de la parra per unir-se al convit .

Els dolls de Cotatuero, vistos des d’aquí dalt, són enfilalls d’argent que cusen l’aspre mur, penjolls enjogassats al pit del Mont Perdut que presumeix, superb, de ser el més enlairat.

A Casterets, fa anys, vam perdre un piolet que s’esvaní lliscant sobre el cristall glaçat. Dins la cova en desglaç queda el record tancat, el temps se l’ha engolit per fer-ne cau i net.

De l’aigua d’aquest fons, pouant del mirador, immens balcó calcari sobre parets de faig, sobrevolant Soaso la vista en beu a raig, i com més beu més s’alça el vol embriagador.

Per entre el groc i el verd buscant-se amb avidesa, hem vist el Mont Perdut sortir rere el tossal, i just davant, esquerp, el front del Vignemale, mentre el voltor exhibia la seva ingravidesa.

Turmentada pel sol d’aquesta hora inflamable, Aïnsa exhala una ombra densa, porticada, amb fistons de colors i pedra empolainada, del tot rendida a l’ull de la càmera implacable.

Banyar-se avui a aquesta platja és missió abstrusa. La lluïssor flotant de quisca embutllofada demostra amb arguments que l’aigua està infectada, malalta de tres emes : maror, merda i medusa.

A voltes el menyspreu s’enfila als plecs del rostre, hi amolla una ganyota, un rictus de defensa contra els monstres ficticis que han congriat l’ofensa. Sóc jo qui ara et menysprea, roí, verídic monstre .

Enterrem amb el cant la por a l’hoste ingràvid: dóna’m la mà, amic, que ve la mort pausada; deixa’m anar, dóna’m la mort que és arribada . Sovint, però, l’absurd desterra aquest cant plàcid.

Dins l’aire blau i verd, rondant la nit d’estiu, gravita el pes d’aquest temps trist: l’hem d’obeir i dir el que fingim, no el que hauríem de dir. Mentre el rei Lear , foll, serenament somriu.

Sobre el solar d’ una altra crisi , verga potent, penetra el cel d’agost la xemeneia erecta que busca en la blavor l’oblit del fum infecte, l’abís on fondejar la quilla amant del vent.

I per reblar l’auguri de crisi planetària, la nostra dolça lluna eclipsa l’astre august. S’enfosca el sol d’argent deixant-nos un regust de llum encegadora i de claror precària.

Fobos vista de prop, la lluna boteruda que gira al volt de Mart, ratllada i estrafeta, en començar l’agost: metàfora perfecta de fòbies encobertes dins l’aura inconeguda.