quadern d'en Cinto Amat

  Cada rostre és un lloc   Calla i escolta el que el silenci et diu de cada lloc que creen els teus ulls posant-hi la mirada.   Mots del silenci que pugen de les mans fins al teu rostre on s’apleguen els plors i viuen els somriures.   Silenci antic i transparent com l’aigua, matriu fecunda de totes les paraules fluint a frec dels llavis.   En cadascuna sents l’eco de les veus que et precedeixen com un ressò sonor naixent del mateix pòsit. C.A. 20 de maig de 2.022 Exposició de Jaume Plensa al museu ide Ceret.  “Chaque visage est un lieu”

      El text català de la interlocutòria del TSJC instant   l’execució del 25% de castellà a les escoles conté quantitat d’errors ortogràfics i gramaticals alguns dels quals porten a l’equívoc de confondre el concepte de medidas ( en castellà) amb el de mides (en català), quan hauria de parlar de mesures , una confusió que es repeteix cada vegada que el tribunal fa menció de “dites mides” en lloc de parlar de “les mesures esmentades”.   Mides Si “las medidas” són “mides” per amidar les escoles el tribunal ens fa figa i el conflicte es descontrola.   Si es confon amb les paraules i no sap per on navega valdrà més deixar les aules i no moure ja més brega.   Repetir les “dites mides” d’un tant per cent poca-solta és arribar a misses dites i fer veure que es va d’hora.   Si no saben ser correctes resolent en català potser també són ineptes quan ho fan en castellà. C.A.  

      L’últim llibre de Raimon Obiols ( “Eltemps esquerp. Dotze apunts contra la decepció política” ) és una finestra oberta que mira de proporcionar ventilació a la saturació del temps que ens toca viure, a l’aire que ens esdevé cada vegada menys respirable. I és també una mirada reflexiva, una escolta atenta de la multiplicitat de veus que poden ajudar-nos a interpretar aquest temps esquerp des del camp de la sociologia, de la història, de l’economia, de la literatura i, naturalment, de la política, per continuar endavant aplicant-t’hi uns pocs principis discriminants i normatius a partir de la decència de la gent corrent, l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment.   La reflexió de Raimon Obiols és profunda i respectuosa alhora. No imposa, proposa. No denuncia ni pontifica sinó que exposa, analitza i en treu conseqüències, tocant de peus a terra encara que sigui a mitja llum, valorant el coratge de la concòrdia i la doble regla d’una bona cavalc...